El despatx de Juan Marsé continua esperant-lo gairebé tres anys després de la seva mort pràcticament en el mateix estat en què el va deixar. Es diria que l’escriptor entrarà i seurà allà en qualsevol moment, sota l’atenta mirada del retrat de Jaime Gil de Biedma, el seu gran amic, que presideix l’espai. A la taula es mantenen tots els estris d’escriptura col·locats en un particular ordre, embotit, però ordre al cap i a la fi. Els bolígrafs ja s’han assecat i les petites llibretes que ell utilitzava per fixar idees que caçava al vol s’amunteguen al costat de les carpetes amb què Berta Marsé, la filla i també escriptora, està arxivant tots els documents que va deixar el seu pare.  

El llegat de l’escriptor, manuscrits, mecanoscrits, fotografies, dibuixos, olis, cartes i objectes personals es comença a moure. Els papers formen part d’una ordenació en marxa que haurà de trobar col·locació en un lloc on pugui ser consultat per acadèmics, estudiants i admiradors de l’obra de l’autor. De moment, s’està classificant pacientment amb ajuda d’alguns amics, com l’escriptor i crític Emilio Manzano, i no és poca la feina que encara s’ha de fer.

De les 108 carpetes catalogades fins al moment en falten encara, calcula Berta Marsé, poc més de la meitat. El més prioritari en l’ordenació és situar i conèixer el valor del que s’ha trobat, que és molt sentimentalment i serà un tresor per als estudiosos. «No sé on acabarà dipositat finalment aquest llegat –explica Berta Marsé– si a Catalunya o a Madrid. Jo, personalment, preferiria que es quedés a Barcelona, tindria tot el sentit que fos així per la vinculació del meu pare a la ciutat. Però abans que res tinc clar que no vull que vagi a parar a un lloc on es quedi criant pols i no se’n faciliti la consulta. Aquest material ha de ser una cosa viva que serveixi als que hi tinguin interès».

Algú va dir que la literatura de Marsé la nodreix un esperit de fer barates que recupera experiències i objectes del passat –cromos vells, pel·lícules no menys velles i fotos en color sèpia– per tornar-nos no tant el que va existir, sinó el seu mite. I per a ell el gran mite va ser la infància. No la infantesa fosca de la immediata postguerra, sinó la imaginació que ajuda a escapar-se’n. Així que és fàcil estendre un fil invisible que vinculi el col·leccionisme compulsiu exercit per l’autor a aquell temps cruel de nen de postguerra que va ser planter de les seves històries.

«El meu pare ho guardava tot –diu amb emotiva resignació la filla–. I sí, per tot el pis de l’Eixample on viu la seva vídua, Joaquina Hoyas, a qui els fills, Berta i Alejandro, visiten diàriament, es poden veure disseminades petites maquetes de vaixells, cotxets –una revenja davant els que no va poder tenir de petit– soldadets de plom i moltes, moltes Betty Boop, aquest dibuix ingenu i sexi, que ha acompanyat des de sempre l’autor com una ensenya trista. Allà al despatx les fotos de dues estrelles de Hollywood com Rita Hayworth i Ava Gardner el contemplaven amoroses, o almenys així ho imaginava l’escriptor, mentre teclejava a la màquina d’escriure primer –una Olympia– i més tard a l’ordinador.  «Va trigar a fer-lo servir, i el mòbil va costar molt», precisa la Berta. Colpejava les tecles amb fúria, valent-se només de dos dits, mentre escoltava música jazz i, en els últims temps, una vegada i una altra, l’evocadora banda sonora de ‘Hi havia una vegada a Amèrica’, d’Ennio Morricone.

Respecte als papers. Qualsevol llibreta servia. L’aprofitament de les coses de qui ha patit les conseqüències d’una guerra. Per això Marsé no era particularment primmirat a l’hora d’escollir el material en el qual prenia les seves notes. Per al diari que va portar al llarg del 2004 es va valer d’una agenda verda de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió i es va cenyir a l’espai escàs que li proporcionava l’ordenació setmanal de les pàgines per obligar-se a escriure «una mica però sense passar-se» cada dia. Aquest material va acabar conformant, junt amb el de les petites llibretes, l’explosiu ‘Notas para un diario que nunca escribiré’, un llibre que va acabar sent pòstum, tot i que l’autor va arribar a fer les seves últimes revisions.

Les llibretes són una mica més desordenades i potser més sucoses. Aquí un vers de Machado pot conviure amb el telèfon d’algun metge o la contrasenya d’Amazon –les seves cintes de VHS eren fonamentals per al gran degustador del cine del vell Hollywood que era, més tard van arribar els DVDs– junt amb alguna constatació de friqui cinèfil: que l’actor que va fer d’indi Cicatriu a ‘Centaures del desert’ va encarnar també Fu Manxú, per exemple. En els últims temps ja no freqüentava les sales de cine, però el cine continuava arribant a casa puntualment. «Veia una pel·lícula o més cada dia, i no només de les antigues, li agradava molt estar al corrent del que s’estrenava», explica la Berta.

També en aquests petits quaderns es pot detectar una faceta seva menys coneguda. La de l’artista plàstic, un títol que a ell li semblaria altisonant. «Sempre va dibuixar, des de molt nen, fins i tot va arribar a pintar a l’oli», recorda la filla. A Marsé sobretot li anava el traç gruixut i això es percep als collages que feia amb la mateixa tenacitat amb què un nen col·loca –o col·locava, perquè ja no ho fan– els seus cromos a l’àlbum. En aquestes pàgines va enganxar la imatge retallada de Marta Ferrusola amb una barra de pa junt amb la frase: «‘¡Te han pillado, Lady Macbeth’». O, més existencialista, junt amb un visiblement esgotat Marcello Mastroianni i un plat de tomàquets es pot llegir. «‘¿Todavía no te has cansado de ser quién eres?’». Així que no és estrany que els dibuixos, gairebé tots a tinta, de Marsé tinguin un estil expressionista, com de República de Weimar a mig camí entre la caricatura cruel i la crítica social.

artista plàstic,junt amb un visiblement esgotat Marcello Mastroianni i un plat de tomàquets es pot llegir. 

Un dels grans tresors de l’arxiu possiblement sigui la llibreta en què va escriure un més que desenvolupat argument d’‘Últimas tardes con Teresa’. «‘Hay muchachas de buena familia que, a veces, al sentarse delante de uno cruzan las piernas con el aire de negar definitivamente alguna cosa’», es pot llegir en el bloc de 200 pàgines comprat a la llibreria Joseph Gibert del Bulevard Saint-Michel de París, ciutat on va viure l’autor entre el 61 i el 62 guanyant-se les garrofes com a mosso de laboratori a l’Institut Louis Pasteur i com a professor d’espanyol de senyoretes fines. Però també és allà el manuscrit de la novel·la que va començar a escriure tot just arribar a Barcelona i que es convertiria en un clàssic instantani. «Pràcticament són aquí els manuscrits de totes les seves novel·les, excepte la de ‘Si te dicen que caí’, que ell va donar per a una subhasta a favor dels danys que va causar una inundació a València i Carmen Balcells va comprar», explica Berta, que acaba d’arxivar un text manuscrit ‘Dos o tres cosas sobre el chorizo mallorquín y su correcta forma de ingestión’, de fet, una resposta irada a un insidiós article de Baltasar Porcel, la seva bèstia negra. De més calibre ha sigut la troballa del primer manuscrit de ‘Ronda del Guinardó’, aquest dimecres.

Capítol a part té la correspondència. «De Gil de Biedma hi ha poca cosa perquè es veien gairebé diàriament», diu Berta Marsé, i mostra una carta que el poeta li va remetre en la seva estada parisenca. Però aquí i allà sorgeixen algunes perles com el telegrama que Terenci Moix li va enviar arran del menysteniment del Premio Nacional de Narrativa a ‘El embrujo de Shanghai’ que sí que va obtenir el de la crítica: « Enhorabona i una botifarra per als del Nacional. T'estimo com Roberto Alcázar a Pedrín’». O la formal targeta de visita que li va enviar Salvador Espriu felicitant-lo, però en realitat animant-lo, per haver quedat finalista ‘ex aequo’ del Biblioteca Breve per la seva primera novel·la, ‘Encerrados con un solo juguete’.

La llista de corresponsals és variada: Jaime Salinas, la benamada Carmen Balcells, Sebastián Juan Arbó, Helena Valentí, José Luis de Vilallonga, Ricardo Muñoz Suay, Gabriel Celaya i Oriol Bohigas es donen la mà amb Carmen Maura, Charo López, Carmen Sevilla i la vedet Carmen de Lirio. Però sens dubte cap pot comparar-se en raresa a les missives de Carlos Robles Piquer, màxim responsable de la censura als anys 60, que en el seu moment va obligar l’autor a canviar a ‘Últimas tardes con Teresa’, la paraula ‘muslo’, llicenciosa per al moment, per ‘antepierna'. Amb el pas dels anys aquella anècdota va consolidar una curiosa relació de respecte mutu. Gat vell, l’exministre franquista va trampejar bé el pas a la democràcia i, el 1984, li va escriure per expressar la seva satisfacció i diversió per com l’escriptor descrivia en una entrevista aquells vells.  En fi, una entre les moltes satisfaccions que poden causar aquests papers pòstums d’un dels grans del nostre temps.

Foto: Jordi Socias