Que l’interès per la vida i l’obra del sevillà Manuel Chaves Nogales no para de créixer no admet dubte. A la reedició recent de la biografia canònica de María Isabel Cintas s’hi afegeix l’aparició d’una de nova, a càrrec de Francisco Cánovas Sánchez, que porta l’encertat subtítol de Barbarie y civilización en el siglo XX . Ara mateix ningú a la república de les lletres no discutiria a Chaves la condició de clàssic i, tot i això, la seva peripècia editorial peculiar va fer que fins fa poc temps la seva obra fos gairebé desconeguda. Exiliat i membre d’això que alguns en diuen “ la tercera ”, la llarga nit del franquisme el va reduir pràcticament a la inexistència. De tots els seus llibres, només Juan Belmonte, matador de toros es va poder publicar durant la dictadura.
A diferència del que va passar amb altres exiliats, amb una obra que es va recuperar poc després de la mort de Franco, la seva obra va haver d’esperar fins a la dècada dels noranta. Després d’ A sangre y fuego , potser el millor llibre de narrativa sobre la Guerra Civil, van anar arribant els altres. Ara mateix tota la seva obra està a disposició del lector espanyol, i probablement les reedicions es multiplicaran d’aquí un any, quan faci 80 anys de la seva mort i els seus llibres passin a domini públic. No deixa de ser irònic: els hereus de Chaves, que no es van poder beneficiar dels drets d’autor durant prop de sis dècades, se’n veuran desposseïts just quan té més lectors.
El cas del vienès Stefan Zweig té certes similituds amb el de Chaves. També els seus llibres havien deixat d’interessar el lector espanyol fins que, a començaments d’aquest segle, l’enyorat Jaume Vallcorba va apostar per recuperar-los (Acantilado els ha publicat tots o gairebé tots: més de quaranta).
Sobre els drets d’autor de Zweig hi va haver certa polèmica perquè va morir en possessió de la nacionalitat britànica i, amb el xivarri del Brexit, no estava clar si la durada de la propietat intel·lectual era la que marcava la legislació britànica (70 anys) o l’europea (80). En tot cas, va ser una polèmica efímera perquè, quan va esclatar, ja faltava molt poc perquè els seus drets quedessin alliberats, 80 anys després que se suïcidés al Brasil.
El pas del temps és implacable amb la literatura. La quantitat d’escriptors que van gaudir en vida d’un èxit fabulós i ara ningú no recorda és immensa. Que precisament Chaves i Zweig hagin superat l’examen de la posteritat i sintonitzat amb el gust actual no deixa de ser una bona notícia. Potser aquests temps nostres són menys fanatitzats i extremosos del que donen a entendre els escarafalls i bramuls dels uns i dels altres?
Expatriats tots dos, víctimes de les grans convulsions que van assolar Europa als anys trenta i quaranta, enemics de tots els totalitarismes i defensors de la democràcia parlamentària i la civilització occidental, estic segur que Chaves i Zweig s’haurien avingut molt si s’haguessin arribat a conèixer.
Ignoro si escrivien amb la confiança que continuarien sent llegits un segle després. Ho dubto. Això d’aconseguir la glòria imperible a través de la literatura o l’art ja aleshores era cosa del passat, de quan els poetes, seguint l’exemple d’ Homer i Virgili, cantaven les glòries alienes per assolir ells mateixos la immortalitat. Difícilment un escriptor contemporani pot aspirar a interessar dues o tres generacions de lectors. La posteritat per a un escriptor consisteix a aparèixer esmentat als manuals que estudiaran els universitaris del futur. Dit d’una altra manera: la posteritat no existeix. I tot iaixò, convé fer com si existís.
Només així un pot espolsar-se la pressió de la immediatesa i de les modes.
Ara penso que també els grans polítics ho són perquè fan les coses pensant més en el futur que en el present. És el que se’n diu “el llegat”. Pel llegat d’Adolfo Suárez ningú no en va donar ni cinc fins que l’home ja estava més fora que dins d’aquest món. Quant de temps ha de passar perquè la societat emeti una sentència ponderada sobre aquest governant o aquell altre? Hi haurà, sens dubte, els qui siguin premiats amb el nom d’una plaça o un carrer o un aeroport i els qui no mereixin cap altra cosa que la damnatio memoriae dels antics romans, que consistia a esborrar tot rastre de la seva
existència.
