És molt coneguda aquesta frase de Borges, que enceta la seva narració La Biblioteca de Babel: “El universo (que otros llaman la Biblioteca)...”. La frase admet ser revertida: “La Biblioteca, que d’altres anomenen l’Univers”. En efecte, no hi ha cap amant de la literatura que no cregui que aquestes dues paraules són sinònimes. No solament una biblioteca constitueix tot un món —almenys a l’època moderna; al segle X aC això no es podia afirmar, perquè encara no existia ni la Ilíada, llibre-univers ella sola—, sinó que, per a un lector contumaç, no hi ha més idea de món, natura, realitat o Terra que la suma de tot el que s’ha escrit, o, per dir-ho amb més propietat cronològica, la suma de tot el que es pot llegir i de tot el que s’ha escrit i s’escriurà: per això el món d’un lector té sempre alguna cosa d’incomplet; la biblioteca universal, no. Caldrà fer tot el possible per llegir al màxim abans de traspassar per poder concebre un món al més vast possible.

Així s’entenia ja a l’era medieval. “Hic liber est mundus”, “Aquest llibre és un món”, i així podia dir-se de la Bíblia, com podia dir-se, en realitat, de qualsevol llibre. Més endavant, com més coses es van saber de la naturalesa o de la realitat i quan aquests sabers van quedar escrits, la frase es va invertir i es va començar a dir: “Hic mundus est liber”, “El món és un llibre”.

En efecte, quan amb la invenció de la impremta l’oralitat va quedar progressivament desplaçada pels textos escrits, va semblar més evident que mai que la lectura de llibres era allò que obria les portes de tots els coneixements, i que ho feia amb una eficàcia mai vista fins aleshores. Ara es podria dir: la galàxia Gutenberg està exhaurida, i la informació ha trobat un nou suport, el de les noves tecnologies. Però, és cert que el pas de l’oralitat a l’edició multiplicada de llibres és el mateix que el pas de la lectura de llibres a l’ús de les noves tecnologies? Aquesta és la qüestió. Qualsevol estudi en l’àmbit de la sociologia del coneixement demostraria que la lectura generava coneixement, mentre que les tecnologies modernes ofereixen molta més informació que coneixement. T. S. Eliot ho va quadrar amb aquestes paraules del poema “Choruses from ‘The Rock’” (1934): “Where is the wisdom we have lost in knowledge? / Where is the knowledge we have lost in information?”: “On és la saviesa que hem perdut amb el coneixement? On és el coneixement que hem perdut amb la informació?” Senzillament, s’han di­luït; s’han esfumat saber (sapientia, sagesse, wisdom) i coneixement.

Per això resulta enormement paradoxal que s’inauguri avui dia cap biblioteca: fa molta patxoca tenir-ne una de bona, o una colla, en una ciutat. Però, qui llegeix? I el més preocupant: qui llegirà llibres? Hom va sentir un dia aquesta conversació al taulell de préstec d’una biblio­teca de Barcelona: “—Tenen Guerra i pau? —La teníem, però el llibre va quedar desafectat perquè feia vint anys que no el demanava ningú. —I la Divina Comèdia, per un casual? —Home, això és d’una altra època. No tenim llibres de l’edat mitjana. —Vaja! Llavors amb més raó no deuen tenir cap versió catalana de l’Odissea! (N’hi ha tres o quatre en català.) —Vostè en quin món viu? —Visc al món dels llibres, i això comença, a la conca mediterrània, amb la Bíblia. Imagini’s! Els llibres més antics del Testament potser es remunten al segle XII abans de Crist! —Vagi a la Biblioteca de Catalunya; potser ho trobarà, tot això”.

Aquest és el fet: l’última cosa que els ciutadans van a fer en una biblioteca és a llegir o demanar llibres. Funcionen com una mena de llocs d’esplai, o centres magicoludicosocials, en què s’hi fan moltes altres coses. De vegades s’hi fa la presentació d’una novetat; de vegades s’hi fa una lectura poètica. Tot purament simbòlic: activitats que demostren l’enorme nostàlgia que està generant la desaparició de la cultura del llibre i la lectura. Per això trobareu a les llibreries d’arreu molts llibres d’ordre “paraliterari”: sobre antigues biblioteques, sobre l’amor als llibres, sobre la catalogació d’una biblioteca, la vida d’una bibliotecària republicana, tan jubilada com melancòlica.

Ens hem de plànyer, d’aquest panorama? Els suecs ja ho han fet, i han retirat els ordinadors de les aules per tornar als llibres. Aquí hi haurà més feina a fer, perquè els nois i noies suecs llegien prou durant i després de l’adolescència; aquí, no. L’única solució seria fundar una socie­tat de “salvadors de la lectura” que es cremin les celles per establir una estratègia adreçada a la promoció de la lectura, que determini quins llibres poden estimular la lectura entre els joves —Àusias March, Mercè Rodoreda i Irene Solà, no: que no ho veuen, que no els interessa?—, i que transformi les biblioteques públiques en el que mai haurien hagut de deixar de ser: llocs on es llegeix en silenci i es deixen llibres, amb els assessors que calgui.

Apocalipsi, tot això? I ara! És la impura rea­litat.