El cos humà té meca­nis­mes per fer-nos ado­nar que ens cal beure, men­jar, dor­mir, abri­gar-nos, que ens cal bui­dar els budells o la bufeta. Davant d’un perill, ens per­met reac­ci­ons pun­tu­als per sobre de les nos­tres pos­si­bi­li­tats cons­ci­ents. El dolor ens ajuda, ens l’alerta que alguna cosa no va bé. I després hi ha el sexe. És vital, impres­cin­di­ble com beure o dor­mir o defe­car? No. Però el cos, seguint un man­dat genètic per per­pe­tuar l’espècie, ens empeny a prac­ti­car-lo, a dei­xar anar ras­tres i senyals, químics com les fero­mo­nes o etològics com una acti­tud, per adver­tir que estem dis­po­sats a man­te­nir rela­ci­ons sexu­als. Per con­ce­bre més humans? Pot­ser sí, però ja des dels ini­cis per viure el que els fran­ce­sos en diuen la petite mort, l’estat de semiin­consciència que segueix l’orgasme. Més clar: per plaer.

Ens cal des­can­sar, però també podem fer una mig­di­ada per plaer. Men­gem per una neces­si­tat energètica, però també ho podem fer per plaer. Prac­ti­car el sexe –sem­pre que sigui con­sen­tit per totes les parts– és un dels grans pla­ers, però esde­ve­nir gur­mets sexu­als no és cosa d’ara, els grecs ja n’eren experts. I l’edat mit­jana no era tan res­tric­tiva, per una banda, o cruel, per una altra, com s’ha fet creure.

El que sí que és evi­dent és que el fun­ci­o­na­ment patri­ar­cal, fal·locèntric, la llei del més fort física­ment, ha domi­nat –i embru­tat– la història del sexe, basant-lo en la pene­tració i, per desgràcia encara ara i de manera cons­tant, en el sot­me­ti­ment a través de la violència. Per això, cal edu­car tot­hom i recon­duir mol­tes pràcti­ques sexu­als, para­do­xal­ment, les més habi­tu­als.

L’ober­tura de mires pel que fa a la sexu­a­li­tat mos­tra els molts altres camins de les pràcti­ques eròtiques sense haver de pas­sar per la pene­tració. I d’això en par­len exper­tes. “Mal­grat la revo­lució sexual i el movi­ment femi­nista, sabem que mol­tes dones hete­ro­se­xu­als només tenen rela­ci­ons sexu­als perquè els homes ho volen, que els homo­se­xu­als joves, homes i dones, encara no tenen un entorn públic o pri­vat que els faci cos­tat i afirmi les seves pre­ferències sexu­als, que la ico­no­gra­fia sexista de la verge o la puta con­ti­nua domi­nant l’ima­gi­nari eròtic d’homes i dones, que la por­no­gra­fia patri­ar­cal ara impregna tots els aspec­tes de la comu­ni­cació de mas­ses, que aug­men­ten els emba­ras­sos no desit­jats [...]. Mol­tes dones i molts homes encara con­si­de­ren que l’actu­ació sexual mas­cu­lina depèn només de si el penis està dur i l’erecció es manté. Els homes han d’aban­do­nar el pre­ju­dici sexista que la sexu­a­li­tat feme­nina exis­teix per ser­vir i satis­fer les seves neces­si­tats i mol­tes dones han d’aban­do­nar una fixació en la pene­tració”, escriu la teòrica femi­nista nord-ame­ri­cana Bell Hooks (1952-2021) en el reco­ma­na­ble i com­pletíssim assaig El femi­nisme és per a tot­hom, traduït per Anna Llis­terri per a Tigre de Paper.

Tran­si­tant per les pre­o­cu­pa­ci­ons i temàtiques més impor­tants del femi­nisme, l’autora des­mi­ti­fica con­cep­tes polèmics i con­ver­teix el que apa­rent­ment és ide­o­lo­gia en sen­tit comú. Hooks, que ofe­reix una ava­lu­ació crítica dels èxits i fra­cas­sos del femi­nisme con­tem­po­rani, revisa una àmplia vari­e­tat de temes, inclo­ent-hi els drets repro­duc­tius, la violència sexual, la raça, la classe i el tre­ball.

Aquesta visió també la podem tro­bar en dos reculls de relats recents: Sexe fora de norma, les tretze històries, de diver­ses auto­res, fina­lis­tes del premi de lite­ra­tura eròtica i femi­nista que con­voca i publica Raig Verd, i Pla­ers, d’Anna Rúbio Fan­dos, amb què va gua­nyar el 28è premi de lite­ra­tura eròtica La Vall d’Albaida i que ha publi­cat Bro­mera.

A més de ser tex­tos pre­mi­ats, els dos títols coin­ci­dei­xen a ofe­rir una visió àmplia del sexe i de l’ero­tisme, evi­tant els tòpics i les fórmu­les que s’han venut com a nor­mals. “Aquest lli­bre és neces­sari perquè neces­si­tem alter­na­ti­ves a les repre­sen­ta­ci­ons més pre­sents i hegemòniques que tenim de l’eròtica, la sexu­a­li­tat, la inti­mi­tat i el con­sen­ti­ment”, afirma la sexòloga Marina Vivó en el pròleg del recull col·lec­tiu en què les auto­res “ens par­len d’una sexu­a­li­tat diversa i inclu­siva, allu­nyada dels este­re­o­tips mar­cats per la por­no­gra­fia i pel sexe fal·locèntric”.

Totes les històries res­po­nen a un mateix marc temàtic: sexe sense pene­tració. Hi tro­bem con­tes sobre el con­sen­ti­ment, l’ona­nisme, el no bina­risme, el des­co­bri­ment de la sexu­a­li­tat, l’accep­tació del propi cos, la comu­ni­cació amb la pare­lla, els jocs sexu­als, les fan­ta­sies, la soli­tud bus­cada..., tot des d’una pers­pec­tiva femi­nista, oberta i inte­gra­dora i, natu­ral­ment, cadascú amb el seu estil lite­rari. Les auto­res (man­tin­drem el plu­ral femení) són: Laura Pallarés Chu­mi­llas, Alba Aranga, Sònia Boj Esco­bedo, Eva Jané Aleix, Cris­tina Mateos Moya, Elena Escámez Heras, Iván Huma­nes Bespín, Sil­via Madi, Pho­bos, Josep Íñigo Robles, Eli­sa­bet Roig, Elena Crespi Asen­sio i Aida Sunyol Sànchez.

Pla­ers és obra d’una sola autora, la també novel·lista i dra­ma­turga Anna Rúbio Fan­dos (Silla, 1975), però també ofe­reix un ven­tall de rela­ci­ons sexu­als que fugen del tòpic, del que és més nor­ma­tiu, i mos­tra rea­li­tats poc visi­bles. I amb una rat­lla ver­me­lla: “Tots els per­so­nat­ges són per­so­nes adul­tes que estan de manera lliure en la situ­ació en què les mos­tro; les vio­la­ci­ons, els abu­sos sexu­als, no nei­xen de l’ero­tisme”, con­si­dera Rúbio.

Els con­tes eròtics que com­po­nen aquest recull de relats estan pro­ta­go­nit­zats per per­so­nes que van a l’òptica, men­gen pas­tis­sos de poma o far­tons, viat­gen amb metro, tre­ba­llen en una immo­biliària o s’enfron­ten al dolor d’una malal­tia. “Per­so­nes que, en el seu dia a dia, sen­ten la gus­pira del desig sexual i, en viure-la d’una manera natu­ral i plena, ens demos­tren que hi ha tan­tes mane­res vàlides d’expe­ri­men­tar plaer com per­so­nes dis­tin­tes hi ha al món. Perquè, al cap i a la fi, l’ero­tisme és la vivència cre­a­tiva i per­so­nal dels sen­tits i la sen­su­a­li­tat”, afirma l’autora.

I, així, podem lle­gir rela­ci­ons lèsbi­ques, inter­se­xu­als, amb dones trans, ober­tes, fetit­xis­tes, com ara que el marit d’una pare­lla tra­di­ci­o­nal es ves­teixi de dona, cosa que excita tots dos, o que dos des­co­ne­guts man­tin­guin una relació en un parc, de nit i fent ser­vir només els peus i els geni­tals, o fins i tot man­te­nir una relació sexual amb un rifle Winc­hes­ter...

A la Grècia clàssica, la sexu­a­li­tat, inclosa l’homo­se­xual, no era un tema tabú. Això sí, les rela­ci­ons amb menors, l’asset­ja­ment, i el domini de l’home con­tra la dona, eren vigents. Ade­si­ara publica Eros feme­ller (Anto­lo­gia Pala­tina, lli­bre V), amb tra­ducció, notes i una magnífica intro­ducció a càrrec d’Àngel Martín i Sergi Grau.

“Entre els quinze lli­bres que s’aple­guen tra­di­ci­o­nal­ment en l’ano­me­nada Anto­lo­gia Pala­tina, el recull d’epi­gra­mes més extens i més cèlebre de la lírica grega, sobre­sur­ten en espe­cial el lli­bre XII, dedi­cat a la poe­sia de caràcter pederàstic, Eros gai [Ade­si­ara, 2018], i el lli­bre V, que conté poe­mes amo­ro­sos sobre el desig hete­ro­se­xual, el goig per la bellesa de les dones i les difi­cul­tats per prac­ti­car-hi sexe a pler. El des­fici de l’ena­mo­rat –no sem­pre prou cor­res­post–, l’anhel de retro­bar-se amb l’amada, l’exci­tació eixorca, els con­tra­temps que impe­dei­xen el gaudi, però també l’amor i el sexe mer­ce­na­ris, són alguns dels temes que tro­ba­reu en els bellíssims poe­mes d’aquest lli­bre, que ara ofe­rim per pri­mer cop en català”, expli­quen els autors.

L’edició conté 309 poe­mes de diver­sos autors –l’ori­gi­nal en grec, a les pàgines esquer­res; la tra­ducció cata­lana, a les dre­tes–, a més d’un annex final amb 186 notes dels autors. Hi ha poe­mes d’asset­ja­dors: “Pre­ci­osa, espera’m! ¿Quin nom bonic t’han posat? / ¿On se’t pot veure? Et daré el que vul­guis. ¿No par­les? / ¿On vius? Enviaré algú rere teu. ¿Que pot­ser ja ets d’algú? / Au, noia esti­rada, adeu! ¿Ni adeu no em dius? / Lla­vors t’asset­jaré tan­tes vega­des com cal­gui. Sé esto­var-ne de més dures que tu. Adeu, noia…, per ara!”

També de lloança de la vellesa: “Jo pre­fe­reixo, Filinna, les teves arru­gues que la jove­nesa / de tot altre ros­tre, i desitjo prou més tenir als pal­mells / les dues pomes teves, cap­co­tes sota el pes de les pen­ja­re­lles, / que els pits tur­gents de l’edat pri­me­renca. / Més que cap altra pri­ma­vera esclata el teu autumne, / ton hivern és més càlid que l’estiu d’altri.”

D’explícits: “Jo soc Lide, capaç de fer ser­vei a tres homes alhora, / un més amunt del ven­tre, l’altre més avall, l’altre dar­rere; / accepto el que li agrada com amb els nois, com amb les dones i amb la boca. / Si tens delera, vine amb dos més, no te n’esti­guis.”

“El desig de feme­lla és el millor entre els mor­tals, / almenys per als qui es pre­nen l’amor amb decència. / Però, si també et fa gla­tir la delera de mas­cle, puc ense­nyar-te / un remei perquè atu­ris aquesta malura de desig infaust: / dona la volta a Menòfila, de bons malucs, i ima­gina en el teu cor / que t’estàs fent Menòfil pel seu forat mas­cle.”

I alguns d’amo­ro­sos: “Una noia va besar-me al cap­ves­pre amb lla­vis humits. / La besada era nèctar, perquè la boca ale­nava de nèctar; / i m’ha embri­a­gat, la besada, perquè he begut molt d’amor.”

Fem un salt de més de mil anys. Pas­sem de la Grècia clàssica a l’edat mit­jana per cen­trar-nos en el molt interes­sant Los fue­gos de la luju­ria. Una his­to­ria del sexo en la edad media, escrit per la his­to­ri­a­dora, medi­e­va­lista i divul­ga­dora britànica Kat­he­rine Har­vey, traduït per Joan Eloi Roca per a Ático de los Libros.

“La nos­tra idea del sexe medi­e­val és plena de mites, del cin­turó de cas­te­dat al dret a cuixa”, afirma Har­vey en un text de riquesa docu­men­tal, extens i rigorós, cen­trat en l’Europa occi­den­tal i entre els anys 1100 i 1500. “S’han produït can­vis impor­tants en la manera de con­si­de­rar el sexe, d’enten­dre’l i d’expe­ri­men­tar-lo. La men­ta­li­tat medi­e­val ten­dia a veure’l com una cosa que una per­sona li feia a una altra, en comp­tes de com una acti­vi­tat en què tots dos par­ti­ci­pa­ven de la mateixa manera.”

L’autora dona res­posta a mol­tes pre­gun­tes. Esta­ven mal vis­tes les rela­ci­ons abans del matri­moni? Com s’afron­ta­ven les vio­la­ci­ons i els abu­sos infan­tils? Les dones, en les rela­ci­ons sexu­als, eren sub­jec­tes només pas­sius? Quina con­si­de­ració tenien les rela­ci­ons homo­se­xu­als? Exis­tien les per­so­nes no binàries? I un llarg etcètera en un assaig atapeït d’infor­mació con­tras­tada sense per­dre de vista una certa ame­ni­tat.

Katherine Harvey mira de posar a lloc una visió en bona part esbiaixada del sexe i la violència a l’edat mitjana. “La visió popular és que la vida medieval era retrògrada i violenta de manera irreflexiva, i que el sexe, en comptes d’oferir un descans entre tanta desolació, també solia ser violent i depravat.” L’autora ofereix exemples de pel·lícules, sèries i novel·les que han fomentat aquesta visió, i també discursos polítics, com un de David Cameron del 2015. Amb relació a una acció militar a Síria en contra d’Estat Islàmic, el primer ministre britànic va definir els membres d’EI com “monstres medievals que violen dones i assassinen altres musulmans”. Això, afegit a altres creences generalitzades sobre l’època medieval, com ara la falta d’higiene, la tortura sistematitzada i la superstició. N’hi havia? Sí, però no tanta com es diu.

Al cinema sovint s’ha fet mofa, vist des de l’actualitat, del mite del cinturó de castedat. Suposadament el feien servir els marits gelosos per evitar que les seves dones mantinguessin relacions adúlteres mentre ells eren fora de casa per poc o molt de temps. Segons la medievalista britànica Katherine Harvey, hi ha poques evidències que fos un problema generalitzat i que el cinturó fos una solució real.