Els drets digitals dels artistes i la llibertat de creació són dues qüestions que ocupen el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). La seva presidenta, Vinyet Panyella, va ser present al maig en la 9a Cimera Mundial de l’IFACCA (International Federation of Arts Councils and Culture Agencies), que es va fer a Estocolm i on es va debatre sobre aquests reptes. I fa uns dies va participar en Descodificant els drets dels artistes en l'entorn digital, una jornada celebrada a l'Ideal Centre d'Arts Digitals de Barcelona.

— Es tracta de descodificar els drets que es generen en l'entorn digital, que són drets diferents dels que genera l'entorn, diguem-ne, convencional. És un espai que cal democratitzar i on sobretot cal que es respectin els drets dels artistes, tant per la permanència de les obres com pel cost de les descàrregues i davant del perill que puguin ser modificades per tercers. L'entorn digital genera unes perspectives excel·lents per al treball artístic, però també una problemàtica que requereix una protecció concisa i concreta.

— Sí, evidentment. En la reunió que vam tenir al maig a Estocolm sobre la llibertat artística es van desglossar diferents aspectes, com ara la llibertat d'expressió, la de creació, la de lliure circulació, però sobretot la llibertat que podia quedar coaccionada, coartada o escapçada per l'entorn digital. Cada país té les seves polítiques. Els països més desenvolupats tecnològicament en tenen unes polítiques concretes de regulació i protecció, i els que no ho estan tant s'hi acosten.

— Dins del gran esquema de l'Estatut de l'Artista, que són el conjunt de normes que han de garantir la plena professionalització i la plena protecció, no som en el sector més desenvolupat, perquè respecte a qüestions bàsiques, i no em refereixo al món digital sinó al presencial, portem un retard de bastants anys. Val a dir que l'esforç que ha fet l'actual ministeri de Cultura és molt notable perquè la pandèmia va fer esclatar una situació de penúria i de precarietat a l'estat espanyol, i també a Catalunya, enorme, que situava l'estat en una posició molt inferior a la resta d'Europa. En aquest sentit, el CoNCA agraeix que el ministeri de Cultura s'hagi posat les piles d'una vegada. A Catalunya, dins de l'àmbit competencial que ens dona l'actual Estatut, hem creat el cens d'artistes i de professions reconegudes a la cultura per tal de saber quantes persones s'hi dediquen, i amb la voluntat de preveure situacions que puguin afavorir-los, com ara la possibilitat que el fet d'estar al cens comporti un determinat reconeixement de cara a l’obtenció dels ajuts. És una mesura capdavantera que requereix que la gent hi cregui i que s'hi apunti.

— Respecte als drets digitals, tothom està si fa no fa igual. La pandèmia va fer que tothom posés en línia i a les xarxes tot un seguit de productes culturals perquè la gent hi pogués accedir, i això ha fet esclatar la necessitat de regular aquests drets. Per exemple, quant de temps pot tenir un artista penjat el vídeo d'una determinada actuació en un determinat lloc d'acord amb el contracte que tenia. El problema és que les contractacions tampoc no són perfectes. Cal continuar fent els deures. A qui li pertoca legislar, que ho faci i de manera generosa, sobretot perquè l'artista, com qualsevol persona treballadora, té el dret d'estar protegit, ell i la seva feina. Som un país que té un capital d'art digital i no el tenim regulat convenientment. Tampoc no tenim les garanties que mereixen els creadors per poder treballar amb dignitat, com qualsevol altra persona que treballi. No estem defensant cap privilegi. Busquem la igualtat de condicions que té qualsevol persona treballadora, però que es prevegi l'especificitat de l'artista.

— El món és molt gran i les amenaces són múltiples. Per exemple, recordo sessions promogudes pel PEN Club Internacional en què parlaven persones de països on estaven en perill de represàlia, d'empresonament i de penes majors. S'ha de lluitar molt encara.

— Les solucions no són unívoques. Una de les coses que s'acaba aprenent quan et mous en un context internacional és que no hi ha una solució única. Jo m'acontentaria que els textos de la Declaració Universal dels Drets Humans fossin assumits per tots els països del món amb totes les seves conseqüències. I no és així. Hi ha unes bases que penses que són comunes i veus que no ho són en molts de països.

— Al CoNCA el que li preocupa és que en les actuacions i contractacions hi hagi uns protocols ben definits i uns contractes ben expressats que evitin situacions com aquesta. El CoNCA es va adreçar a l'Ajuntament de la Ràpita i al mateix Eufònic expressant exactament això. Es va fer una gestió amb tota discreció, i m'agradaria que es reconduís en algun moment, però el més important és assenyalar que la contractació dels artistes, dels espectacles i de les activitats culturals ha de tenir els corresponents contractes d'administració, sense traves burocràtiques, que són tremendes, i amb uns protocols ben establerts per evitar situacions com aquesta. A partir d'aquí tothom hi guanyarà: l’administració per la part que li toca, i sobretot els artistes, les empreses, els festivals, els comissaris i els esdeveniments, perquè tindran les clàusules ben estructurades i els drets de contractació ben expressats. Això no es pot deixar a l’atzar.

— Em remeto, d'una banda, a la preocupació lògica, però, d'altra banda, a la necessitat d'establir protocols de contractació i, òbviament, en igualtat de condicions. Evidentment, no es pot discriminar per llengua ni per no sé què. Aquestes arbitrarietats no poden portar res de bo. La llibertat d'expressió artística ha de ser total.

— La llibertat artística sempre està amenaçada. Les èpoques de bonança no ens han de fer oblidar que hi ha hagut èpoques que no han estat precisament de bonança. Per tant, és una constant. Tenir actituds sempre a favor de la llibertat de creació i d'expressió, i mantenir-les i reivindicar-les, és la garantia perquè no hi hagi temptacions totalitàries. Estem a favor dels artistes. Els artistes, els creadors i el món de la cultura no estan sols. La llibertat de creació i les garanties d'aquesta llibertat formen part dels drets humans. Això no es pot obviar.