Escriptor, poliglot, intel·lectual, amant del cinema, modern, mitòman confés... Terenci Moix va tenir una vida “gairebé cinematogràfica” i ara la seva infantesa, la seva joventut, les seves relacions amoroses i la seva mort s’han convertit per fi en una d’aquelles pel·lícules que tant li agradaven.

Terenci: la fabulació infinita , dirigida per Marta Lallana amb guió d’ Álvaro Augusto, es va estrenar ahir a l’ Atlàntida Film Fest de Palma i només és un aperitiu de la sèrie de quatre capítols que arribarà a Filmin a la tardor.

Un aperitiu més que complet, perquè Terenci: la fabulació infinita repassa la vida més íntima de l’escriptor amb els testimonis de parents com ara la seva cosina Vicky Moix, amics com ara Colita, Núria Espert o Boris Izaguirre i les seves exparelles Enric Majó i Pablo Parellada.

La infantesa de Ramon Moix (Barcelona, 1942-2003) va estar marcada per la malaltia del seu germà Miguel, que va morir de petit. Els pares es van dedicar al seu germà malalt i ell es va refugiar en cinemes de sessió doble on passaven pel·lícules d’aventures, de l’antic Egipte, de l’ Oest, d’amor o drames com El último cuplé

En la penombra d’aquelles sales de reestrena es va forjar la mitomania que el va acompanyar sempre, li va servir per desenvolupar una fantasia desbordada i va influir en les seves relacions d’adult. “Moix sempre fugia del dolor; per això es va acostar al cinema, a la brillantor de la pantalla, en què la vida no és dolorosa sinó emocionant i en què sol haver-hi un happy end . La vida real no funciona igual i a ell li semblava insuficient, volia fer-la més gran”, assenyala Augusto.

Tan gran com la dels emperadors de l’antiga Roma que el van portar a canviar el seu poc original nom pel de Terenci i a llançar-se a viatjar per tot el món i a escriure sobre els faraons, les piràmides o les grans estrelles del Hollywood daurat.

Moix fugia del dolor, però com tot ésser humà també va causar-ne. L’actor Enric Majó va ser la seva parella durant 15 anys. Quan van trencar el 1984, Moix va caure en una depressió i fins i tot va intentar suïcidar-se, malgrat que no va oblidar avisar l’agència Efe quan el portaven a l’hospital perquè publiqués que havia patit una crisi d’ansietat.

“Moix va explicar en públic la seva ruptura. Majó sempre va romandre en silenci, tot i que va patir depressió i va haver de fer cures de son. Ara, gairebé 40 anys després, ha sentit la necessitat d’explicar-se. Vam arribar nosaltres amb una càmera i es va obrir. Va explicar coses fosques de la personalitat de Terenci i això per a nosaltres era molt important, perquè un biopic ha de deixar espai als grisos que fan el personatge humà creïble. Tots tenim un costat lluminós i un altre de fosc”, apunta Lallana en una xerrada amb La Vanguardia .

Majó no oculta davant de la càmera de la jove directora el seu patiment. Relata que la relació ja estava esgotada després de quatre anys de convivència i ell se’n va anar a Mèxic per viure la seva vida, però Moix el va anar a buscar, el va convèncer per tornar amb l’ham d’una casa a l’ Empordà i un gos. Van estar junts deu anys més que per a l’actor van ser gairebé una condemna. Majó recorda que, després de la separació, Terenci va posar bastons a les rodes a la seva carrera.

Després de l’ Enric, Moix va continuar amb la seva vida d’amics, alguna aventura, molt cinema i encara més literatura. A començaments dels anys noranta, li va escriure Pablo Parellada. Era un jove de 19 anys admirador seu. Aquella primera carta acompanyava un comunicat mèdic sobre la seva salut mental. Van iniciar una relació. Moix llavors tenia 50 anys. 

Augusto explica que Parellada i Moix “van ser parella durant set anys, i va ser una relació molt grega, en el sentit més clàssic, molt de mestre-deixeble. L’escriptor va ensenyar moltíssim a en Pablo, el va instruir, el va educar, li va transmetre part d’aquella saviesa que tenia. I segurament va ser una relació que també va passar per moments molt difícils i molt turbulents”.

En aquell temps Boris Izaguirre ja era amic íntim de Moix: “Ens vam conèixer en un programa de televisió i quan em vaig instal·lar a Barcelona el primer que vaig fer va ser trucar-li, em va convidar a casa seva i vam veure Allò que el vents’endugué i Els Deu Manaments fins ben entrada la matinada”, rememora. Es van convertir en inseparables.

Aviat Izaguirre va començar a preocupar-se per l’afició al tabac de Terenci, que fumava tres paquets diaris de Ducados, però “no m’atrevia a dir-li res per no moralitzar”. L’escriptor va desenvolupar una emfisema pulmonar que va derivar en un càncer, “havia perdut un 60% de la capacitat respiratòria”. Majó va anar a visitar-lo durant els seus últims dies. Colita explica que l’últim que va fer va ser demanar un cigarret. El van enterrar amb un paquet de Ducados. Terenci Moix va morir el 2003 als 61 anys.