Celia Filipetto, Rosa Martínez Alfaro, Joaquín Fernández-Valdés i Victoria Alonso   (Àlex García)

Reescriuen, recreen obres d’art en un idioma nou, interpreten, transmeten el sentiment i la musicalitat dels originals. Ho fan amb un gran coneixement, amb una mica d’imaginació i d’intuïció, saviesa i molta sensibilitat. Són els traductors literaris, artífexs de noves vides per als llibres i el conducte perquè la literatura pugui traspassar barreres idiomàtiques i arribar a gairebé tots els racons del món.

Joaquín Fernández-Valdés, Celia Filipetto, Victoria Alonso i Rosa Martínez-Alfaro són quatre dels traductors a l’espanyol més prestigiosos. Tenen en comú un amor per les lletres i les llengües que els ve de molt lluny. Fernández-Valdés tenia clar des que va començar els estudis de Filologia Eslava que “volia traduir els grans escriptors de la literatura russa”. “Per algun motiu l’imaginari literari rus m’era molt proper i el meu somni era traslladar aquest món al meu idioma”, explica a La Vanguardia .

Ara, el somni s’ha fet realitat, tot i que amb grans dosis d’esforç i temps. Lev Tolstoi va trigar sis anys a escriure Guerra i pau . Fernández-Valdés ha dedicat “quatre anys de treball incessant” a traduir-la a l’espanyol per a l’editorial Alba. “És una obra que planteja grans dificultats: per l’extensió, 1.700 pàgines, i per la ingent quantitat de personatges, més de 550, i d’escenaris. I per l’estil de Tolstoi, que conté gran varietat de registres lingüístics, des del rus afrancesat de la noblesa fins al llenguatge críptic i ple de proverbis del poble, l’abundància de vocabulari específic de l’Eu­ropa del segle XIX (armament, graus militars, uniformes...), i per tot el pla històric i filosòfic, que constitueix una part fonamental de la novel·la”, explica Fernández-Valdés, que domina quatre idiomes i que també està orgullós de treballs com la traducció d’ El pájaro de fuego y otros cuentos rusos d’ Aleksandr Afanàssiev ( Libros del Zorro Rojo).

Quan encara era a secundària, Celia Filipetto ja va començar a traduir. Domina el castellà, el català, l’anglès, l’italià i el dialecte vènet dels seus pares. Va començar amb textos de “tota mena” per a diverses empreses i una “evolució natural” el va portar al sector editorial. Van ser els contes de Dorothy Parker, que va traduir per a la desapareguda editorial Versal, els que li van obrir les portes. Ara, gràcies a la feina de Filipetto, els llibres supervendes d’ Elena Ferrante, que edita Lumen, han arribat als lectors espanyols.

“Dec molt a Ferrante. He conegut altres traductors d’aquesta autora i coincidim que, com que ella no hi és present, els traductors hem obtingut un protagonisme més gran. La prosa de Ferrante és al servei d’ explicar la història, fins i tot en detriment de la bellesa de la frase; l’important és que no dona treva al lector perquè continuï llegint. És un dels trets que vaig procurar mantenir a la traducció”, indica Filipetto.

Victoria Alonso va ser sempre una gran lectora i durant l’adolescència va tenir un enamorament sobtat amb la llengua anglesa, fet que la va portar a l’inevitable camí de la traducció. Alonso diu que “xampurreja uns quants idiomes” i domina l’anglès i el castellà, i això l’ha convertida en la traductora d’estrelles de la literatura, com ara Arthur Miller o Mar­garet Atwood.

L’escriptora canadenca “és una narradora amb un humor endimoniat i un estil àgil, molt ric lèxicament, que combina cultismes i col·loquialismes a parts iguals”, diu Alonso, per a qui “reflectir el seu ritme i la seva ironia amb naturalitat obliga a anar pel carrer i per la lectura agusant molt la vista i l’ oïda per captar aquells girs i expressions més propers a l’oralitat que a l’escrit”.

Miller és una altra cosa, perquè “traduir els clàssics sempre comporta certa por de l’aparell crític i acadèmic” i perquè “les acotacions teatrals no sempre aclareixen els seus tons i els seus silencis, fet que obliga a donar més llibertat a la lliure interpretació, que de vegades és font d’inseguretat”.

Rosa Martínez Alfaro afirma que “un traductor ha de tenir un bon coneixement de la llengua que tradueix i de la d’arribada, moltes vivències i emocions que només se senten si s’experimenten”. Ella, que domina el castellà, el català, el portuguès i el francès, ha viscut a Moçambic i tradueix l’angolès José Eduardo Agualusa i el moçambiquès Mia Couto amb sobrat coneixement sobre l’ Àfrica.

Però malgrat aquest saber també s’enfronta a reptes, perquè “intentar reflectir un món geogràficament i culturalment llunyà requereix la domesticació del text, però sense esborrar la seva especificitat” i perquè cal intentar “no caure en l’ exotització, evitant escriure termes com a poblat o tribu ”.

“La traducció de l’obra de Mia Couto demana un enfocament acurat, una sensibilitat cultural i una creativitat lingüística per capturar l’essència poètica, les subtileses i la riquesa cultural de les seves obres”, assenyala. I agrega que el desafiament de la literatura d’ Agualusa passa per “l’humor i els jocs de paraules, que sovint depenen de la sonoritat, el doble sentit i les associa­cions culturals específiques”.