Fa 99 anys de la mort d’un dels més grans poe­tes, i també dels més maleïts, de la lite­ra­tura cata­lana. La Gene­ra­li­tat pre­para per al 2024 un seguit d’actes emmar­cats en el cen­te­nari de la mort d’un autor que es va fer un lloc més enllà dels eru­dits gràcies a les ver­si­ons musi­ca­des que en van fer molts dels repre­sen­tants de la Nova Cançó. Espe­ci­al­ment recor­dat és el disc Res no és mesquí de Joan Manuel Ser­rat (1977), dedi­cat exclu­si­va­ment al poeta bar­ce­loní. Va tocar el cim artístic amb El poema de la rosa als lla­vis (1922), però un dels seus trets més relle­vants va ser la seva evo­lució ideològica, des de l’esquerra lli­bertària quan sig­nava amb el pseudònim de Gorki­ano fins al seu tren­ca­ment sen­ti­men­tal amb l’Estat espa­nyol. Amb tot, la seva passió per les lle­tres i la poe­sia el van por­tar a pas­sar pels camins més moderns que van obrir Mari­netti i els futu­ris­tes, l’avant­guarda d’Apo­lli­naire, i com­bi­nar-ho amb una poe­sia que podia ser romàntica i heroica. El que és segur és que amb més temps hau­ria pogut dei­xar una obra monu­men­tal per als estu­di­o­sos no només de les lle­tres cata­la­nes sinó de tot el món.

Bona part de la lle­genda de Sal­vat-Papas­seit es va cons­truir per la seva pre­ma­tura mort, amb només 30 anys, i per una vida mar­cada sobre­tot de petit per la misèria i la malal­tia. Nas­cut al car­rer d’Urgell el 1894, el poeta va mar­car el camí de dife­rents gene­ra­ci­ons gràcies als seus ver­sos, no només els més expe­ri­men­tals, i als seus arti­cles, alguns d’inge­nus i també molts de punyents, sobre­tot quan es va ado­nar que l’alli­be­ra­ment naci­o­nal no podia sepa­rar-se del social. “De mare gitana, d’obrera estirp i de lle­ial nació; de dig­ni­tat poeta”, és la des­cripció que consta a la placa del car­rer de l’Argen­te­ria, just a sota del pis on la tuber­cu­losi se’l va empor­tar.

Amb el temps, a la defensa afer­ris­sada d’un soci­a­lisme lli­ber­tari, molt com­par­tit pels intel·lec­tu­als euro­peus d’aquell temps, hi va anar inclo­ent la lluita per la sobi­ra­nia naci­o­nal cata­lana, tot i que ara molts hi pas­sin de pun­te­tes sobre­tot per les múlti­ples inter­pre­ta­ci­ons dels seus ver­sos, però n’hi ha que són diàfans. “Jo no puc con­for­mar-me que en nom de la uni­tat d’un Estat qual­se­vol em fer­min els gri­llons de l’escla­vatge”, va escriure el 1915 a Mots pro­pis. El poeta va arri­bar a redac­tar arti­cles a la revista d’Estat Català, defen­sors de la lluita armada i admi­ra­dors de la causa irlan­desa. El canvi de llen­gua –pri­mer com­po­nia en cas­tellà– no va ser casual. Des del 1919 va ser un escrip­tor total­ment en català. Ho va fer sobre­tot a par­tir de la revista que va edi­tar ell mateix, Un ene­mic del poble, el 1917. Va començar com un home anar­quista i soci­a­lista, ins­pi­rat en el barri obrer on va créixer, que com­ba­tia el capi­tal en nom dels obrers de tot el món. Tenia com a objec­tiu refor­mar l’Estat espa­nyol caduc, però va aca­bar ren­dint-se a l’evidència que una idea tan utòpica i revo­lu­cionària com aque­lla era impos­si­ble que fes forat en un règim que conei­xia per­fec­ta­ment perquè havia estu­diat i lle­git tots els clàssics de la lite­ra­tura cas­te­llana. Va ser lla­vors quan va fer el gir tot i que en els seus pri­mers escrits s’havia mos­trat par­ti­dari de les revo­lu­ci­ons mun­di­als “sense fron­te­res”. Ell mateix va escriure a Un ene­mic del poble el seu tren­ca­ment amb el soci­a­lisme: “El Soci­a­lisme és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou segui­dor de l’Estat.”

La seva estada a Cas­te­lla no va aju­dar a millo­rar la visió que tenia de l’Estat, com es va veure en el seu cone­gut Ampla és Cas­te­lla (1922): “Terra de terços pet­ja­dors de lleis que impo­sa­ven amb sang llur llei estra­nya, ampla és Cas­te­lla, sepul­cre de reis, mala­vi­rança a la Marca d’Espa­nya.” La seva estada al sana­tori de La Fuenfría va radi­ca­lit­zar la seva exal­tació nostàlgica de Cata­lu­nya. A Bar­ce­lona un dels seus grans pla­ers eren les cami­na­des fins al port i l’obser­vació dels vai­xells que venien d’arreu. D’allà va sor­gir el seu cor­rent més romàntic i les imat­ges de guerra, cor­sa­ris i lla­dres.

La cul­tura popu­lar sem­pre ha rei­vin­di­cat en qual­se­vol de les seves for­mes el poeta i escrip­tor, sobre­tot en el món de la cançó. A banda de Ser­rat, les seves poe­sies van ser musi­ca­des per Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Mont­llor, Gui­ller­mina Motta o Ramon Mun­ta­ner. El 2019 es va fer un disc amb noves ver­si­ons de Sal­vat-Papas­seit per part d’intèrprets de les noves gene­ra­ci­ons, com Gos­sos, Aspen­cat, Blau­mut, Sabor de Gràcia o Txa­rango o Gemma Hum­met.

Dels dife­rents mun­tat­ges tea­trals que s’han fet pot­ser el més cone­gut és Noc­turn per a acordió, un dels pri­mers espec­ta­cles de Dagoll Dagom, quan Joan Ollé encara era a la com­pa­nyia (1975). El 1996 el Cen­tre Dramàtic de la Gene­ra­li­tat va estre­nar un espec­ta­cle amb poe­mes i pro­ses de l’autor diri­git per Magda Puyo.