Existeixen pocs escriptors amb tantes ganes de complicar-se la vida com Lionel Shriver (1957, Carolina del Nord), una decidida entusiasta dels temes difícils. Va debutar amb la valenta ‘Tenemos que hablar de Kevin’, sobre la mare d’un adolescent que ha comès una massacre, un polèmic ‘best-seller’ que es va publicar poc després de la matança de Columbine. Ha escrit sobre la malaltia terminal (‘Todo esto para qué’), contra la dictadura de la primesa (‘Big Brother’), contra les elits (‘Los Mandible’) i l’amor romàntic (‘El mundo después del cumpleaños’).

Ara la seva fúria –també la seva extraordinària lucidesa–es dirigeix a l’obsessió contemporània per estar en forma i contra la indústria del fitnes. ‘El movimiento del cuerpo a través del espacio’ (Anagrama) va sobre un matrimoni a la seixantena que entra en crisi quan ell, el Remington, decideix córrer una marató desafiant l’edat, el sentit comú i la paciència de la seva dona, Serenata, una corredora nada que pateix artritis en silenci. Una novel·la divertidíssima, plena de ràbia i tendresa, sobre què significa de veritat estar casat i l’estupidesa de la societat. 

Aquesta novel·la tracta sobre el final. Hi ha cert punt en el qual implícitament entres en un contracte amb el teu cònjuge: et mantindràs amb ells fins a la vellesa, el que sigui que això impliqui. Sento això en el meu propi matrimoni: una profunda obligació d’honrar els vots matrimonials ara que «en la salut i en la malaltia» sembla molt més pertinent. Separar-se als seixanta viola aquest contracte no escrit. Augmenta enormement la probabilitat d’acabar la teva vida sol.

Sí. A mesura que et fas gran al costat d’algú, el teatre de l’amor tendeix a desaparèixer. El meu marit i jo no solem comprar-nos regals de Nadal, i amb prou feines celebrem els aniversaris. El que queda és enfrontar-se als grans desafiaments de la vida: com envellir bé, potser com sobreviure a una malaltia greu i, finalment, com morir.

¿No hi ha prou novel·les sobre l’amor madur?

Probablement no. La majoria de les novel·les i pel·lícules se centren en el començament de les relacions, i culturalment estem molt més interessats en els joves. 

No és el mateix l’exercici que l’esport. La nostra obsessió pel fitnes no té res a veure amb el fet de ser bons jugant, per exemple, a futbol. Es tracta d’autorealització. De convertir-te en la millor versió de tu mateix que puguis ser. Però aquest ‘millor jo’ es defineix purament en termes físics. Es tracta de superfície, d’aparença. És una versió superficial de la perfecció. Igual que estar prim. 

Si el teu objectiu és ser superficial, fer esport requereix molt treball. No menjar almenys no et treu temps. Però els físicament ambiciosos ara passen hores i hores al gimnàs cada setmana. Quan veig persones que estan tan notòriament polides que només es podrien haver tornat així fent de l’exercici la seva prioritat número u a la vida, ni tan sols les trobo atractives. Tot el que veig és molt temps perdut i un avorriment que entumeix la ment.

Oh, sí. Vaig córrer durant 45 anys. Durant dècades vaig tenir la rutina de córrer deu milles cada dos dies. Però he tingut artritis als genolls des que tenia poc més de quaranta anys, i finalment vaig arribar a un punt fa vuit anys en què vaig arribar a casa amb molt dolor després de córrer. Vaig decidir guardar els meus genolls per a una cosa que estimo: el tennis. Encara no tinc pròtesi de genoll, cosa que temo, però no podré posposar-les per sempre.

Sempre m’ha interessat molt la relació entre el jo i el cos. Ser una persona que viu en un cos, sobre el qual només tens un control marginal, és increïblement complicat. Sempre he sigut una persona molt física, i des de petita m’he esforçat per mantenir el cos en què vaig néixer, per comoditat i per plaer estètic. Però penso en el meu cos més com una casa que necessito mantenir ordenada. El meu cos no soc jo, i no vull ser recordada per la quantitat d’abdominals que vaig fer. L’estrany és que sabem que nosaltres mateixos no som el mateix que els nostres cossos, però jutgem alegrement altres persones segons la seva aparença.

Tinc un pedigrí bastant ‘anti-woke’. Escric molt periodisme, i les bogeries de l’esquerra, especialment des del voltant del 2012, han sigut combustible per a les meves columnes. Trobo tot el paquet ‘progressista’ regressiu, antiliberal, sense sentit de l’humor, crític i lúgubre. Personalment detesto que et diguin què fer, i especialment que et diguin què escriure. La correcció política ha tingut un efecte letal en la literatura contemporània.

Pateixo de disgust crònic. És per això que el final de la novel·la és un gran alleujament. La Serenata deixa de preocupar-se. Es refugia en una apatia alliberadora. El disgust crònic, anomena’l misantropia si vols, és esgotador. Passo hores cada dia llegint diaris i gasto enormes quantitats d’energia en indignació, incredulitat i ràbia. Certament, puc veure’m deixant de banda tota aquesta exasperada implicació en els assumptes humans en algun moment. Simplement decidint que res m’importa una merda. La desconnexió, especialment al final de la teva vida, és molt recomanable. 

Al principi, internet va semblar llançar-nos a un món d’individualisme i extravagància. Podíem trobar el que i a qui volguéssim. Però s’ha convertit en una màquina de conformitat. M’han horroritzat (d’això va la meva pròxima novel·la) les manies socials que s’han estès per tot el món, de vegades en qüestió de dies, gràcies a la connectivitat a internet. De sobte, tots estan consumits pel transgenerisme. De sobte, tots estan atrapats en l’assetjament sexual. De sobte, tots creuen que l’única manera de lluitar contra una pandèmia és tancar el món sencer, i just després, de sobte tots marxen pel carrer i posen cartells de ‘Les vides dels negres importen’ als seus jardins. Totes aquestes coses em deixen freda. No tinc el gen del contagi social. En soc immune.