La pandèmia va inaugurar un subgènere propi, que ha acabat cansant més que les pel·lícules de nazis. La meva defensa en aquells dies consistia a fer tot el contrari que els veïns de les finques circumdants: quan ells cantaven, jo col·locava el vinil dels Sex Pistols a tot drap; si ells m’importunaven amb innecessàries socialitzacions, jo només intentava mantenir-me al marge, escapar-me per la ciutat a buscar tema per als reportatges, malgrat la mala educació d’alguns policies municipals, dels quals explicaré un altre dia les seves amenaces i intents de multa perquè no s’atrevien ni a llegir els salconduits internacionals de premsa que portava. Sort que no hem viscut una guerra perquè amb tants analfabets hauria estat pitjor que al 36. No tots, sortosament, però caldria examinar de cultura general molta gent amb responsabilitat social. També cal observar conductes solitàries i solidàries de pro com la de la meva veïna Isabel Abella, que invertia part de les seves tardes en posar-se en forma pujant i baixant les escales al terrat. Em recordava les pel·lis de presos, com la de Papillon, on és imprescindible mantenir la forma per si arriba l’ocasió de fugir.

Tornem al tema. Com entrar i sortir dels somnis a la realitat i viceversa? Una de les fórmules és abandonar-se al caos vivificador, no mantenir disciplines: dormir quan un cau de son i menjar exclusivament quan ens ve la gana. Així, abans de posar-me a escoltar en pla gran neuròtic el soroll dels electrodomèstics de casa com si fos un personatge de James Ballard, vaig optar per introduir-me en llibres, que eren més que el mirall de l’Alícia de Carroll. El pretext era trobar vitamina per als poemes, però la cosa va derivar dins dels somnis, més enllà dels somnis diria, on el somni i la realitat es confonen com si fossin l’estratègia d’un somnífer. L’altre dia, el meu estimat editor Josep Lluch em comentava que allò del tancament de la covid ja no interessa ningú. De fet, malgrat la proximitat històrica, ha estat un esdeveniment a oblidar, amb molts morts i gent estimada, però oblidable com una catàstrofe o una guerra, malgrat tants esforços per mantenir la memòria del desastre al nostre país. I l’amnèsia? Qui la protegeix?

Recordo el llibre del professor alemany Harald Weinrich sobre Leteu i l’art i crítica de l’oblit. El conservo tres vegades subratllat. Quan un llibre se subratlla tant convé subratllar-lo? Parla dels escrits d’eloqüència de Ciceró: «Un dia Simònides va anar a veure Temístocles i li va oferir ensenyar-li la mnemotècnia. Temítocles li va respondre que no la necessitava per res. Abans que recordar tot el possible, preferia que li ensenyés a oblidar el que volia oblidar.» És a dir, no estava gens interessat en l’art de la memòria sinó en l’art de l’oblit. De fet, l’oblit és més pròxim a la nostra existència que la memòria, que resulta impossible de capturar si no és en una petita part, un substrat en essència.

Tota l’Antiguitat és plena d’oblits, que acaben esdevenint tema fonamental de les epopeies clàssiques: Ulisses, els antídots del missatger dels déus Hermes per evitar la màgia de l’oblit de Circe. Weinrich també accentua que la droga de l’oblit és utilitzada per Helena quan s’adona que la seva bellesa ha estat el motiu de discòrdia i guerra entre els aqueus i els troians. Com condemnar a les golfes de l’oblit tot els que ens ha interessat fins a fer-nos pletòrics? Ens hem de tornar quasi budistes per destruir el terme i exigir-li que compleixi la seva definició? No és l’exili, per exemple, una forma d’oblit? Per què es va produir una desconnexió tan gran entre els exiliats espanyols amb els seus companys i camarades de l’interior? L’oblit pot ser també un antídot contra el dolor i les preocupacions. Els que eren fora van recordar durant dècades una realitat que s’havia extingit mentre que els de l’interior havia fet del silenci una forma d’oblit de les calamitats. Franco va transformar el país, el va industrialitzar i els de forma es van quedar l’any 1939. Recordo un militant anarcosindicalista de Tolosa que no admetia que el riu Besòs ja no era un lloc d’acampada dominical, i que s’havia convertit en una claveguera a cel obert. Tampoc entenia que la Confederació hagués perdut el protagonisme obrer davant de Comissions i els comunistes. En fi, es trobava com el cosmonauta Taylor de Planeta dels simis quan topa amb l’estàtua de la Llibertat en la platja de la frontera cap a la Zona Morta.

El llibertari de Tolosa acabaria sent un anacronisme que em recordava les llegendes d’aristòcrates com Adelbert von Chamiso, que va haver d’agafar la ruta de l’exili a causa de la Revolució Francesa cap a Alemanya, com abans ho havien fet els hugonots cap a territoris protestants on era acceptada la llibertat religiosa. Al nostre país encara hem d’encetar aquest debat, tot i que el catolicisme sembla més arxivat que les ideologies vuitcentistes. S’ha oblidat abans que superat. Paradoxa?

Podríem aprendre i reivindicar, però, la tècnica cristiana del perdó i de l’oblit per davant dels excessos partidistes de la memòria. Els sona allò de «perdona els nostres deutes»? Proposo un creuer per Leteu, pel riu de l’oblit?