Tal dia com demà de fa cent anys va néixer Italo Cal­vino. El fet va tenir lloc, acci­den­tal­ment, a Cuba, on tre­ba­llava son pare. I l’edi­to­rial Coma­ne­gra ho fes­tiva edi­tant-ne el pri­mer lli­bre de con­tes, una tren­tena de peces que l’autor va escriure quan tenia amb prou fei­nes vint-i-cinc anys i que ara ha traduït esplèndi­da­ment al català Pau Vidal. Sorprèn cons­ta­tar la madu­resa d’aquest text, que, com remarca Fran­cesco Ardo­lino a l’epíleg, “no mos­tra pas un autor als seus exor­dis, sinó que, més aviat, repre­senta un nucli gene­ra­dor de pos­si­bi­li­tats nar­ra­ti­ves”.

El conte Un dels tres encara és viu té, com a pro­ta­go­nis­tes, tres homes nus, aja­guts en una roca, a qui es con­demna per haver incen­diat un poble. Els ajus­ti­cien davant una mena de pou: d’aquesta manera els bot­xins s’asse­gu­ren que cai­guin infern avall i així s’estal­vi­a­ran d’enter­rar-los. Però un dels tres sobre­viu, pot­ser perquè s’ha des­plo­mat abans de sen­tir el tret i, doncs, abans que aquest es faci letal al seu pit: “Allò era un cul de pou d’on no es podia sor­tir, on es tor­na­ria boig bevent sang i men­jant carn humana sense poder-se morir.” Vet aquí la tragèdia: no poder-se morir en aque­lles dramàtiques con­di­ci­ons (però tam­poc sobre­viure). A Cal­vino, que tan bé des­criu esce­nes d’una quo­ti­di­a­ni­tat, en apa­rença, irre­lle­vant, de tant en tant li ve de gust endin­sar-nos en el cor d’una situ­ació extrema, com és ara aquesta. El super­vi­vent, però, aca­barà tro­bant una altra sor­tida en aquell túnel angoi­xant, com el lec­tor aca­barà arri­bant al final del conte: “Allà al fons, en una pro­minència del tor­rent, es veia una teu­lada de pis­sarra i una fuma­rel·la blanca. La vida, va pen­sar el des­pu­llat, era un infern, amb reclams esca­dus­sers d’antics para­di­sos feliços.”

Es tracta de relats força curts que, en molts aspec­tes, poden recor­dar, per les seves atmos­fe­res i per­so­nat­ges, les novel·les de Pavese, el cèlebre edi­tor i escrip­tor que va acom­pa­nyar Cal­vino en els seus ini­cis i que va afir­mar que l’autor de Les ciu­tats invi­si­bles con­ver­tia en poe­sia la lluita con­tra el fei­xisme. Hi fa pen­sar, també, el món de pagès, aquells rudes con­ta­dini, gro­llers i mal­pa­rats, i les “dones ossu­des i mos­tat­xu­des i ves­ti­des de negre”, que poblen els tex­tos d’un i altre. Com també la relació entre homes i dones, en què, tot d’un ple­gat, sense que vin­gui a tomb, pot irrom­pre l’absurd. En molts relats del lli­bre, hi ha el pre­text –i el con­text– de la resistència al fei­xisme o al nazisme, i la lluita escar­ras­sada i solitària dels par­ti­sans: “Tu què tro­bes, Diego, els darem pel sac als nazis o no?” En Diego va dir: “Jo diria que sí. Li darem pel sac al Gran Reich sen­cer, ja veuràs.” L’escar­ran­sit David con­tra l’inex­pug­na­ble Goliat: la poe­sia d’una lluita con­tra el gegant tota­li­tari.

Hi ha uns con­tes magnífics sobre la des­co­berta de la vida. El pri­mer, posem per cas, que m’ha dut el record d’un relat de Rosa Leve­roni, L’horta, de pre­text pràcti­ca­ment cal­cat: un noi i una noia en l’eclosió febril de l’edat. Una tarda, Adam, el de Cal­vino, és una revisió del mite del paradís: el pro­ta­go­nit­zen un jove mig selvàtic i una mossa molt més social. Tro­bem un nucli de sen­tit simi­lar –el d’un relat d’apre­nen­tatge– en el titu­lat Un vai­xell car­re­gat de crancs, en què dues colles de bri­valls s’enfron­ten damunt la coberta d’un buc aban­do­nat. La guerra i el gaudi (de llui­tar, de vèncer). El que dona títol al lli­bre ens pre­senta un argu­ment gai­rebé inver­sem­blant, en què un xicot amb una pun­te­ria pro­di­gi­osa dis­para a tot el que es belluga (i, sovint, també al que no es mou). I sem­pre fa diana! En encalçar un sol­dat, s’entau­larà un tens silenci entre aquest dar­rer, ama­gat, un corb que va pla­nant per sobre d’ell i el franc­ti­ra­dor pro­ta­go­nista.

Aquest pri­mer Cal­vino té una manera de des­criure que palesa una sen­si­bi­li­tat extre­ma­ment lírica. No hi fa res que la rea­li­tat sigui tan inhòspita. El començament del titu­lat Trenc d’alba entre les bran­ques nues n’és un bon exem­ple: “A la meva terra nor­mal­ment no glaça; com a molt els enci­ams es des­per­ten enfre­do­rits, una mica blaus, al matí, i la terra fa una crosta grisa que sem­bla vaga­ment lunar i res­pon a l’aixada amb un so sord.” Sem­bla una con­ti­nu­ació, en prosa, de l’epi­grama car­nerià Fred mati­nal, que fa: “Morta, la punta dels meus dits. El fred / en ses fines agu­lles m’invo­lu­cra. / Veig –en fre­gant els vidres–, a l’hor­tet, / cols de cartó que la gelada ensu­cra.”

Un dels meus con­tes pre­fe­rits ens pre­senta una mena de cràpula que, en arri­bar de cop el fred, un 1 de novem­bre, visita, com altres indi­gents, una casa de bene­ficència on els han de pro­por­ci­o­nar ves­tits. El local és a tocar d’una botiga pelle­te­ria, i l’home, que té una gràcia par­ti­cu­lar i unes pen­ques colos­sals, acon­se­gueix pas­sar la nit al taller de l’esta­bli­ment, entre pells i visons de tota casta. El paio només du un abric, que li va curt, i unes botes sense mit­jons, i amenaça les cli­en­tes de la botiga de pells dient-los que, si no li fan almoina, s’exhi­birà. La lite­ra­tura cal­vi­ni­ana no és cap reclam esca­dus­ser d’un paradís feliç. És el record sem­pre recu­pe­ra­ble d’aquest paradís.