La sob­tada mort de Nuc­cio Ordine aquest any a Cosenza ha dei­xat part dels lec­tors cul­tes amb un sen­ti­ment d’orfan­dat, perquè el pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Calàbria havia sabut unir eru­dició i ame­ni­tat, cosa sovint difícil en el ter­reny de l’assaig científic. Suposo que després d’una vida dedi­cada a l’estudi del Renai­xe­ment, Ordine va voler desen­vo­lu­par un ves­sant més periodístic, fer-se a l’abast d’un públic no exclu­si­va­ment for­mat per espe­ci­a­lis­tes. L’èxit de la seva obra divul­ga­tiva va arri­bar al cim amb La uti­li­tat de l’inútil, que es va tra­duir a vint-i-qua­tre llengües, entre les quals al català gràcies a Qua­derns Crema, que el va pre­sen­tar ara fa deu anys. El mateix segell ha publi­cat altres volums seus, com ara Clàssics per a la vida (2017), Els homes no són illes (2022) i aquest any, poc després del seu traspàs, George Stei­ner, l’hoste incòmode, que apa­reix amb el subtítol Entre­vista pòstuma i altres con­ver­ses, en tra­ducció de Jordi Bayod.

Dels seus estu­dis sobre el Renai­xe­ment, Ordine ha here­tat la volun­tat humanística, que aquí llu­eix amb tota inten­si­tat davant d’un dels seus mes­tres, Stei­ner. En una con­versa oberta i sin­cera, Stei­ner li explica que va tenir l’opor­tu­ni­tat de conèixer Mar­tin Hei­deg­ger, però que va pre­fe­rir no impor­tu­nar-lo: “Sem­pre he temut caure en un error tan gro­ller. Penso, per exem­ple, en Jean-Paul Sar­tre, veri­ta­ble espe­ci­a­lista a reve­lar cir­cumstàncies lli­ga­des a «pesats» famo­sos.” A con­ti­nu­ació, li con­fessa que també ha hagut de renun­ciar a la com­pa­nyia d’un gos. La com­pa­ració és his­triònica, molt a l’estil sor­ne­guer de George Stei­ner.

En alguns moments resulta ben punyent. Per exem­ple, davant d’un dels seus grans temes, la idea d’Europa. Aquí la visió trans­na­ci­o­nal, goet­hi­ana, s’imposa: “Europa con­ti­nua sent una neces­si­tat impor­tantíssima, i mal­grat les ame­na­ces i els murs que s’aixe­quen, no hem d’aban­do­nar el somni euro­peu. Soc anti­si­o­nista (una posició que m’ha cos­tat molt cara, fins al punt de no poder ima­gi­nar la pos­si­bi­li­tat de viure a Israel) i detesto el naci­o­na­lisme mili­tant, però ara que la meva vida arriba al final, hi ha moments en què sento una gran recança. ¿Pot­ser m’he equi­vo­cat? ¿No hau­ria estat millor llui­tar con­tra el xovi­nisme i el mili­ta­risme vivint a Jeru­sa­lem?” Des dels temes més teòrics, els dos intel·lec­tu­als con­ver­sen, així mateix, sobre aspec­tes emo­ci­o­nals i de vida quo­ti­di­ana: les ene­mis­tats i l’escassa com­prensió entre els homes, l’amor, la mort, el caràcter, la cama­ra­de­ria...

En la pre­sen­tació del volum d’entre­vis­tes, Ordine recorda que arran de la pèrdua d’un mes­tre esti­mat, ha pogut com­pro­var en pri­mera per­sona “el pro­fund valor de les pàgines magnífiques que Mon­taigne con­sa­gra al tema de l’amis­tat”: “He comprès fins a quin punt és impor­tant, en la vida d’un estudiós, haver tin­gut la sort de tro­bar grans inter­lo­cu­tors capaços de donar volada a les idees pròpies.” Stei­ner va ser un agent pro­vo­ca­dor d’idees. Ordine, també.