La lite­ra­tura de Jon Fosse, fla­mant premi Nobel noruec, és d’estat d’ànim. Si bus­quen aven­tu­res, acció o movi­ment, no van pel bon camí. Això ho ha demos­trat per terra, mar i aire, és a dir, en poe­sia, tea­tre i nar­ra­tiva. El podríem asso­ciar a unes deter­mi­na­des èpoques de Peter Handke o de Mar­tin Wal­ser, però té un accent propi, és dife­rent dels robus­tos escrip­tors germànics.

Pocs mesos després de l’obtenció del premi Nobel, Jon Fosse (Hau­ge­sund, 1959) apa­reix en català a Galàxia Guten­berg a través d’una bona tra­ducció de Caro­lina Moreno. Pre­sen­ten un relat que no arriba a cent pàgines en cos de lle­tra 20 o 22. Pas­sen poques coses relle­vants i cadascú les pot inter­pre­tar a la seva manera. Fre­git per un atac d’avor­ri­ment que el fa fugir de casa, el pro­ta­go­nista pene­tra amb el seu cotxe dins una pista fores­tal fins que el vehi­cle diu prou. Es plan­teja tota una sèrie de coses com a solució, però opta per sor­tir cap a la fos­cor del bosc. El per­so­natge recorda aquells urba­ni­tes hipo­condríacs dels anys vui­tanta, pot­ser no tant des de la lleu­ge­resa perquè Fosse té alguns ele­ments de místic. Pot­ser perquè escriu sem­pre amb un to deci­di­da­ment poètic. Sense sopar, esca­pant-se d’ell mateix i amb el tràngol d’haver d’assu­mir la seva irres­pon­sa­bi­li­tat vol­guda, l’home surt del cotxe, s’endinsa en l’espes­sor dels arbres fins que es troba una llum que se li acosta. En prin­cipi no sap si és una silu­eta res­plen­dent, però en cap moment es per­den les for­mes i la nar­ració no plan­teja pre­gun­tes metafísiques ni teològiques.

Les visi­ons s’alter­nen amb el seu estat d’ànim. Diríem que ja no s’avor­reix, però la inacció l’enco­mana al lec­tor, que en algun moment es pre­gunta què coi passa. Els records són sig­ni­fi­ca­tius per com­pen­sar la manca abso­luta d’un argu­ment amb cap i peus. No és la pri­mera vegada que Fosse ens ofe­reix aquesta mena de pas­se­ja­des al no-res. De fet, els vete­rans recordàvem alguna vella edició de Melan­co­lia per Emecé. Des d’ales­ho­res, Nòrdica i Sexto Piso han publi­cat un gra­pat de nar­ra­ci­ons del noruec, que té fins i tot traduïda l’obra poètica com­pleta al cas­tellà, a més de nom­bro­ses peces dramàtiques. Al tea­tre el vaig veure fa anys en el Tem­po­rada Alta. També el va adap­tar Car­lota Subirós i va pas­sar pel Lliure 2011 diri­gir per Patrice Chéreau. Fa un parell d’anys, amb inter­pre­ta­ci­ons magnífiques de Hans Rich­ter i, sobre­tot, de Manel Bar­celó –sem­pre ho fa bé–, vaig veure al Tea­tre de l’Akadèmia Soc el vent, on tam­poc pas­sava gaire res. L’obra de Fosse és una medi­tació sobre la sole­dat i els inter­ro­gants de l’existència, una missa laica de poques parau­les. Hau­ria cai­gut com una bomba en plena era exis­ten­ci­a­lista, al cos­tat dels Camus, Sar­tre, Hesse, Cio­ran i com­pa­nyia. Ara resulta una rara avis, com aquells grups indi, que toquen fabu­lo­sa­ment bé però que sonen als Byrds o a Crosby, Stills and Nash. Amb blan­cor o fos­cor, Fosse ens porta de la mà cap a la poe­sia.

No seria una mala idea combinar la lectura del relat de Jon Fosse que els proposo avui amb aquest concert a guitarra sola del músic nord-americà Ralph Towner. Semblen fets l’un per l’altre. Admirador d’Andrés Segovia, va unir esforços amb ell per dur la guitarra a les sales de concert. La veritat és que és un antídot davant la contaminació acústica imperant, reggaeton i altres escombraries que hem de sentir dia a dia. Unit des de bon començament a ECM, on ha publicat tots els seus treballs en solitari, Towner és un heroi de la vida moderna, un militant de la bellesa, com també ho va ser Segovia. El centre de la seva obra són els seus àlbums en solitari, el primer dels quals, Diary, es va publicar ara farà mig segle. En aquesta mateixa línia, At first light amplia aquesta tradició, inspirant-se en una àmplia paleta de música: “Els meus enregistraments en solitari sempre han inclòs les meves pròpies composicions, en les quals hi ha oligoelements dels molts compositors i músics que m’han atret”, escriu Towner en una nota. Cita la influència, entre d’altres, de George Gershwin, John Coltrane, John Dowland i Bill Evans. Magistral!