No fa ni una setmana que es van conèixer els nefastos resultats del sistema educatiu català en les proves PISA. Van aixecar molta polseguera, i era d’esperar: les notícies eren catastròfiques i deixaven Catalunya, un cop més, a la cua de les comunitats autònomes. Si bé és cert que les proves PISA van ser fundades per l’Organització per al Comerç i el Desenvolupament Econòmic per homogeneïtzar els sistemes educatius d’Occident i posar-los a competir entre ells sense tenir en compte aprenentatges culturals o de context, també ho és que són una avaluació externa i objectiva que proporciona centenars de dades útils i la possibilitat d’extreure’n diagnòstics precisos.

Tanmateix, ja se sabia des de la prova PIRLS que el nivell de comprensió lectora a Catalunya era totalment impresentable, i de fet sabem que, des de fa una dècada, entre un terç i un quart de la població escolar catalana no sap interpretar ni redactar un text bàsic d’unes cinc línies. És a dir, que fem passar l’alumnat 12 o 13 anys per la nostra xarxa d’ensenyament i som incapaços de garantir una alfabetització plena per a tothom. Si unim això a tota mena d’observacions directes (famílies que descobreixen que a l’escola ningú ensenya a multiplicar els seus fills, o que aquests no hi aprenen a llegir i escriure, o que coneixen infants d’onze anys que no han vist mai una suma) l’assumpte comença a fer saltar tota mena d’alarmes socials.

Que Catalunya és el desastre educatiu més impresentable de l’Europa actual ja ho sabíem o ho sospitàvem. La LEC va fracassar estrepitosament en el seu primer intent de digitalitzar les aules; en comptes del 6% del PIB que exigia per al finançament de l’escola pública hi estem invertint el 2,4%, i el Decret de Plantilles ha convertit l’accés a la docència pública en un espectacle surrealista de caciquisme, nepotisme i corrupció que ha deixat les plantilles delmades a base d’amenaces i de formacions cada cop més grotesques i sectàries. Tot això ho acaba pagant l’alumnat pobre, que no pot assumir reforços ni acadèmies, i que veu com pot arribar a tenir tres tutors en un mateix curs o no rebre classes de català en un any… He visitat centres on faltaven tres docents de tecnologia durant un curs sencer, o que directament perdien l’aula d’acollida.

Estan passant coses estranyes. La sorpresa, tanmateix, no era aquesta: el naufragi ja era una cosa certa i notòria. La sorpresa la va aportar la reacció dels responsables públics d’Educació dels últims temps. Mentre la ministra culpava la pandèmia, a Catalunya es culpava la població immigrada, i Eduard Vallory, impulsor de la xarxa Escola Nova 21, va fer el cim de la glòria en el seu compte privat de Twitter (o X) quan va assenyalar els “nostàlgics de l’EGB”. Resulta que els joves docents que es van incorporant a les nostres plantilles ja ni tan sols saben què és l’EGB. El problema va canviar de pantalla la setmana passada, tothom ho va poder percebre: els defensors de les pedagogies desconstructives, encara al poder des del 1990, han començat a fer el ridícul. No és ja que els docents més dinàmics aixequin la veu contra unes polítiques cada cop més desaforades, és que el friquisme del nostre zombi polític està arribant a uns nivells certament esperpèntics.

No es pot fer el ridícul d’una manera tan sagnant. No val la pena assenyalar l’entorn de la Fundació Bofill ni els responsables actuals: estan enrocats, formen un búnquer pedagogista totalment hermètic i allunyat de la realitat. Ho confien tot a la propaganda, però fins i tot la seva maquinària de màrqueting ha punxat i ja no convenç ningú. A aquestes altures, aquest búnquer que repeteix els mateixos mantres cibersolucionistes des de fa dècades ja sembla més un expedient X que una proposta versemblant de futur.

També penso que no val la pena exigir dimissions concretes o seguir enfangant-nos en lluites i tirotejos partidistes: l’espectacle general és, repeteixo, dantesc. El que cal és seriositat política, que algú trenqui amb aquesta peculiar mescla de calvinisme carlí, populisme autoritari i thatcherisme cínic, i comenci a posar sobre la taula la necessitat que els nostres currículums escolars no semblin Los trabajos de Persiles y Segismunda i responguin a una concepció racional de la funció pública i de l’educació que necessitem.

No fa ni un mes que a Barcelona es va celebrar un congrés organitzat pel sindicat Professors de Secundària (ASPEPC-SPS) i la Fundació Episteme, a la seu del CSIC a Barcelona. S’hi van celebrar tres xerrades plenàries: durant la primera, l’inspector d’Educació Miguel Ángel Tirado va demostrar que Catalunya s’havia desplomat abans que tothom perquè venia imposant el model conegut com a Disseny Universal d’Aprenentatge, basat en neuromites i fraus diversos, des del 2017 i no des del 2020 com a la resta de l’Estat (el DUA és preceptiu a Espanya des de l’aprovació de la controvertida LOMLOE); també va demostrar que el DUA és una barrera insostenible contra l’equitat i la justícia social al nostre país. Per la seva part, Laura Rodríguez Montecino i António Bivar van explicar que necessitàvem currículums basats en continguts i no en competències buides, a més precisió científica i propostes exactes, no com les novel·les bizantines que presenten els nostres decrets d’avaluació estatals i autonòmics, que a més van ser fruit d’una improvisació opaca impròpia d’una societat transparent. La dictadura emodigital hegemònica avui ja sabem on ens porta: al fracàs social i col·lectiu més depriment.

Necessitem una política adulta per a una societat adulta, que pensi amb autonomia i es proporcioni a si mateixa una cultura d’autodefensa i reconstrucció humanista. L’escola catalana fa vergonya i pena, i cal tornar a dotar-la i reconstruir-la, allunyant tota mena d’intrusos gerencialistes que parlen l’idioma de l’autoajuda i la happycràcia empresarial, tot ocultant objectius molt concrets de segregació massiva de l’alumnat. Sobre la taula tenim un problema greu de manca de responsabilitat i de confiança pública. Els mites han caigut, els mantres del poder ara són acudits que no fan gràcia. No estem gestionant un circ, estem volatilitzant el futur dels nostres infants. Cal abandonar el malson competencial, un paradigma dissenyat per lobbies econòmics europeus per impedir el pas de les classes baixes al mercat de treball tot convertint els llocs de feina disponibles en privilegis de classe.

Qui posarà la primera pedra d’aquest nou escenari neoil·lustrat i democràtic? És la pregunta que deixo aquí a l’aire, en aquest teatre devastat per les retallades i la profefòbia més hipòcrita, pròpia de les quaresmes privatitzadores de la dreta més antiliberal i frenètica. Hem de començar a assemblar-nos més als líders catalans que construïen escola i no als petits Mileis que ens converteixen en la riota del món civilitzat.