Dedicar-se a escriure en català és encara una feina precària: requereix molt d'esforç i està poc recompensada. Els qui practiquen l'ofici com a creadors i traductors han de sumar petits ingressos –derivats dels drets d'autor, de l'escriptura d'articles o de la docència– i, en bona part dels casos, només aconsegueixen guanyar el salari mínim interprofessional, que actualment es troba en 1.260 euros al mes. Parlem amb cinc autors i traductors destacats del panorama actual que ens expliquen les seves experiències personals.

"Visc d'escriure gràcies als lectors catalans i als clubs de lectura"

No va ser fins a l'èxit de Permagelel 2018 que Eva Baltasar (Barcelona, 1978) no va prendre la decisió de viure d'escriure. "Fins llavors havia treballat de feines molt diferents, però no em casava mai amb res: aquella provisionalitat m'ajudava a mantenir l'escriptura sempre per davant", comenta. Baltasar s'havia dedicat, entre altres ocupacions, a la docència, a treballar per a un ajuntament, a netejar cases i fins i tot a ajudar un pastor. "Quan vaig fer el pas ja tenia 40 anys", explica.

Els drets d'autor generats per Permagel –de la qual només en català s'han venut més de 25.000 exemplars–, Boulder (2020) i Mamut (2022) li han permès dedicar-se exclusivament a la literatura i "a acompanyar els llibres on calgui". "El meu somni seria poder arribar a escriure una mica cada dia, però és impossible –afegeix–. Si em demanen que vagi a fer unes xerrades a Hèlsinki, com ha passat recentment, he de dedicar uns quants dies a preparar-me-les. I hi ha els dies que dura el viatge". Encara cal sumar-hi una feina extra: des de fa poc, l'Institut Ramon Llull no es pot ocupar de gestionar els vols, hotels i dietes i els autors han "d'aportar els diners per davant" i "justificar més endavant les despeses". "Sort en tenim del suport d'institucions com el Ramon Llull o la Institució de les Lletres Catalanes, però els clubs de lectura i xerrades ens comporten també una feina extra a l'hora de fer les factures, tasca que en alguns casos no és gens senzilla", afegeix.

Des del 2019, Baltasar viu d'escriure "gràcies als lectors catalans i als clubs de lectura". Calcula que en fa uns 20 cada any. "Porto una vida molt senzilla", admet". Enguany, gràcies a la traducció a l'anglès de Boulder, Eva Baltasar va ser la primera autora en llengua catalana nominada al premi Booker internacional. "Em va donar molta visibilitat, i pel fet d'arribar a la final em van pagar 2.500 euros –diu–. Gràcies al Booker es van moure un parell o tres de publicacions futures". De moment, Baltasar ha estat traduïda a una desena de llengües. "Així i tot, els avançaments de les traduccions són en general força baixos, i les vendes als altres països també", comenta. L'autora publicarà el proper març Ocàs i fascinació a Club Editor, com la resta de novel·les que ha escrit.

"Prefereixo continuar escrivint amb llibertat que portar una vida opulenta"

Des que va debutar amb Lotus el 1972, Miquel de Palol (Barcelona, 1953) ha publicat una seixantena de llibres i ha guanyat una trentena de premis, entre els quals hi ha el Sant Jordi, el Carles Riba i el Nacional de Literatura. "Durant aquest temps, el gremi de les lletres ha experimentat una gradual substitució de la prescripció pel mercat –explica–. El sector ha deixat de regir-se per criteris literaris i ara mateix el controlen les lleis del mercat". Palol es dedica a escriure a jornada completa des del 1990, mesos després de publicar la seva primera novel·la, El jardí dels set crepuscles. "Tenia 36 anys i exercia com a arquitecte, però ho vaig deixar perquè era necessari si volia fer una de les dues coses mínimament ben fetes –diu–. Des de llavors em dedico a la poesia: si els historiadors parlen de coses concretes, els poetes, entesos com a creadors, ens ocupem de coses universals".

Com se'n surt, als 70 anys, un autor del prestigi i l'ambició de Miquel de Palol? "La gent no n'ha de fer res de les meves formes de subsistència, encara que ara mateix no estan supeditades al que escric", diu. Aquest 2023, Palol ha publicat en català i castellà, a Navona, una de les seves novel·les més extenses, Boötes. Als Estats Units s'ha rebut molt bé la traducció d'El jardí dels set crepuscles, publicada a Dalkey Archive Press, i França l'ha reconegut per tota la seva trajectòria amb el premi Ulysse. "Ara mateix totes les meves expectatives d'expansió estan posades fora d'aquí", reconeix. A Catalunya, els últims anys ha arribat a tenir problemes per publicar. "Per sort torno a tenir un editor que creu en mi, l'Ernest Folch [Navona], i he publicat també recentment un assaig a Barcino i un llibre de poemes a Pagès –diu–. Durant un temps havia tingut la sensació que m'havia convertit en l'enemic públic número 1". Després de més de tres dècades guanyant-se la vida gràcies als seus llibres, articles, conferències i clubs de lectura, Palol ha anat fent una vida cada vegada més ascètica. "Prefereixo poder continuar escrivint amb llibertat que portar una vida opulenta", admet.

"Enciclopèdia Catalana em deu 5.000 euros, i això m'ha fet molt de mal"

L'última novel·la d'Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) acaba d'arribar a les llibreries, però l'autora ha rebutjat participar en cap tipus de promoció. "La història del Ho, ho, ho no fa riure –avança–. Enciclopèdia Catalana em va encarregar una novel·la de temàtica nadalenca ara fa un any. M'havia de pagar 3.500 euros: la primera meitat, aquest gener, després de signar el contracte; la segona, a l'octubre, quan entregués el text". Dalmau encara no ha cobrat res. "Enmig de tot aquest procés, l'empresa Audible va pagar 1.500 euros a Enciclopèdia per fer l'audiollibre –continua–. El llibre ja s'ha gravat, però tampoc m'han pagat".

L'última notícia que ha rebut l'escriptora per part d'Enciclopèdia és que no saben si li podran pagar els 5.000 euros que li deuen. "No soc l'única que es troba en aquesta situació. Fa tres setmanes vaig decidir crear un grup d'afectats –diu–. De moment som catorze. És als dissenyadors i il·lustradors, a qui deuen més diners".

"Estic esgotada de dependre de les engrunes del món de la cultura –afegeix–. Per a mi, aquests 5.000 euros representen el sou de tot un trimestre. M'ha fet molt de mal". Dalmau viu de l'escriptura i d'activitats derivades d'exercir-la. "Faig cursos al Laboratori de Lletres i a l'Ateneu Barcelonès, tallers en biblioteques, xerrades en instituts i clubs de lectura –diu–. Amb tot això guanyo uns 1.200 euros nets al mes". Els drets d'autor de les novel·les i llibres de contes varien molt en funció de l'any. "M'ho prenc gairebé com una loteria —assegura–. Així i tot, l'any passat vaig rebre uns 4.000 euros de llibres com Amor i no i El camí dels esbarzers [Angle]". Aquest 2023 també va guanyar una beca de la Generalitat de Catalunya per a la creació literària, dotada amb 8.000 euros. "Sort n'he tingut d'això", continua. Encara que voldria continuar vivint d'escriure, ja ha començat a reorientar la seva vida: "Segurament l'any que ve dedicaré mitja jornada a fer docència en un institut. Si les coses no canvien molt, el setembre faré el màster i em guanyaré la vida compaginant les classes amb la resta de feines".

"Aspiro a ser com Fran Lebowitz: «Pagueu-me per parlar!»"

Des de fa tres mesos, Laura Calçada (Barcelona, 1988) es dedica nit i dia a promocionar el seu primer llibre, Fucking New York (Destino, 2023). "Tot això no té un retorn econòmic directe, és una càrrega i una fatiga emocional important, perquè al Fucking exposo un període de la meva vida en què, en certa manera, em vaig autodestruir", explica. Calçada hi relata com va aterrar a Nova York el 2013 per fer d'au pair, va patir un accident de trànsit, va quedar-se diverses vegades sense lloc on dormir i va sobreviure treballant en restaurants, però també gràcies a la generositat d'alguns homes amb qui va mantenir relacions.

"Calculo que dec haver venut entre 3.000 i 4.000 llibres, però encara no sé quants diners rebré ni quan –diu–. Em van pagar un avançament, i aquests dies he gravat l'audiollibre, fet que em permetrà cobrar 1.000 euros més". A més "d'escriure alguns articles", de fer algun "bolo literari" i d'"una col·laboració bimensual a El matí de Catalunya Ràdio", Laura Calçada pot pagar el lloguer del pis on viu gràcies als estalvis derivats de la indemnització per l'accident de trànsit de Nova York. "Vaig rebre un total de 214.000 dòlars, tal com explico al Fucking –recorda–. Cada mes em faig una transferència d'una part d'aquells diners". Fins poc després de debutar aquest setembre, Laura Calçada treballava a mitja jornada en una botiga, i abans "havia fet col·laboracions per a institucions com la Fundació Carulla o per a una ràdio local".

"Ara mateix visc tangencialment del meu art i això m'omple de satisfacció –continua–. Estic pensant com organitzo la vida professional per poder continuar escrivint. M'encantaria treballar en una llibreria". Laura Calçada reconeix que encara no és "del tot conscient del mal" que li ha fet el Fucking New York. "Aquests dies, llegint-lo en veu alta a l'estudi, estic passant-ho malament a estones –admet–. Però haver-lo pogut escriure i publicar-lo ha estat una purga. Abans de fer-lo era com Lena Dunham, mentre l'escrivia era com el personatge de Carrie Bradshaw [Sexo en Nueva York], i ara aspiro a ser com Fran Lebowitz: «Pagueu-me per parlar!»" Avança que en el seu proper llibre explicarà la seva història d'amor amb Abel Cutillas, escriptor i antic llibreter de La Calders.

"Els traductors podem estar contents si arribem al salari mínim interprofessional"

Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) ha traduït més de trenta llibres del rus al català, entre els quals n'hi ha d'autors com Lev Tolstoi, Serguei Dovlàtov, Marina Tsvetàieva i Fiodor M. Dostoievski. Per la versió de Crim i càstig, publicada el 2021 a la Bernat Metge Universal, va rebre el premi Ciutat de Barcelona, dotat amb 6.000 euros. "Des de fa 3 o 4 anys un 60% dels meus ingressos provenen de la traducció literària –diu–. M'ha costat molt arribar fins aquí. Abans, i durant ben bé 16 anys, la majoria dels diners que guanyava venien de la gestió cultural. Una de les coses que m'ha permès arribar a un sou mínim com a traductor és trobar-me en una posició de força a l'hora de negociar tarifes i proposar llibres".

Cabal recorda que els traductors fan una feina "molt exigent" i "amb un grau d'especialització altíssim". Fins i tot quan les tarifes que cobren són "decents" amb prou feines superen els 1.200 euros nets al mes. "Els traductors podem estar contents si arribem al salari mínim interprofessional –explica–. A més del procés de traducció, la nostra feina inclou la revisió de les correccions i la promoció a través de les presentacions. En alguns casos també fem d'antòlegs". És el que va fer amb Història del meu colomar i altres relats, d'Isaak Bàbel (Minúscula, 2020) i ho ha fet també amb un recull de textos autobiogràfics d'Izrail Métter per a La Segona Perifèria. "Ara mateix estic traduint una novel·la molt llarga d'Anna Starobínets per a Mai Més Llibres i si no faig 25.000 espais al dia no em surt a compte –admet–. He hagut de demanar a l'editorial una bestreta, i ho han acceptat".

Miquel Cabal complementa el seu sou donant classes de traducció i de literatura russa a la Universitat de Barcelona. "Soc un dels associats precaris que cobrem molt poc esperant que algun dia pugui millorar la seva situació", explica. Encara que se sent "afortunat" perquè rep propostes que li agraden i aconsegueix sovint que els projectes que presenta a editorials tirin endavant, reconeix que la situació professional és anòmala: "Em fot nerviós pensar que estic així amb 46 anys". Per a Cabal, la "traducció literària requereix una militància", i aspirar a dedicar-s'hi des del principi és gairebé impossible. "La situació ideal és tenir una feina i anar-la compaginant amb unes hores de traducció –admet–. Si t'apassiona i ho fas prou bé, potser al cap de molt de temps sona la flauta i pots treure'n un sou modest".

La literatura catalana no és un bon negoci, i els que ho saben millor –perquè ho pateixen– són els creadors, la baula més feble del món del llibre. Encara que ens trobem "en un període de consolidació de la professió d'escriure i traduir", la gran majoria d'autors encara treballen en "condicions precàries", ha explicat Sebastià Portell, president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), durant la presentació de l'estudi Escriure en català 2023. Hi han participat 665 socis dels 1.713 que tenia l'entitat en el moment de l'enquesta –ara són 1.825–, un 38,8% dels associats.

La dada més reveladora de l'estudi és que només dos de cada deu autors –un 22%– es poden dedicar a escriure o traduir de manera exclusiva. En aquesta exclusivitat s'inclou, a més del cobrament de drets d'autor, l'exercici del periodisme cultural i literari, la crítica, l'ensenyament d'escriptura creativa, les conferències, cursos i recitals i la investigació universitària. Entre tots els enquestats, només un 14,3% han aconseguit, gràcies a feines relacionades amb la literatura, un percentatge superior al 30% dels seus ingressos anuals. Escriure en català 2023 no ha preguntat als autors quines quantitats ingressen anualment, però Sebastià Portell aventura que la xifra mensual està "més a prop dels 1.000 euros que dels 2.000".

"Encara hi ha un 29% dels autors que no signen mai contractes editorials o que en signen només de vegades", continua Portell. Aquest element col·loca els escriptors i traductors en una posició d'una feblesa encara més gran, a la qual cal sumar que, en casos en què sí que s'han signat contractes, les empreses incompleixen els terminis de pagament. "La llei diu ben clar que s'ha de pagar a 60 dies. Tot el que superi aquests dos mesos és il·legal –comenta Portell–. Una de les feines de l'AELC, que procurem portar en silenci, és la d'assessorar els nostres socis en relació als impagaments". Un dels casos recents més destacats és el d'una sèrie d'autors que han publicat a Grup Enciclopèdia Catalana –com ara Alba Dalmau, Xavier Mas Craviotto i Melcior Comes– a qui l'empresa deu diners des de fa gairebé un any. "Portem batallant-hi des del maig, i dels 15 autors a qui vam assessorar, el mes passat en quedaven tres que encara no havien cobrat –explica Portell–. Arran de les notícies en relació a la crisi d'Enciclopèdia Catalana d'aquestes dues últimes setmanes hem tingut notícia de deu autors més amb aquesta mateixa problemàtica".

Escriure en català 2023 també dedica un espai a analitzar una de les vies d'ingressos que durant la darrera dècada ha crescut més per als autors: la participació en actes, festivals, presentacions de llibres, clubs de lectura i recitals. "Sis de cada deu autors hi participen habitualment", diu Portell, i l'estudi detalla que els col·lectius que hi acudeixen més sovint són les dones (63%) i els menors de 41 anys (72%). "La paradoxa és que un 21% no reben cap remuneració per aquestes participacions", afegeix el president de l'AELC, abans d'afegir: "Això no vol dir que els altres en rebin sempre, ni que siguin les que consideren adequades".

Una de les poques bones notícies de l'estudi és la creixent internacionalització de la literatura catalana. "El 41,6% dels escriptors han vist alguna de les seves obres traduïda a altres llengües, majoritàriament al castellà (81%), però també a l'anglès (33%), el francès (31%) i l'italià (24%)", revela Portell. Des de l'AELC es comprometen a treballar en tres fronts per millorar les condicions dels autors i traductors: "És urgent revisar els models de contracte amb representants editorials –afirma–. A principis de l'any que ve farem pública una circular de bones pràctiques en activitats literàries que pugui orientar organitzadors i administracions. Finalment, continuarem fent tasques d'advocacia en relació amb els drets dels escriptors". D'aquí a quatre anys es farà un nou estudi que permeti observar si la situació millora, s'ha estancat o empitjora encara més.

Foto: Eva Baltasar, Miquel de Palol, Alba Dalmau, Laura Calçada i Miquel Cabal.
E.PRESS / M.GARCIA / F.MELCION / L.SOPENA / S.CABARROCAS.