Sempre sortia de casa seva amb la càmera. S’havia acostumat a veure el món a través de l’objectiu. Joan Guerrero només es va oblidar la màquina de fotos una vegada. Aquell dia, passejant pels carrers de Santa Coloma de Gramenet, va veure “en un banc un negre negríssim bressolant un nadó blanquíssim” i no va poder fer la foto. Mai més no es va descuidar l’equip de fotografia.

Guerrero, que es va morir ahir als 84 anys, sabia des de petit que la fotografia era la seva vocació. A la seva Tarifa natal, on dominava la fam, no va poder tenir una càmera de veritat, però no li va importar. “Agafava una capsa de llumins, li feia un requadret i disparava a un vaixell encallat a la platja”.

Descubre másFuente: Datos financieros o estimaciones de PMI, panel de usuarios de IQOS y estudios de mercado de PMI. Usuarios de IQOS que han dejado de fumar por completo y para quienes los consumibles de tabaco calentado representan al menos el 70% de su consumo de tabaco calentado en los últimos 7 días. Consumidor adulto real que ha sido remunerado por su participación en la campaña. IQOS no está exento de riesgo y con su uso se inhala nicotina, que es adictiva. Dirigido únicamente a adultos.

També feia fotos imaginà­ries: “Al vent amic de la gana, a Antonio Machado amb la Leonor, la seva jove esposa, ja molt malalta, en un carret de fusta fabricat pel poeta passejant per la ribera del Duero...”, explicava en una entrevista concedida a La Vanguardia l’any passat.

El futur fotògraf es va instal·lar a Santa Coloma de Gramenet el 1964. Va treballar a la carretera del Tibidabo, però no va oblidar mai el seu somni. I el somni es va fer realitat. Va publicar la primera fotografia a la revista Grama el 1969. Després va treballar per a molts altres mitjans: el Magazine de La Vanguardia , El Periódico, o El Observador .

Va aprendre a depurar la tècnica gràcies als grans mestres del cinema, com François Truffaut, Luis Buñuel o Vittorio de Sica, que admirava no només per com explicaven les coses, sinó per les coses que explicaven. Perquè Guerrero sabia que la tècnica era important, però estava convençut que les històries humanes ho eren molt més. I a poc a poc va anar creant la seva pròpia mirada. La mirada compromesa.

La seva particular manera de veure el món, el seu compromís social, el va portar a l’ Equador, Nicaragua, El Salvador o el Brasil, perquè Guerrero era conscient que les imatges no poden canviar el món, “però sí remoure cons­ciències”. També estava convençut que per exercitar aquella mirada compromesa no calia anar gaire lluny, que les històries eren a la cantonada, als carrers de la seva ciutat, de Santa Coloma de Gramenet.

“És a Santa Coloma on em fa il·lusió fer fotografies”, confessava després de la jubilació la seva amiga Agustina Rico: “Recorria els carrers amb la càmera atenta, a l’aguait de l’instant, com a bon caçador disposat a esperar pacientment el moment precís”.

Guerrero va haver de superar la pèrdua d’un fill i va omplir “els mars de llàgrimes”, però es considerava un home “afortunat” i donava les grà­cies per haver trobat la seva esposa, “que m’ha estimat molt”. “Tenim una caseta. Som reis!”, deia l’home que va saber fer poesia amb la fotografia.