En un text de Catalans de 1918 dedicat a Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, que es malfiava de l’avantguardisme del primer i en rebaixava l’abast, mira de desmuntar la passió futurista que arbora l’autor de La gesta dels estels: «El futurisme que deleja […] En Salvat, congènitament líric, salva, confusament, els estats de congestió cerebral que congrega els italians, i es manifesta en càndids grafismes on la poesia venç, malgrat tot, la cal·ligrafia». Pot semblar un mer retret («càndids grafismes»), però a mi em sembla que s’ha de llegir com un elogi. Perquè Salvat-Papasseit és un poeta que, experiments d’avantguarda més o menys reeixits a banda, excel·leix per la seva condició de líric congènit.

El centenari del naixement del poeta, l’any 1994, va seguir un curs més aviat discret. El de la seva mort, que celebrem enguany, s’ha plantejat d’una manera més ambiciosa. Ferran Aisa, bon coneixedor de la seva obra, de la qual és un divulgador entusiàstic, n’ha estat nomenat comissari. Al llarg de l’any, disposarem de noves edicions de l’autor, i per a públics diversos. La més necessària de totes, però, és la que acaba de treure Edicions 62 de la seva Poesia completa —és així com s’ha titulat, i no pas Poesies completes, com l’edició de Joaquim Molas per a Ariel—, sota la supervisió rigorosa de Jordi Cornudella i amb un pròleg d’Enric Casasses. L’edició incorpora un apartat de «poemes esparsos», que n’inclou nou de catalans més un d’atribuït pòstumament i sis de castellans.

L’edició més bonica és la que han publicat Godall Edicions i Lo Diable Gros sota el títol Joan Salvat-Papasseit, poeta amb majúscula, que també recull l’obra poètica completa editada per Jordi Martí Font. Aquest llibre d’artista es presenta embolicat amb una nova edició del Primer Manifest Futurista Català i un epíleg de Mai Vidal i Ferran Aisa, que és el comissari del centenari.

La pregunta que ens podem fer és què n’ha quedat, de Salvat-Papasseit, al cap dels anys; què n’ha romàs després de la successió de modes i generacions. Tots els tòpics sobre ell —autor autodidacte, poeta avantguardista, líric de l’amor— no ens serveixen gens per fer-nos-en una idea consistent. Si la comparem amb la dels grans mestres del XX, contemporanis seus com Carner, Riba i Foix (i, fins i tot, Torres o Vinyoli), la seva poesia empal·lideix inevitablement. I, tanmateix, hi ha, en Salvat, un sentit del lirisme que aguanta fins i tot la formulació maldestra de molts versos. En això recorda el seu admirat Maragall.

Un exemple del que dic és «Tot l’enyor de demà», una de les composicions més fondes de la poesia catalana del XX, escrita amb una palmària descurança. Com tantes altres. I hi ha, també, aquella segona persona que articula bona part de les poesies de La rosa als llavis, que té el ressò del cant memorable: «Quin desvetllar-me el seu cos tot nu / era un fanal que em feria la cara: / —quan a ciutat plou tot queda com Tu, / nacre lluent de l’una banda a l’altra». Si voleu, un fals avantguardista; però, això sí, congènitament líric.