Els dar­rers cent anys hem pas­sat per situ­a­ci­ons, en sen­tit glo­bal i en àmbits com ara el polític, el social, l’econòmic, el bèl·lic, el de medi ambi­ent, el de salut, etcètera, que ens han permès uti­lit­zar una bona col·lecció d’epònims, com ara dan­tesc, darwinià, maquiavèl·lic, sàdic, maso­quista i... kafkià. Aquest dar­rer par­teix del món que va ofe­rir Franz Kafka a través de les seves obres, escas­ses però molt potents, fins al punt de ser encara lle­gi­des i ana­lit­za­des. Perquè Kafka és molt més que el per­so­natge que apa­reix en mol­tes samar­re­tes per a turis­tes que es poden com­prar a Praga.

Per reblar el clau del con­cepte kafkià amb un mar­tell de l’actu­a­li­tat dels dar­rers anys a casa nos­tra, lle­gim aques­tes parau­les de Mel­cior Comes: “Ara ja ens gover­nen els mal­sons kafki­ans, ja vivim sot­me­sos a les mil veus d’una burocràcia de mirat­ges i d’ecos, d’acu­dits i d’angoi­xes, de poders que han tro­bat amb la nos­tra volu­bi­li­tat l’anco­ratge per­fecte per a sot­me­tre’ns a la seva desídia. [...] A K. [Josef K., pro­ta­go­nista d’El procés, pre­ci­sa­ment] se l’acusa de no sabem què, un tri­bu­nal que tam­poc té gaire clar de què va la causa. Això per nosal­tres ja és ter­ri­ble­ment fami­liar: s’inves­ti­guen uns fets a la recerca del delicte [...], un crim que només exis­teix als ulls dels puni­dors.”

Nas­cut a Praga quan encara era una ciu­tat de l’Imperi Aus­tro­hon­garès –actu­al­ment és Txèquia– el 3 de juliol del 1883, Kafka va morir al que ara és la ciu­tat austríaca de Klos­ter­neu­burg el 3 de juny del 1924, és a dir, dilluns vinent farà cent anys jus­tos. Club Edi­tor ha orga­nit­zat per dilluns una xer­rada a la Cen­tral del Raval entre la filòloga Inés Gracía i Joan Fer­ra­rons, tra­duc­tor a qui l’edi­to­rial ha encar­re­gat una nova tra­ducció al català de totes les obres de Kafka.

No va ser un autor espe­ci­al­ment prolífic, però la seva obra, natu­ral­ment mar­cada pel seu tarannà i les seves cir­cumstàncies vitals, va ser tan pecu­liar que encara és vigent. I d’ell, de la seva obra, com ja hem dit a l’inici, va néixer un epònim ben cone­gut i per desgràcia molt uti­lit­zat en el món com­plex en què vivim, ara i fa cent anys, perquè la història dic­tada pels humans no és que es repe­teixi, és que fa l’efecte que sem­pre és la mateixa, en deter­mi­nats aspec­tes.

Els seus tex­tos, empel­tats de temàtiques en apa­rença absur­des, sovint des­es­pe­rats i angoi­xants, han estat inter­pre­tats per l’apa­rell de crítics que al llarg dels anys l’han anat ana­lit­zat com a part d’esco­les com ara l’exis­ten­ci­a­lista, la mar­xista, l’anar­quista, la freu­di­ana...

“Una de les gràcies de Kafka és que mai no l’aca­bes d’enten­dre pels canals habi­tu­als en què enca­rem les lec­tu­res literàries. Per par­ti­ci­par de la lite­ra­tura de Kafka –aquest escrip­tor gran i mínim--, has de fer un salt men­tal, un gir en la teva manera habi­tual de lle­gir i de pen­sar, t’has de fer kafkià per enten­dre Kafka. Per això aquest autor és com una religió”, opina el novel·lista Mel­cior Comes a l’epíleg del lli­bre Peti­tes fau­les, amb tra­ducció i pròleg d’Anna Pun­soda, que va publi­car Coma­ne­gra el novem­bre del 2019 i que ara tre­uen de l’armari i reac­ti­ven de cara a l’immi­nent cen­te­nari.

Aquesta edició, enri­quida amb la repro­ducció d’una dot­zena de dibui­xos ori­gi­nals de Kafka, par­teix d’un text del 1920, Petita faula, que va ser rebut­jat per l’autor, com bona part de la seva obra, però és una de les mos­tres més sintètiques de l’uni­vers kafkià: un ratolí, uns murs i un gat ho con­te­nen tot.

És tan breu, que el podem repro­duir ínte­gra­ment. Diu així: “«Ah», va dir el ratolí, «el món és cada dia més estret. De pri­mer era tan ample que tenia por; vaig córrer i córrer i vaig ale­grar-me quan per fi vaig veure murs a banda i banda, però aquests murs s’apro­pen tan ràpid l’un a l’altre que ara ja soc a l’última habi­tació, i allà al racó hi ha el parany cap al qual corro». «Només has de can­viar la direcció», va dir el gat, i se’l va crus­pir.”

“De la lite­ra­tura de Kafka només se’n poden fer males lec­tu­res. Lle­gir-lo és com lle­gir el mar, o el record d’aque­lla crisi de febre i vòmits que tan­ma­teix ens va fer créixer i ens va sal­var d’anar a la guerra, on mori­ren els nos­tres millors amics. Pot­ser és el motiu pel qual, a la seva mort, va voler des­truir tot el que havia escrit i no estava publi­cat. [...] Tot en ell és pro­fe­cia i acu­dit, misèria i ria­llada. Cada línia que va escriure par­ti­cipa tant de la tragèdia com de la farsa, de l’acu­sació i de la nota de comiat: com si una carta de suïcidi fos alhora una invi­tació perquè anem a noces. És tan còmic que és impos­si­ble no aga­far-se’l seri­o­sa­ment; és tan seriós a moments que només té sen­tit com a broma”, refle­xi­ona Comes.

Fem una breu repas­sada dels lli­bres que va escriure l’autor txec, de llen­gua ale­ma­nya, que tam­poc en són tants però que li han val­gut per ser una de les obres més influ­ents de la lite­ra­tura uni­ver­sal, específica­ment del segle XX.

A banda de dese­nes de con­tes i fau­les breus, com la del lli­bre de Coma­ne­gra citat, va publi­car dues novel·les no gaire llar­gues, La colònia peni­tenciària (1914) i la molt cone­guda, lle­gida, estu­di­ada, ver­si­o­nada i paro­di­ada La trans­for­mació –també ano­me­nada La meta­mor­fosi–, publi­cada el 1915.

A banda hi ha tres novel·les que es van publi­car quan ell ja era mort i el seu amic Max Brod va deci­dir trair-lo i no cre­mar els seus papers; al con­trari, els va anar publi­cant [com podeu lle­gir a l’esquerra]. I són El procés (1925), El cas­tell (1926) i Amèrica (1927), també cone­guda com El des­a­pa­re­gut. Totes tres, per cert, ina­ca­ba­des.

També, entre els papers pòstums, va que­dar un extens lle­gat de cor­res­pondència que ha permès ana­lit­zar més a fons la seva per­so­na­li­tat can­vi­ant a través d’uns tex­tos que no bus­ca­ven en tots els casos ser lite­ra­ris.

Això de poder publi­car la cor­res­pondència d’un autor, en un futur imme­diat ja no serà pos­si­ble o no de la mateixa manera, tenint en compte que avui, amb sort, algú pot con­ser­var cor­reus electrònics o mis­sat­ges breus de les xar­xes soci­als, escrits gene­ral­ment de manera apres­sada i poc curosa. Pot­ser poden tenir algun valor docu­men­tal, però no lite­rari.

En la cor­res­pondència de Kafka hi ha de tot i força i això ens porta a un altre lli­bre, en aquest cas nove­tat abso­luta, Car­tas, 1914-1920, publi­cat per Gala­xia Guten­berg, sota la direcció de Jordi Llo­vet, amb edició a cura d’Igna­cio Eche­varría i tra­ducció de Car­los For­tea.

Aquest volu­minós lli­bre de 1.064 pàgines ha arri­bat després de Car­tas, 1900-1914 i és el cinquè volum del pro­jecte de Gala­xia Guten­berg de tra­duir al cas­tellà tots els papers de l’autor txec. Per car­tes cal enten­dre totes les mis­si­ves escri­tes per Kafka al llarg de la seva vida, tant si eren postals com tele­gra­mes, a més de car­tes de con­tin­gut ofi­cial, comer­cial o pro­fes­si­o­nal.

Gai­rebé dues-cen­tes de les car­tes que es repro­du­ei­xen en aquest volum mai havien estat traduïdes al cas­tellà. A més, estan dins d’una seqüència cro­nològica esta­blerta per l’edició crítica ale­ma­nya, molt exi­gent, de Hans-Gerd Koch i acom­pa­nya­des de notes i referències.

El període que abra­cen és l’època de madu­resa de l’autor, un moment deci­siu en la vida de Kafka, que el va viure escla­fat per l’ambi­ent com­plex d’Europa durant la Pri­mera Guerra Mun­dial, que va començar el 28 de juliol del 1914, dos dies després de l’última carta que apa­rei­xia en el pri­mer volum de les car­tes de Franz Kafka.

Com a mos­tra dels can­vis de l’època, l’agost del 1914 Kafka va començar la redacció d’El procés, poc després va repren­dre la relació amb Felice Bauer i, per pri­mer cop –i cal tenir en compte que ja tenia 31 anys–, va llo­gar una habi­tació per a ell sol fora de la llar fami­liar. El 1917 li van diagnos­ti­car tuber­cu­losi, cosa que va cap­gi­rar la seva vida i la seva escrip­tura. Va ser quan va tren­car nova­ment amb Bauer i, aviat, va començar a sor­tir amb la jove Julie Wohry­zek, relació que només va durar un any perquè Kafka es va ena­mo­rar, allò que se sol dir boja­ment –adverbi que en el sovint kafkià món del que és política­ment cor­recte no deu estar ben vist–, de Milena Pollak, amb qui va man­te­nir una intensa cor­res­pondència, en bona part, reco­llida en aquest volum.

Les car­tes d’aquesta edició –envi­a­des a les seves pare­lles, a la família, als amics, als edi­tors...– per­me­ten cop­sar la poli­fo­nia de les veus de l’autor i els regis­tres vari­ats de la seva per­so­na­li­tat.

Per Comes, Franz Kafka va ser “un cadàver intel·ligent”. “Això va ser ell, tota la vida, un home mort i ena­mo­rat, recòndi­ta­ment feliç, un lúcid que escri­via car­tes d’amor a les nòvies per qui no es dei­xava esti­mar o car­tes d’odi al seu pare [...], un die­ta­rista del tedi i de la impos­si­bi­lita de fer res que no fos quei­xar-se per no estar escri­vint una obra fantàstica i boja.” Mort fa cent anys, encara l’aplau­dim.

Al llarg dels gairebé 41 anys de vida, Franz Kafka va publicar una cinquantena de narracions i alguna de les seves novel·les mítiques, com La transformació. Quan ja se sentia a prop de traspassar, però, va demanar al seu amic Max Brod (1884-1968) que destruís tots els seues papers: obres inèdites, correspondència, diaris, esborranys, dibuixos... Brod va ser un mal amic perquè no va fer cas del prec del seu company moribund, però va fer un gran favor a la història de la literatura perquè, gràcies a la seva traïció, hem pogut llegir obres cabdals –tot i que inacabades– com El procés, El castell i Amèrica (també coneguda com El desaparegut), a més de peces personals com la Carta al pare, entre moltes altres. El premi de Max Brod va ser que, tot i tenir una obra abundant de 83 títols, la història de la literatura l’ha ignorat i només és recordat per haver salvat els papers de Kafka. Brod, el 1952, ja vivint a Tel Aviv, va cedir aquest fons documental a qui va ser la seva secretària, Esther Hoffe. Després de dècades de litigis, l’estat d’Israel va aconseguir el 2018 la propietat del fons, que actualment està a la Biblioteca Nacional d’Israel.

L’obra i figura de l’autor de Praga han estat font d’inspiració en formats artístics variats. En cinema, Orson Welles va fer una versió d’El procés el 1962 –protagonitzada per Anthony Perkins, Romy Schneider, Jeanne Moreau, Elsa Martinelli i el mateix Welles–, i David Hugh Jones en va rodar una altra el 1993. El castell també té dues versions, una de Rudolph Noelte (1968) i una de Michael Haneke (1996). Amb tot, l’obra amb més versions és La metamorfosi (o La transformació), amb títols dirigits per Caroline Leaf (1977), Carlos Atanes (1993), Josefina Molina (1996) i Fran Estévez (2004). Steven Soderbergh va dirigir Kafka el 1991, protagonitzada per Jeremy Irons, en què barreja la biografia i les obres de l’autor txec amb una fotografia en blanc i negre molt expressionista. I, entre altres títols, també hi ha Franz Kafka’s It’s a Wonderful Life, una comèdia de Peter Capaldi estrenada el 1993.

De teatre kafkià hi ha publicades obres d’autors com ara Milan Richter, Mariano Taccagni, Silvia Peláez i Alejandro Jodorowsky, entre d’altres. Al festival Grec del 2012 es va interpretar Metamorphosis, a càrrec de la companyia islandesa Vesturport.

En música, destaca l’obra del compositor danès Poul Ruders, Kafkapriccio (2008), que parteix de l’òpera que ell mateix va escriure, El procès de Kafka (2003), amb llibret de Paul Bentley, centrat en la relació de Kafka amb Felice Bauer. També és destacable la figura del compositor hongarès György Kurtág, que ha posat música a diversos textos de Kafka.

En el món del còmic hi ha novel·les gràfiques d’artistes com ara el mític Robert Crumb, Paco Roca, Radek Malí, Daniel Casanave, Peter Kuper, Chantal Montellier... A més, Galaxia Gutenberg va publicar el 2021 un llibre amb alguns dels molts dibuixos de Kafka que Max Brod també va salvar de la crema.