Als catorze contes, Stratis Mirivilis sempre hi cerca la bellesa com a rerefons de la tristesa

 

Cal­dria començar expli­cant que la col·lecció de catorze relats El lli­bre blau (1939) va ser publi­cada en un diari entre el 1934 i el 1935. Stra­tis Miri­vi­lis és el gran pro­sista coe­tani dels cone­guts poe­tes Sefe­ris i Ely­tis. Va ser can­di­dat al premi Nobel en dife­rents oca­si­ons, i ara tenim l’opor­tu­ni­tat d’acce­dir-hi gràcies als edi­tors mallor­quins de Quid Pro Quo i una bona tra­ducció de Ramon Car­dona. Amb un pro­ta­go­nisme com­par­tit entre el mar i la pie­tat, diríem que és el lli­bre per­fecte perquè el lec­tor pugui estar-se a la platja, amb la sim­fo­nia del mar de fons i sota el para-sol per no cre­mar-se.

Miri­vi­lis ens gua­nya també pel to de les nar­ra­ci­ons, per la com­bi­nació entre iro­nia i sar­casme, que man­te­nen viva, però, la bon­dat dels per­so­nat­ges. Nas­cut a Les­bos el 1890 i mort a Ate­nes el 1969, Miri­vi­lis és un dels refe­rents indis­cu­ti­bles de la nar­ra­tiva euro­pea, sobre­tot perquè recull la tra­dició grega del rea­lisme folklòric, la recu­pe­ració de veus del car­rer, per ins­tal·lar la llen­gua popu­lar dins l’arti­fici lite­rari d’una manera natu­ral, com ho és tot ple­gat en l’interès per la des­cripció objec­tiva, des­pu­llada de la rea­li­tat. La seva aspi­ració màxima va ser escriure com es par­lava i reflec­tir la vida “tal com van ser”. La com­bi­nació és un pro­digi, màgia.

Les illes gre­gues són l’esce­nari per­fecte per desen­vo­lu­par les seves històries peti­tes. Gai­rebé tots els relats con­te­nen un toc tràgic i una manera de reflec­tir les vides de manera poètica. També des­ta­caríem el gran bes­ti­ari, gats, gos­sos, esca­ra­bats, rucs, ocells... O un heroi de guerra de la Pri­mera Guerra Mun­dial, que havia vençut els turcs. La seva dona i les seves filles es pros­ti­tu­ei­xen, però ell no s’adona de la situ­ació men­tre el mal­trac­ten. Quan les veïnes li expli­quen la situ­ació, ell no fa altra cosa que bus­car el seu uni­forme mili­tar de l’armari per recor­dar els temps glo­ri­o­sos. Stra­tis Miri­vi­lis sem­pre cerca la bellesa com a rere­fons de la tris­tesa. No és l’anècdota sinó la poètica de l’anècdota.

Un altre dels con­tes més nota­bles és sobre el capità d’un vai­xell que perd un ull i li reti­ren el permís de nave­gació. El fet d’haver llui­tat per la inde­pendència dels grecs se li acaba girant en con­tra quan pateix les tra­ves burocràtiques per poder recu­pe­rar el mar. Ningú entén la seva relació amb l’embar­cació i la gata que hi té. També és magis­tral el conte satíric sobre un cagalló que cau d’un cavall i es pensa que és el més impor­tant del món, “cai­gut del cel”. O el d’un nen, a qui una pare­lla li dona suport amb les matemàtiques. La dona el porta per la platja a fer ope­ra­ci­ons amb els còdols. El des­per­tar de la sen­su­a­li­tat i els sen­ti­ments són la base d’aquest magnífic recull de con­tes d’un autor únic. Lle­gim-lo!