Àlex Susanna, sobre­tot poeta, però també pro­fes­sor, die­ta­rista, pro­mo­tor cul­tu­ral, gran lec­tor, melòman, pas­se­ja­dor i per­sona esti­mada pel seu entorn fami­liar, pels amics i salu­dats i pel cer­cle acadèmic i intel·lec­tual més ampli, ha mort a causa d’un càncer, malal­tia que patia feia mesos i que, cohe­rent amb la seva manera de viure, ni va ocul­tar ni va exhi­bir de manera melo­dramàtica.

Ha mort a casa seva, a Gelida, al seu llit, envol­tat de la família. Avui havia de fer-se una tro­bada amb amics, un comiat en vida que feia set­ma­nes que pre­pa­rava amb il·lusió i ente­resa, però ja no ha estat pos­si­ble.

Serà enter­rat al jardí de la seva casa de Que­ralbs, com era la seva volun­tat, en una cerimònia fami­liar i íntima. El mes de setem­bre, encara amb data i espai per deter­mi­nar, se li retrà un home­natge públic, segons han fet saber la seva vídua, Núria Vila­dot, i els seus fills, Biel, Gina, Marc i Clara.

Àlex Susanna i Nadal va néixer a Bar­ce­lona el 12 de setem­bre del 1957. Es va lli­cen­ciar en Filo­lo­gia Cata­lana a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Sem­pre es va saber moure en els cer­cles cul­tu­rals, espe­ci­al­ment, però també soci­als, polítics i econòmics, habi­li­tat que li va per­me­tre empren­dre mol­tes coses i, d’alguna manera, tenir temps per poder escriure, lle­gir, escol­tar música, con­ver­sar, pas­se­jar...

Durant deu anys (1982-1992) va ser pro­fes­sor de lite­ra­tura cata­lana a la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili. Gai­rebé coin­ci­dint amb aque­lla etapa, i for­mant equip amb Miquel Alzu­eta, Alfred Sar­ga­tal i Ricard Badia, Susanna va ser fun­da­dor i direc­tor de l’edi­to­rial Columna (1985-1999), de la que va sor­tir com una branca la dis­cogràfica Columna Música, que també va mun­tar i diri­gir ell, un temps.

Del 1984 fins al 2000, va ser el direc­tor del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Poe­sia de Bar­ce­lona. També va codi­ri­gir –amb el seu cunyat, Enric Vila­dot, i Isa­bel Martí– la col·lecció de novel·la El Cer­cle de Viena, de Viena Edi­ci­ons.

Ja més enllà de l’espai estric­ta­ment edi­to­rial, va ser direc­tor de la Fun­dació Caixa Cata­lu­nya i direc­tor de Cul­tura de l’Obra Social de Cata­lu­nya Caixa a La Pedrera, entre el 2009 i el 2013, càrrec que va dei­xar per pas­sar a ser direc­tor de l’Ins­ti­tut Ramon Llull durant tres anys. El 2016, Susanna va cedir el càrrec al també poeta Manuel For­cano, per pas­sar a diri­gir l’Agència Cata­lana de Patri­moni Cul­tu­ral, fins que el juliol del 2017 va ser ces­sat, sem­bla ser que per des­a­vi­nen­ces amb el que era el seu cap, Jusèp Boya –ales­ho­res direc­tor gene­ral d’Arxius, Bibli­o­te­ques, Museus i Patri­moni de la Gene­ra­li­tat–, sobre la manera de ges­ti­o­nar l’Agència Cata­lana de Patri­moni Cul­tu­ral. El gener de 2020 es va incor­po­rar a la Fun­dació Vila Casas com a direc­tor d’art, càrrec que va assu­mir fins que la salut li ho va per­me­tre.

Com a poeta, va debu­tar el 1977 amb Aban­do­na­da­ment, seguit de De l’home quan no hi veu (1979). Amb Memòria del cos (1980) va gua­nyar el premi Miquel de Palol. I, així, de mica en mica, vers a vers, es va anar for­mant la seva obra poètica: Els dies antics (1982), El dar­rer sol (1985), Palau d’hivern (1987), Poe­sia (1988), Les ane­lles dels anys (1991, premi Riba), Tres nus a les Termòpiles (1992), Bos­cos i ciu­tats (1994), Suite de Gelida (2001), Angles morts (2007), Pro­miscuïtat (2011) i Dits tacats. Anto­lo­gia 1987-2018 (2019).

Com a pro­sista va des­ta­car en un gènere ideal per a intel·lec­tu­als amb molta for­mació, molt bagatge i mol­tes lec­tu­res, com és el die­ta­risme. Amb el pri­mer que va publi­car, Qua­dern venecià (1989), va gua­nyar el premi Josep Pla. El segui­rien títols com ara Qua­dern de For­nells (1995), Qua­dern d’ombres (1999), Qua­dern dels mar­ges (2006).

El gènere tes­ti­mo­nial, frag­men­tari i versàtil del die­tari s’adap­tava com un guant a l’escrip­tura d’Àlex Susanna, sem­pre atent als estímuls impre­vis­tos del món, tant d’un fet quo­tidià com d’una mani­fes­tació cul­tu­ral. D’aquí par­teix cicle nar­ra­tiu de qua­tre títols publi­cats per Proa for­mat per Pai­satge amb figu­res (2019), El món en sus­pens (2022) i dos aquest 2024, La dansa dels dies i el punyent L’any més ines­pe­rat.

Com a crític d’art va publi­car nom­bro­sos tex­tos per a catàlegs i arti­cles sobre expo­si­ci­ons. També va ser arti­cu­lista en aquest diari. La seva obra s’ha traduït al cas­tellà, al francès, al por­tuguès, a l’anglès, a l’italià, al croat, al grec, a l’hebreu, a l’àrab, al xinès i al rus. Final­ment, pel que fa a pre­mis i reco­nei­xe­ments, a més dels citats, en va rebre alguns com ara l’Englan­tina d’Or als Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona per Segui­ment del foc (1984), la Flor Natu­ral als Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona per Davant d’un claus­trer (1992), el 2008 va ser nome­nat Che­va­lier des Arts et des Let­tres pel Govern francès i el 2016 va rebre el Rosalía de Cas­tro, pel con­junt de la seva obra.