Avui fa 88 anys que ens va dei­xar el gran escrip­tor Fede­rico García Lorca, el poeta de més influència i popu­la­ri­tat de la lite­ra­tura espa­nyola del segle XX. Cone­gut per la seva des­tresa en mol­tes altres arts, va estar ads­crit a l’ano­me­nada Gene­ració del 27 i se’l con­si­dera un dels cims del tea­tre espa­nyol del segle XX, jun­ta­ment amb Ramón María del Valle-Inclán.

Lorca va néixer i créixer al muni­cipi de Fuente Vaque­ros, a Gra­nada, en el si d’una família benes­tant. Des dels dos anys, va mos­trar la seva habi­li­tat per apren­dre cançons popu­lars, i de ben peti­tet esce­ni­fi­cava en mini­a­tura ofi­cis reli­gi­o­sos. La seva salut va ser fràgil i no va començar a cami­nar fins als qua­tre anys. Va lle­gir a casa seva l’obra de Víctor Hugo i de Miguel de Cer­van­tes. El 1918 va publi­car el seu pri­mer lli­bre, Impre­si­o­nes y pai­sa­jes, finançat pel seu pare. El 1920 es va estre­nar en tea­tre amb l’obra El male­fi­cio de la mari­posa i el 1921 va publi­car Libro de poe­mas. El 1927, a Bar­ce­lona, va expo­sar per pri­mer cop els seus qua­dres. En aquesta època va freqüentar acti­va­ment els poe­tes de la seva gene­ració, molts d’ells matri­cu­lats a la Resi­den­cia de Estu­di­an­tes, on ell també s’estava: Jorge Guillén, Pedro Sali­nas, Gerardo Diego i sobre­tot Luis Buñuel, Maruja Mallo i Sal­va­dor Dalí.

En ins­tau­rar-se la Segona República espa­nyola, Lorca va ser nome­nat l’encar­re­gat de la com­pa­nyia esta­tal de tea­tre La Bar­raca, on va gau­dir de tots els recur­sos per pro­duir, diri­gir, escriure i adap­tar algu­nes obres tea­trals del segle d’or espa­nyol. Després de viat­jar a l’Argen­tina, entre el 1933 i el 1936 va escriure Diván de Tama­rit, Llanto por Igna­cio Sánchez Mejías, La casa de Ber­narda Alba, i ja tre­ba­llava en La des­trucción de Sodoma quan va escla­tar la Guerra Civil espa­nyola. Tot i que Lorca era ober­ta­ment homo­se­xual i s’havia defi­nit ell mateix com a catòlic, comu­nista, anar­quista, lli­ber­tari, no es va afi­liar a cap de les fac­ci­ons polítiques i mai es va dis­tan­ciar de cap dels seus amics per cap qüestió política. De fet, va tenir una gran amis­tat amb el líder i fun­da­dor de la Falange Española, José Anto­nio Primo de Rivera, molt afi­ci­o­nat a la poe­sia. Després d’una denúncia anònima, el 16 d’agost del 1936 va ser detin­gut a la casa d’un dels seus amics, el també poeta i falan­gista Luis Rosa­les. Segons les últi­mes inves­ti­ga­ci­ons de Manuel Titos Martínez, Lorca va ser afu­se­llat el 18 d’agost del 1936, a la mati­nada, segu­ra­ment per qüesti­ons ter­ri­to­ri­als, ja que alguns cacics, molt con­ser­va­dors, tenien rancúnia al pare de Lorca perquè era un cacic pro­gres­sista. Va ser assas­si­nat al camí que va de Viz­nar a Alfa­car (Gra­nada), i el seu cos roman enter­rat en una fossa comuna anònima en algun lloc d’aquests parat­ges.

El 2009, en apli­cació de la llei per a la recu­pe­ració de la memòria històrica apro­vada pel govern de José Luis Rodríguez Zapa­tero, es va deci­dir obrir la fossa on supo­sa­da­ment hi havia les res­tes del poeta. Tot i així, no s’hi va tro­bar res. La família va pre­sen­tar escrits judi­ci­als perquè s’inves­tigués la seva mort, però ho van rebut­jar el tri­bu­nal de pri­mera instància, l’Audiència Pro­vin­cial de Gra­nada i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.