Cada dos o tres mesos em faig una excursió per comprovar com contaminen Barcelona els cotxes i els camions de distribució d’aliments. Agafo el metro a Vallcarca i en sis aturades arribo fins a la plaça García Lorca de l’estació de Canyelles. Aleshores enfilo el camí, de bon començament entre blocs restaurats, en direcció al castell de Torre Baró. En pocs minuts qualsevol contacte amb la civilització queda prescrit i sovint pots avançar per la muntanya cap a Ciutat Meridiana o Can Cuyàs, ja a Montcada. Quan tinc temps, és llarg el passeig considerant que és urbà, entro al cementiri de Cerdanyola, un dipòsit extraordinari de morts, que et fa pensar en què s’ha convertit la ciutat. En una ocasió se’m va ocórrer fer l’excursió per acomiadar el meu vell amic Xavier Sabater i vaig tenir la sensació que tot el que havia caminat fins al cementiri no era res en comparació al temps que em va costar trobar la sala de vetlla. En altres ocasions recordo al meu amic d’infantesa Enric Gómez, que em va ensenyar a caminar per la muntanya i que farcia d’anècdotes tot l’itinerari.

Avui Torre Baró està d’actualitat pel film El 47, dirigit Marcel Barrena i protagonitzat per uns Eduard Fernández i Clara Segura  que estan immensos. La pel·lícula m’han servit també de trampolí per viatjar cap als anys de la Transició on està ambientada la història. Abans que el conductor Manolo Vital demostrés que el bus podia pujar fins a dalt de Torre Baró –en l’actualitat van sense problemes perquè les carreteres són bones i ben asfaltades–, a molts dels joves revolucionaris de l’època ens va donar per fer el mateix. Recordo una agressiva manifestació pel canvi de nom de la plaça Virrei Amat per Salvat-Papasseit quan ens vam portar dos cotxes de la línia 31 en direcció a la plaça. L’embolic de trànsit va ser fenomenal i la cosa va acabar com acabava habitualment. L’altre dia, en un banc de la plaça esmentada, vaig veure una pancarta amb el lema de Salvat-Papasseit en comptes del Virrei de marres. La nostra campanya del 1978 va coincidir amb el retorn de Joan Manuel Serrat després del seu curt exili. El 1977 havia publicat Res no és mesquí, una magnífica adaptació dels poemes de Salvat, que alguns coneixíem per les edicions d’Ariel i manuals que s’havien fet entre les organitzacions de la clandestinitat. El cantautor va plantejar la gira Serrat als barris i recordo l’èxit de la convocatòria a l’Hispano-Francès després de dies d’enganxar cartells per Barcelona. No sé si l’Ajuntament de Collboni serà capaç de recuperar la idea –poques idees se’ls veu, a part de les  de sempre: burocràcia i obra pública–, però valdria la pena que l’insigne poeta de la Barceloneta tingués un espai a un dels epicentres populars de Nou Barris. Som al centenari de la mort de Salvat i potser Barcelona hauria de fer alguna aposta que no fossin actes per dormir hipopòtams. Déu dirà, que deia la tieta!

En aquests temps de braços caiguts i badalls, no està malament desenvolupar una bona història de tema obrer, ni que sigui per recordar quan la gent d’aquí érem capaços de pencar en primera línia de foc, a pic i pala. O quan els policies eren andalusos que tustaven altres immigrants que lluitaven per drets mínims com el transport, l’aigua i l’electricitat. M’agrada l’escena de la pel·lícula quan Vital i un altre veí pinten a la façana de l’Ajuntament, «Torre Baró és Barcelona». Quan m’enfilo en l’actualitat intento oblidar d’on vinc i tinc una sensació de llibertat, segurament perquè allà l’aire és pur comparat amb la contaminació de la ciutat, que es veu perfectament mentre fas els revolts per la carretera que condueix a l’antic campament, avui una zona tranquil·la i amb casetes modestes, on ja no queden ni els bars.

Víctima o devot de la nostàlgia m’hi he enfilat cap a Torre Baró –aquí va néixer el Vaquilla–, amb la cançó de Serrat amb què iniciaven la gira Serrat als barris: «Visca l’amor que m’ha dona l’amiga / fresca i polida com un maig content! / Visca l’amor / l’he cridada i venia / -tota era blanca com un glop de llet. / Visca l’amor que Ella també es delia: / visca l’amor:  la volia i l’he pres.»

No oblidin l’ampolla d’aigua.