El 2023 l’editorial Ela Geminada va reeditar la novel·la d’Aurora Bertrana Vent de grop. L’any 1967, després de la publicació per part d’Alfaguara, l’autora es planyia del silenci que va envoltar una novel·la anterior, Cendres. Malgrat un cert aperturisme, la moral era encara molt rància i sobten els dubtes i comentaris sobre el suposat llenguatge gruixut d’ambdues novel·les, així com la temàtica sexual present a totes dues (avui, tot plegat pot fer riure, és clar).

Vent de grop, però, va tenir una bona sortida, tot i les reticències i una mica d’escàndol, fins i tot, de gent de L’Escala sobre el llenguatge i el capteniment dels seus habitants. El que semblava ser una mena de novel·la rosa agosarada va acabar sent una novel·la de la Costa Brava, segurament la primera que ens mostra la transformació del paisatge, de la mentalitat, de la societat, en definitiva. L’autora era una bona amiga de Caterina Albert, que la va encoratjar en tot moment.

El llibre està basat en un fet real, però, mes enllà del tema amorós, traspua la sensació de trobar-nos amb un món a punt de desaparèixer, amb l’increment del turisme. La novel·la va interessar el director Rovira Beleta que la va adaptar al cinema el 1970, per promocionar també la carrera emergent de Joan Manuel Serrat. Es va dir La larga agonía de los peces fuera del agua i té molt poc a veure amb la narració original.

La investigadora Adriana Bàrcia ha tingut cura de la nova edició de la novel·la i inclou un article molt interessant sobre el llibre i la seva adaptació al cinema. Bertrana és la primera escriptora catalana que retrata la transició en els costums, el que representa el turisme en aquell moment, detalls com ara l’allotjament de turistes en cases particulars i el desig de canvi d’un jovent amb poques perspectives de futur, més enllà de continuar en la pesca o dedicar-se a fer de cambrer.

La vida i l’època d’Aurora Bertrana són interessants perquè ens trobem amb una dona molt diferent de la majoria, culta i independent, cosmopolita i desitjosa de conèixer el món convuls en el qual es troba. Aquests dies he estat llegint Vent de grop. Pot ser que l’hagués llegit fa anys i no la recordés. L’argument pot semblar, avui, fins i tot banal, l’autora defuig excessos passionals, en el fons el pescador enamorat el que vol és un canvi de vida al qual, al capdavall, haurà d’accedir amb els recursos propis. Bertrana excel·leix en el llenguatge, en la forma, en el vocabulari, aparentment planer, però elaborat i ric.

Aurora Bertrana (1892-1974), la filla de Prudenci Bertrana, va créixer en un entorn privilegiat, considerant l’època. Va estudiar francès, violoncel i va passar per experiències singulars. Va formar part d’una orquestra de senyoretes i va viure a França i Suïssa. En una actuació a la ràdio va conèixer l’enginyer elèctric Denys Choffat, amb qui es va casar, ja que el casament li permetria estudiar a la universitat i esdevenir escriptora, una aspiració que al seu pare no li semblava adient, però que ella tenia des de petita.

Gràcies a la feina del marit va viatjar a Tahití i va poder conèixer la cultura dels polinesis, amb les dones gaudint d’una llibertat sexual impensable en el món occidental convencional. Amb l’ajuda del seu amic Lluís Nicolau d’Oler, va escriure sis articles, entre 1928 i 1929, per a la revista D’Ací i d’Allà, que després formarien part del seu primer llibre, Paradisos oceànics, amb fotografies del seu marit. A partir d’aleshores també va publicar a les revistes Mirador i La Nau. La temàtica exòtica i el fet de ser escrits per una dona van fer que el llibre, en publicar-se, s’exhaurís molt aviat.

Un cop acabada la feina del marit van tornar a Marsella i des d’allà Aurora se’n va anar a Barcelona, a veure la família, ja que la seva germana Cèlia havia emmalaltit de tuberculosi. El marit va entrar a treballar a l’empresa Asland i això va permetre a Aurora viure a Barcelona fins a la mort de la seva germana, el 1931. Va publicar una versió en castellà dels Paradisos oceànics, en col·laboració amb el periodista Emili Oliver.

 

Va participar en política, per Esquerra Republicana, però en sortir derrotada va abandonar aquesta activitat. Va continuar escrivint, fent conferències i publicant articles de viatges. Durant la República va col·laborar amb un grup de dones per crear un espai on aplegar projectes literaris i artístics. Malgrat l’oposició inicial del pare al fet que es dediqués a escriure van col·laborar tots dos en un nou llibre, L’illa perduda.

L’any 1935, després de visitar a Madrid els seus amics empresonats, Ventura Gassol i Martí Barrera, va viatjar tota sola al Marroc, experiència que va reflectir al llibre El Marroc sensual i fanàtic. En esclatar la guerra el marit passa a la zona franquista i se separen. Continua amb una intensa activitat intel·lectual i esdevé redactora en cap de la revista femenina del PSUC Companya, on també col·laboren altres dones escriptores.

S’exilia a França, a casa de la sogra i les cunyades, però la divergència ideològica va fer impossible la convivència. Passa aleshores per una època amb moltes dificultats econòmiques. Col·labora en tasques a favor dels refugiats i en diferents activitats literàries mentre fa feines diverses. Entre 1946 i 1948 resideix a Prada de Conflent des d’un pot visitar la seva mare, a Andorra, on manté relació amb Pau Casals i Pompeu Fabra.

El 1950 pot retornar a Espanya. Treballarà com a professora de francès i traductora per a l’Editorial Joventut. Més endavant pot tornar a publicar, un dels seus llibres amb més èxit popular és Vent de grop. L’obra d’Aurora Bertrana és extensa i diversa. Amb motiu de la commemoració dels cinquanta anys de la seva mort, s’ha reeditat una gran part de la seva obra.