Música en la oscuridad
De nen, Iturbe llegia Vázquez Figueroa i Forsyth, i escrivia d’amagat sota la taula del menjador a la Barceloneta. Les seves novel·les són avui una pulcra rellotgeria de trames i emocions, amb l’èxit internacional de La bibliotecària d’Auschwitz . Ara, a Música en la oscuridad (Seix Barral), ret homenatge a Mariano Lozano –sastre i clarinetista– i al seu deixeble Jerónimo –avi d’ Iturbe–, que va aprendre a tocar el saxòfon a l’ Aragó rural dels anys trenta. És una histò- ria divertida i trista alhora, un cant a l’ afany per millorar amb art i bellesa la lluita per la supervivència: aquestes pàgines sonen a veritat i a música de poble pla, com una frase que li deia el seu avi Jerónimo: “No tinc enemics perquè no tinc amics”. Amb aquesta novel·la l’avi de l’autor segur que ha fet amics eterns.
On és Casetas?
És un barri de Saragossa. El 1930, paupèrrim nucli rural.
Descrit com un lloc de “cases baixes, carrers curts, camps amples, mal vent”.
Així ho descric a la meva novel·la Música en l a oscuridad.
Què va passar el 1930?
Va arribar un sastre, Mariano Lozano Selma, casat, que tindria una filla, la Marina. La vaig conèixer i em va dir: “Quan el meu pare tocava el clarinet, la gent plorava”.
Sastre i clarinetista?
I socialista. Era un racionalista defensor de la ciència en un món de supersticiosos. I es va obstinar a dirigir una banda de música a Casetas.
Hi havia músics?
Cap! Només llauradors, jornalers, pagesos analfabets. Però en Mariano es va entossudir a formar una banda.
Un aragonès tenaç?
Molt! En Mariano va aconseguir que mitja dotzena de vilatans assistissin a classes i els va ensenyar a tocar instruments. El saxòfon tenor, al meu avi Jerónimo.
El seu avi era un d’aquells vilatans?
Sí, el pare de la meva mare. Jo hi vaig néixer, a Casetas. Quan era un nadó vam venir amb els pares a la Barceloneta.
Va conèixer vostè el seu avi Jerónimo?
Sí. I no explicava gairebé res.
No tocava el saxòfon?
No. Sabíem que l’havia tocat de jove. Un diumenge vaig veure com li brillaven els ulls davant la banda musical del quiosc de la Ciutadella. Jo era nen, de la seva mà.
Per què va escriure sobre ell?
El meu avi va morir. I vaig voler entendre: com un camperol rude es va iniciar en un instrument tan refinat? Com dels seus dits encallits va brollar la delicadesa?
I què ha descobert?
Que tocar el saxòfon és complicadíssim. Vaig fer-ne classes. I no es tracta de bufar!
De què es tracta?
De fer vibrar la llengüeta del seu broquet de fusta: allà resideix la música de l’instrument. El saxòfon no és instrument de metall, és de vent en la canya del bambú.
Per què el seu avi es va posar a tocar?
Perquè passava gana... i tocar pels pobles suposava que et convidessin a menjar.
Un bon al·licient.
Un dia van treure una menja excepcional: costelles de xai! I en Jerónimo se’n va menjar una, en va agafar una altra i mentre la rosegava es va adonar de l’error: n’hi havia només una per a cada un.
Se li va entravessar?
Ho recordava mig segle després!
I per què va deixar de tocar el saxòfon?
Amb els nacionals, la banda va ser militaritzada: havia de tocar el Cara al sol contra la seva voluntat, i en acabar aquella humiliació es va allunyar del saxòfon.
S’entén.
Sí. A la novel·la encaro en Mariano, racionalista, que deia que “la música és ciència”, amb una curandera, bruixa de la qual ell no creu res, però que el farà pensar.
Què?
Doncs que la música és ciència, però també és màgia: ni es veu ni es toca, ni es pesa ni es mesura, però commou cors, aixeca passions, mobilitza les persones.
És veritat.
I també ho és que ni la raó ni la superstició –ni la ciència ni la màgia– no van poder evitar l’espant de la Guerra Civil.
En Mariano també va deixar la música?
Mariano Lozano, socialista, va ser elegit alcalde de Casetas el febrer del 1936.
Ai...
Sí: l’1 d’agost, un grup de falangistes va anar a buscar en Mariano a casa seva.
La casa del sastre...
On el meu avi havia après a tocar el saxòfon. I se’l van emportar.
Què li van fer?
El van ficar a la presó de Torrero, a Saragossa. I el 27 de setembre el van afusellar.
La guerra es carregava l’art i la música.
Al principi, sí. Però potser no del tot.
Per què no?
Perquè avui hi ha un carrer a Casetas que es diu Mariano Lozano.
Doncs que no se n’assabentin alguns que van esborrar d’una placa el nom de Paco Rabal...
I, a més, avui Casetas és un barri molt musical. Aquella energia humanista va deixar empremta, n’estic segur! D’allà han sortit en democràcia músics de grups com Barón Rojo o Pedro Botero, músics de l’entorn d’ Enrique Bunbury...
És bonic pensar que l’energia del pobre Mariano perdura d’alguna manera.
Vull creure que alguna empremta queda de tot el que fem. A Casetas, la biblioteca pública és... una biblioteca- rockoteca. Jo, que no vaig conèixer Mariano Lozano, l’he convertit en una de les persones més importants de la meva vida.
Foto Seix Barral
