Els nou llibres, un títol una mica incòmode per al ressenyador perquè per una mania d’estil creu inconvenient anunciar l’última obra d’Haru repetint alguna de les dues paraules que hi figuren, s’assembla bastant a un aeròlit misteriós que s’hagués precipitat sobre la terra de la literatura catalana sense poder precisar amb exactitud la galàxia d’on prové.

En va hi buscarà el lector els hàbits i les rutines de moda, i enlloc dels capítols del llibre hi trobarem res relacionat amb la histèria apocalíptica o amb el trauma de la maternitat; no presenciarem el retorn de ningú al poble de la infància pels alts preus del lloguer d’un habitatge a la ciutat; ens estalviarem l’etern malestar de la soledat de les parelles; no ens avorrirem amb la temptació “lúdica” de revitalitzar cap d’aquells vocables que ja no signifiquen res —“postmodernitat”, “metaliteratura”— perquè el procés degeneratiu sofert els ha buidat de contingut; l’egoficció hi és absent; i agrairem que no es recreï algun insòlit episodi històric.

Celebrarem, en canvi, que Haru ens col·loqui davant de la tessitura inevitable de preguntar-nos si la literatura té o no té una funció: una obra d’art ha de ser una mera composició estètica o és lícit usar-la com a vehicle per a la transmissió d’un credo? Un escriptor s’ha de limitar a la narració d’una història, servint-se dels recursos retòrics, estilístics i compositius al seu abast? O s’ha d’imposar l’imperatiu moral d’influir d’una manera o altra en el lector i en la societat?

De l’autora, Haru, només en sabem el que Flavia Company (Buenos Aires, 1963) vol que sabem, i ja es va encarregar d’explicar-nos-ho en una fervorosa biografia —miraculosament no va passar desapercebuda, i molts són els lectors que van donar-li les gràcies pel goig de fer-nos-la conèixer—, i al llarg de la lectura d’Els nou llibres ressona amb intensitat una de les lliçons apreses per aquella nena que en un Japó intemporal, als quinze anys i òrfena de mare, va entrar en una escola de tir amb arc per ser capaç de moure’s entre les sinuositats d’una vida nova: “El camí del tir amb arc sembla, des de fora, destinat a fer coincidir la punta d’una fletxa amb el centre d’una diana passant per la força d’una corda, però és, com totes les disciplines sagrades, un camí per fer coincidir la fletxa dels pensaments amb la diana dels actes, passant per la corda de les paraules”.

És l’esperit que alimenta cada un dels llibres d’aquest llibre de llibres d’estil tan transparent o elemental, com si fos escrit amb la cremor d’un estat de gràcia, i que semblen provenir d’alguna faula o llegenda molt antiga composta per un autor anònim convençut de predicar la promesa no d’una felicitat futura al cel, sinó d’una felicitat a la terra d’ara i aquí. La pregunta que d’immediat ens formulem és sobre la possibilitat de complir-ho, sobretot en un món —per passiva o per activa, Haru ho recorda sense cessar— subjugat per la hipocresia social, per la immoralitat i la criminalitat de les institucions públiques, per la violència econòmica, per la injustícia en les relacions de classe, per l’explotació dels estrats més vulnerables.

Una vegada dit això, tanmateix, de seguida s’ha d’avisar que Els nou llibres no és de cap manera un tractat ideològic contra la globalització ni el capitalisme, i que els apòlegs i els contes morals que constitueixen el gros de l’obra, amb creacions formidables com el nou gènesi narrat a ‘La dona de sorra’, ‘Sahel’ — una reproducció literària en miniatura del avatars seguits per Haru en el seu camí de perfecció —, o la impecable ‘Carta dictada a Osamu’, si recorden alguna altra cosa, són els relats didàctics que Tolstoi va escriure amb la intenció d’ensenyar a través de paraules senzilles una experiència mística, la revelació de la divinitat oculta dins de cadascú: un dels èxits d’Haru és aconseguir la satisfactòria conjugació entre els mitjans i els fins, que el to i l’argumentació formin un tot orgànic i que la tendència moral no es percebi com un emplastre extern.

A Què és l’Art?, Tolstoi deia: “Si algú acaba compartint l’estat d’ànim de l’autor, si sent aquesta emoció i aquesta unió amb els altres, l’objecte responsable és art; però si no hi ha hagut comunió, si no hi ha hagut aquesta unió amb l’autor i els altres, no ho és”. Els nou llibres d’Haru, sens dubte, entra dins l’òrbita de l’art.