Recordant Wislawa Szymborska: Actualitat de la seva poesia, per Mario Lucarda
8/3/2012
Wislawa Szymborska (Foto:)
| |
La notícia de la mort de Wislawa Szymborska, el passat 1 de febrer, no ha fet sinó recordar-nos com n'està de viva la seva poesia: com n'és de viva i actual la seva lucidesa i la seva protesta davant l'enfonsament de la confiança i la falta de solidaritat en què vivim. Aquest esfondrament de la cultura europea fins ara dominant i indiscutible.
Perquè Wislawa Szymborska és polaca, i Polònia ha estat un lloc on s'han acumulat tantes situacions diferents en el passat segle XX i tan extremes, que han forçat els seus poetes a plantejar, davant el límit suportat de l'inhumà i inconcebible, com expressar-se d'una manera convincent. Czeslaw Milosz fa un estudi brillant d'aquest esforç, en què cita el treball de Wislawa Szymborska.
Però també, és Czeslaw Milosz qui ens recorda, en endinsar-se al camp del treball poètic dels seus contemporanis, que la nostra civilització cartesiana, amb la preferència donada al pensament i la raó sobre les percepcions i les intuïcions, s'ha tornat inhumana, cruel i perillosa. I és, ni més ni menys, el que avui vivim entre els ruïnosos raonaments de les ingenuïtats paranoiques de Rousseau i els també raonaments ruïnosos de les idealitzacions monstruoses de Hegel.
Enmig de tots aquests residus, viscuts en el més sensible i vertebral dels cossos humans, de l'entorn físic, i de les societats, no queda un altre remei que atenir-se als fets, en el sentit més estricte: atenir-se a l'observació i a la percepció. I aquest és l'exemple que ens lliura Wislawa Szymborska amb la seva poesia. No, per descomptat, per a rebutjar els assoliments més brillants i excel·lents de la civilització occidental, que van tenir el seu punt culminant en el barroc: el descobriment de la complexitat de la naturalesa humana, l'inici dels descobriments de la ciència, les bases que van fixar els principis dels drets de l'home. Sinó per a aconseguir valentament la consciència de que vivim dominats per la idea d'identitats enfrontades, insolidàries i enemigues; dominats pels principis de l'enorgulliment d'un jo egoista, cínic i rapaç.
En aquest panorama desolador del final d'un civilització, apareix la figura autèntica i insubornable de Wislawa Szymborska que posa a judici totes les veritats oficials i totes les afirmacions definides obsessivament i insistentment pel poder dels mitjans de comunicació normatius. I veu clar què som –com en aquest i altres poemes que citem del llibre Paisaje con grano de arena, en la traducció d'Ana María Moix i Jerzy Slawomirski (Ed. Lumen) -:
Así es mi gran sueño del examen de reválida: / dos monos atados con cadenas, sentados en la ventana, / el cielo revolotea tras los cristales / y el mar se baña // Me examino de historia de la gente. / Tartamudeo y me atasco. // Un mono clava en mí su mirada y aguza irónico el oído, / el otro finge dormitar, / y, en el silencio que sigue a la pregunta, / me sopla la respuesta / con un débil tintineo de cadenas ( “Los dos monos de Brueghel”).
I, valenta, s'atreveix a dibuixar la imatge del nostre precari estat, enmig d'aquesta civilització que encara somia a ser la dominadora i la rectora del món. Així ho traça en una poesia on els homes, des de les altures celestes, han d'escollir el seu tipus de vida a la terra. Des de les esferes, tots dubten i veuen el panorama aterridor, arremolinats i indecisos davant els papers i les activitats que han d'escollir.
Contemplamos la tierra. / Algunos temerarios ya la habitaban. // Una planta canija / se agarra a la roca / con ingenua confianza / en que el viento no la arrancaría. // Un animal diminuto / se desenterraba de su madriguera / con un esfuerzo y esperanza / para nosotros sorprendente (de “Una versión de los acontecimientos”).
El futur humà del món occidental, fins ara guia, senyor i dominador, per a Wislawa Szymborska, no és molt diferent del que per a Troia contemplava Casandra en les seves visions, un futur cap al silenci i la desolació. Així, en un soliloqui imaginat per la poeta, ho afirma Casandra mentre ningú no fa cas de les seves paraules, i els fets es precipiten sobre els ciutadans estupefactes:
Les amaba. / Pero les amaba desde las alturas. / Desde más allá de la vida. / Desde el porvenir. Desde donde reina el vacío, / donde contemplar la muerte es lo más fácil. / Les hablé con dureza y lo lamento. / Contemplaos desde las estrellas, les gritaba. / Contemplaos desde las estrellas. / Y escuchaban y bajaban la vista al suelo (de “Un soliloquio para Casandra”).
Perquè el món que ha construït occident és el món de l'odi. Ja no és el de la generositat, ja no és el de l'excel·lència de finalitats i mitjans, ja no és el de l'home com a model de la humanitat, mirall social i guia d'un futur cada vegada millor en rectitud i compassió. Sinó el de la corrupció, el de la mentida i el de l'engany per a animar la cobdícia i estimular l'espoli, uns actes que quedaran impunes i seran l'orgull del gran vencedor. La poesia "El odio" demana un estudi lent i no lliure de la comparació amb altres traduccions, sobretot amb la nord-americana d'Stanislaw Baranczak i Clare Cavanag, que va ser guardonada amb el premi del PEN a la traducció i és una altra guia en la qual el lector pot confiar.
Ved cuán activo está / y qué bien se conserva / el odio en nuestro siglo. / Con qué ligereza salta obstáculos, / y qué fácil le resulta saltar sobre su presa. // No es como los otros sentimientos. / Más viejo, y, a la vez, más joven. / Por sí mismo genera la causa / de su despertar a la vida. / Duerme a veces, pero jamás con un sueño eterno. / Y el insomnio no le resta fuerzas, se las da. // Buenas son las religiones, / con tal de estar en la línea de salida. / Buenas son las patrias, / con tal de lanzarse a la carrera. / Al principio, incluso la justicia funciona. / Después correrá solo. / El odio. El odio. (de “El odio”).
Aquesta poesia feta d'observacions, meticulositat, detall i distància, té per a Wislawa Szyomborska un secret d'inspiració en el "no ho sé". Davant de qualsevol situació, escombra els coneixements previs, per a extasiar-se en la concentració del detall. I, deixant-se endur pel plaer de la paraula, l'únic recurs davant la mort inevitable, enfila un vers darrere l'altre aconseguint la filigrana del coneixement, i l'aparició en la seva descripció d'una realitat increïble, però certa. En el seu discurs del premi Nobel parla de la inspiració, del "no sé" i del "saber":
Yo misma he evadido el asunto cuando me lo han preguntado. Y contesto lo siguiente: la inspiración no es privilegio exclusivo de los poetas ni de los artistas en general. Hay, hubo, habrá siempre un número de personas en quienes de vez en cuando se despierta la inspiración. A este grupo pertenecen los que escogen su trabajo y lo cumplen con amor e imaginación. Hay médicos así, hay maestros, hay también jardineros y centenares de oficios más. Su trabajo puede ser una aventura sin fin, a condición de que sepan encontrar en él nuevos desafíos cada vez. Sin importar los esfuerzos y fracasos, su inquietud no desfallece. De cada problema resuelto surge un enjambre de nuevas preguntas. La inspiración, cualquier cosa que sea, nace de un perpetuo “no lo sé”.
Dircurs del Nobel. Traducció: Krystyna Libura i Arturo Viveros.
Wislawa Szymborska, davant d'allò que és insondable del dolor i els camins autodestructius que emprèn una civilització agònica i contagiosament maligna, recorre a la serenitat, a l'humor, a la simultaneïtat de la consciència de la tragèdia i la consciència de la comèdia. Evita l'exasperació destructiva del moviment Dada, la solució tosca del Surrealisme davant dels enigmes que van ser plantejats per la presència advertida del subconscient en la seva relació amb la veritat, defuig les exaltacions a la mecànica, a la força i a l'agressivitat de Futuristes. I s'acull a l'observació nua dels fets, sense basar-se en cap creença, per a dibuixar l'enfonsament d'una manera de pensar i d'un model de vida que porta al desastre, a la deshumanització i a la crueltat. Prenent el seu fonament en el fet d'existir, la seva mira està més enllà d'ella mateixa, està en el fet de lliurar la seva feina poètica, les seves paraules, els seus versos per un acte d'amor, com ho expressa en l'entrevista que va concedir a Fèlix Romero:
Tots els meus poemes neixen de l'amor. Diria fins i tot que tots els poemes neixen de l'amor, fins i tot els que transmeten el mal tenen en el fons una forma d'amor cap al món. Estic totalment convençuda...
Mario Lucarda
|
|
|
|
|
