Arnau Puig era, sobretot, una persona entranyable. Ho anteposo al seu prestigi i la seva vàlua. La reflexió teòrica sempre apareixia darrere del somriure còmplice, dels ànims i de les felicitacions per un article o un poema teu, sempre tu davant del jo. En un món egocèntric o egotista, marcat per la primera persona, la generositat i les portes obertes de l’Arnau el convertien en una rara avis. Per aquest motiu es va convertir en un personatge sense edat, transgeneracional, més enllà dels seus companys de Dau al Set i de les avantguardes posteriors, més enllà de la filosofia marxista a la qual va saber obrir les finestres.
Quan parlava d’art no ho feia des d’un punt de vista personalista, sinó a través de l’espai col·lectiu, amb totes les anècdotes que podia recordar, però. Un cop ens va fer d’intèrpret de Joan Miró que ensenyava una pedra en un dels seus paisatges de Tarragona. L’Arnau ens va explicar que la pedra formava part d’un poblat ibèric, cosa que volia accentuar la gesticulació i els sons guturals del gran Miró. Al costat de Joan Ponç feien una parella de còmic. Ponç tan barroc i singular, tan enigmàtic i dolgut; Puig tan adaptat a la quotidianitat, tan alegre i despreocupat. O parlava dels seus inicis i d’un viatge a Madrid a conèixer Ortega y Gasset i els retrets que li va fer quan va descobrir que era català. O les visites a Vilanova a Eugeni d’Ors i la cort de Santos Torroella. La conversa incansable de l’Arnau es pot transcendir amb els llibres de la seva àmplia bibliografia. Prescindirem dels de Dau al Set, amb el seu set preferit de Cirlot, per centrar-nos en la filosofia, la seva matèria primera. Per exemple, per introduir-nos en Gaudí a L’atzar en el camí del bosc, l’Arnau proposava el sentit net de les coses de Husserl, amb el qual se sentia molt còmode. O en un llunyà 1963, a Els pros i els contres de la pintura abstracta, quan ens sedueix dient que “la matèria és el principal element de l’expressió. L’art torna a tenir la intensitat i el tremp de les grans èpoques; l’artista torna a ser el qui plasma el diàleg entre si i amb la natura”.
En aquest apartat bibliogràfic cal destacar el flirt que es va produir amb l’editorial Comanegra, que el va tractar com es mereixia. El Joan Sala, tan diferent de la majoria dels editors, el va convertir en un emblema i li va donar un tractament d’estrella. Des del llibre d’homenatge a 1714 bressol sagnant del pensament català –on desfà tòpics i obre la reinterpretació vitalista– a Carta oberta als joves de Catalunya. Amb la confiança de tenir un editor còmplice, l’Arnau va publicar un llibre fonamental, De una filosofía de la itinerancia, on justifica el pensament empíric i existencialista, nascut des de l’existència, com recalcava al subtítol. Tot l’aparat crític i teòric anava paral·lel a la seva mateixa vida, al goig d’una vida intensa a través d’una ment entrenada al gimnàs. És un llibre molt afrancesat i europeu, on mira per sobre dels esmentats Ortega i D’Ors per situar-se en una resistència que pot lloar l’avorriment de Txékhov o un viatge per l’essència de la realitat sense temps cronològic entre Kant, Schopenhauer i Parmènides, de qui puntualitzava que escrivia filosofia en forma de poema èpic. En qualsevol cas, l’aventura d’Arnau Puig era la saviesa personal, l’abraçada, el somriure i la bonhomia, que mai ens abandonaran.
