Un dels anys que vam anar a recitar a l’Estat de Jalisco, als afores de Zapopan, vam estar amb el Joan Margarit estudiant uns gravats sobre la història dels pobles asteques. Recordo que li van interessar molt les explicacions del professor i de l’arqueòleg, però després, quan ens vam quedar sols, i jo volia indagar el seu concepte de la mort, que tants poemes seus ha protagonitzat, va liquidar el tema amb una de les seves conclusions d’escepticisme extrem. Margarit es movia pels paisatges de la mort, però era un terrícola convençut. A diferència dels altres poetes de l’expedició, el Joan no volia sortir de l’hotel: havia de repassar poemes i plorava sovint desconsoladament pels records, que no deixava de visitar.

Fa unes nits vaig intentar una sessió quasi espiritista amb els seus poemes últims, inacabats al meu entendre perquè el Joan rossegava l’os fins a deixar-lo brillant, i aquests poemes de comiat són epistolars als seus éssers més estimats. Es mostrava reticent a cap mena de transcendentalisme, però creia en la família, en les cases senzilles poc ornamentades i en el menjar bàsic. Era d’una sinceritat quasi cruel quan opinava, i opinava molt, segurament perquè havia arribat a un estadi en què, com deia, no es podia permetre cap forma d’hipocresia. No era un maleducat ni un remugaire, però la seva sinceritat feia por.

He intentat la lectura del llibre pòstum, Animal de bosc (Proa), sense prejudicis, d’una manera despullada i sense pròlegs com ho fa ell mateix. Des del poema inicial, dedicat a la seva companya Mariona –o Raquel– quan la va conèixer durant la nevada del 1962, fins als últims, et deixen KO. El poeta se submergeix en el seu estil i els seus hàbits. Un d’ells diu: “Desahuciat pels metges, he escoltat / el concert de piano de Txaikovski, / on vaig poder intuir per primera vegada, / de molt jove, / la força de la música.” En els últims versos, la clava quan diu que “la incertesa pot ser molt més profunda i fer més companyia que la seguretat.” El final no pot ser més cruent: “Ha arribat un moment que necessito imaginar el que no succeirà.”

Durant les últimes setmanes, i depenent de l’estat de la seva gola –danyada pels tractaments–, el Joan em va trucar en diverses ocasions. Normalment, ho feia jo, però en aquest últim tram em va trucar ell per parlar de coses absurdes, records de quan havíem recitat en els llocs més inversemblants: cabarets, ateneus llibertaris, festivals i ciutat llunyanes. No era un addicte a l’esperança i quan, vanament, intentava donar-li ànims, actuava amb una proverbial severitat. Quan li vaig preguntar pel tema dels reis, el va descartar per parlar d’amics comuns desapareguts o comportaments estranys de gent que ens cridava l’atenció i de la qual no enteníem les reaccions. Alguns, cal dir-ho, de ben egregis.

Ahir, els seus editors i família van organitzar una roda de premsa i un acte al Gran Teatre del Liceu. No sé quin seria el seu grau de satisfacció perquè, més enllà dels papers dels poemes i l’ordinador on bolcar-los, el Joan limitava molt els seus interessos. Ni l’arquitectura, on va ser mestre i salvador, l’atreia ja el més mínim. Joan Margarit era un devot del vers i s’hi va dedicar les últimes dues dècades com un monjo. Al meu entendre –i li ho vaig dir en nombroses ocasions– va eliminar parts positives de la seva obra, i espero que els joves lectors hi puguin accedir amb una obra ben completa.

La roda de premsa de presentació d’Animal de bosc i l’homenatge al Liceu van coincidir, quasi contraprogramant, amb el Festival Internacional de Poesia, cloenda del Barcelona Poesia, que també li va fer fa uns dies un homenatge amb gent potent com Sebastià Alzamora, Àngels Marzo i Susanna Rafart. En fi, amb tots els dies de què disposem, els actes interessants es dupliquen fins a l’extrem que un dels que havien d’intervenir en l’homenatge del Liceu, Ramón Andrés, va acabar llegint al Palau de la Música. A part d’això, l’esdeveniment és la sortida d’aquest llibre pòstum, ple de saviesa i comiat del Joan al patiment del món, que ell, particularment, no es mereixia. Tal com recorden des de Proa, representada per Josep Lluch en els dos actes, “poques setmanes abans de morir, Joan Margarit va deixar enllestits els poemes que componen Animal de bosc, l’obra a la qual va dedicar les energies de l’últim tram de la seva vida, aprofitant la mirada nítida que atribuïa a una senectut viscuda sense trampes. Margarit, que havia conclòs un any abans la seva antologia personal, publicada amb el títol Sense el dolor no hauríem estimat, considerava Animal de bosc «el millor dels meus llibres»”.

Expliquen que quan li van preguntar on voldria presentar el llibre, Margarit va deixar palès que la seva voluntat era que fos a la casa d’on ell era el poeta resident: el Gran Teatre del Liceu. El director musical del Liceu, Josep Pons, va preparar un guió a partir de diferents peces estimades pel poeta i amb la intervenció d’una selecció d’afins del poeta de diferents àmbits. Margarit havia repetit que “la música i la poesia són, després de les persones a qui estimo, els meus principals recursos d’equilibri interior”. Pons va utilitzar de conducció el concert número 5 de Beethoven (segon temps), amb la participació del pianista Albert Guinovart. En un segon temps, a causa de l’amor de Margarit pel jazz, va fer servir Summertime, de George Gershwin, tocada pel seu fill, el saxofonista Carles Margarit, i el pianista Xavier Algans. La tercera part va ser Adagio per a cordes de Samuel Barber. Entre totes tres, amb J.M. Serrat al començament i Paco Ibáñez al final, van desfilar García Montero, Jordi Gracia, J.M. Rodríguez, Pere Rovira, Josep Cuní, Lola Josa, Josep Lluch, Marcel Riera, Irene Sáez i Ester Vera.

Sessió completa per acomiadar Joan Margarit, l’home que ha popularitzat la poesia catalana, tant o més que Martí i Pol. Un heroi autocrític, que no va ser “el poeta presocràtic que voldria haver arribat a ser en la senectut”.