“Bulgàkov treballava en ‘El mestre i Margarida’ sabent que no el podria publicar”
La crítica oficial l’acusava d’irracionalista, subjectivista i sense esperit patriòtic
Malgrat que és un autor que va morir fa relativament poc, el 1940, Mikhaïl Bulgàkov va guanyant, dia a dia, un lloc entre els clàssics de la literatura russa, com ha passat amb Txèkhov. L’escriptor va haver de patir tota mena d’entrebancs i prohibicions per part de la burocràcia soviètica, període que va coincidir amb el més important de la seva obra. Acusat de blanc i antirevolucionari, el seu peculiar sentit de l’humor i de la ironia tampoc va ser del gust dels sindicats i del poder comunista. La seva obra, però, ha crescut fins convertir-se en el gran referent de la narrativa russa dels anys de la dictadura. Aquest any, estem d’enhorabona perquè la gran poeta, traductora i professora russa i jueva instal·lada a Barcelona Xènia Dyakonova ens ofereix una nova traducció d’El mestre i Margarida, l’obra central de Bulgàkov, que teníem en català gràcies a Manuel de Seabra, que, el 1985, la va publicar en la col·lecció Venècies que coeditaven Edicions 62 i La Magrana.
Dyakonova, que escriu els seus poemes en català, té un domini absolut de les dues llengües i per aquest motiu resulta més que pertinent la renovació. A més, en la magnífica edició de Proa apareix un postfaci, que és un assaig estètic i ideològic sobre l’autor. En el segon apunt del text ens diu: “Bulgàkov treballava en El mestre i Margarida sabent que no es podria publicar en vida seva. La caricaturització de la realitat soviètica i l’estrat místic del llibre, aliè al realisme socialista, eren inacceptables als ulls del règim. Poc després de la mort de l’autor, la gran obra de Bulgàkov va començar a distribuir-se clandestinament en petits cercles dissidents, i no va ser fins l’any 1966 que la prestigiosa revista Moscou en va publicar, en dues entregues, una versió abreujada. Completa, la novel·la va sortir per primer cop el 1967 a YMCA-Press, una editorial d’emigrants russos a París, i al cap de poc Einaudi en va publicar una traducció italiana. A l’URSS, es va publicar íntegrament el 1973 en un volum d’obres reunides de Bulgàkov.” Hem de recalcar que Mikhaïl Bulgàkov havia enllestit la primera versió de la novel·la el 1929.
L’obra es pot inscriure en diferents tradicions, des de la base naturalment de fantasia que dona suport a la ficció al referent de la picaresca, en què el diable forma part de tot un entramat de corrupció, sense oblidar l’escriptor sotmès a la censura. Bulgàkov ho va omplir d’una comicitat que també podia exercir de defensa, atesa la seva situació de peça ofegada, d’escriptor sense possibilitat d’avançar perquè el partit marcava, així mateix, la línia per on havien d’anar circulant tots els qui volien ser publicats, els qui pertanyien a l’aristocràcia de les associacions professionals socialistes. Així ho recorda la traductora: “El març del 1930, desanimat arran de la prohibició de La càbala dels beguins, la seva nova obra de teatre, Bulgàkov va cremar el manuscrit de la «novel·la sobre el diable», com en deia aleshores. Després d’un breu triomf com a dramaturg, havia caigut en desgràcia: la crítica oficial el titllava de burgès i l’acusava de fer propaganda de l’exèrcit blanc. No tenia feina, no podia publicar ni tenia accés als escenaris. El 18 d’abril, en resposta a una carta desesperada que havia adreçat al govern de l’URSS, l’escriptor va rebre una trucada de Stalin i, l’endemà mateix, va ser contractat pel prestigiós Teatre d’Art de Moscou. La prohibició de la seva obra no va cessar, però, fins al gener del 1932, quan Els dies dels Turbín es va reestrenar per indicació de Stalin. A la tardor del mateix any, Bulgàkov es va casar en terceres núpcies amb Ielena Serguéievna Xilóvskaia, es va refer de la crisi i va reprendre el llibre abandonat.”
Sis anys després, com anota Dyakonova, l’escriptor tornaria a la càrrega amb el manuscrit. El 1936, l’autor va acabar la segona versió de la novel·la, centrada en les aventures fantàstiques de Woland a Moscou, que s’havia de dir Satanàs o El gran canceller, i el 1938, en va enllestir una de nova, que va batejar amb el títol definitiu: El mestre i Margarida. De fet, els dos personatges que donen nom a l’obra només apareixen en aquesta última versió. L’altra novetat és el desenvolupament de la trama evangèlica i el paral·lelisme amb la història ambientada a Moscou. Bulgàkov va continuar ampliant i retocant el mecanoscrit del llibre fins al 13 de febrer del 1940, menys d’un mes abans de morir, quan havia perdut la vista gairebé per complet. Ielena Serguéievna li llegia la novel·la, Bulgàkov li dictava les correccions i ella les introduïa a mà. L’última escena que van poder corregir plegats va ser la del funeral de Berlioz. La resta va anar a càrrec de l’esposa de l’escriptor, que va consolidar el text canònic de la novel·la. Són avatars, gairebé una epopeia en l’arribada als lectors d’un text fonamental del segle XX, que també explica les arbitrarietats patides pels escriptors en mans d’un poder teòricament utopista, que s’havia marcat com a línia el realisme socialista. Tant el mestre censurat, que acaba al manicomi, com la mateixa Margarida. Podrien ser recreacions de la situació absurda que el matrimoni va sofrir. Dyakonova sintetitza: “La crítica, després de la publicació d’El mestre i Margarida a la revista Moscou, la va reprovar. L’acusava d’irracionalista, subjectivista i mancada d’esperit patriòtic. El públic, en canvi, va reaccionar de manera entusiasta. Als quioscos on es venia Moscou s’hi feien cues enormes i, al cap d’un parell de mesos, els dos números que tothom cobejava estaven exhaurits. Va començar el culte d’El mestre i Margarida. Hi havia lectors que se sabien de memòria pàgines senceres del llibre (i encara n’hi ha). Quan la seva popularitat va arribar al punt més alt –els anys de la Perestroika– es va crear un itinerari turístic pels llocs on se centra l’acció de la novel·la, començant pels estanys del Patriarca. El portal de l’edifici famós del carrer Sadóvaia es va convertir en un lloc de pelegrinatge. La gent n’omplia les parets amb citacions bulgakovianes i dibuixava gats negres pertot arreu.”
Adaptacions al cinema, al teatre i a la música i grafiters que dibuixen la icona del gat del diable han compartit amb els lectors el plaer d’una obra que acabarà, al costat de Franz Kafka, com un clàssic universal. I el comunisme, a la fossa de l’oblit.
