Fa poc més d’un mes que la novel·lista Almudena Grandes (Madrid, 1960) va anunciar, en un article a la premsa (era col·laboradora habitual en diferents mitjans de premsa i ràdio), que tenia càncer, una malaltia que ahir va posar fi a la seva vida.
Almudena Grandes és una de les autores actuals en llengua castellana més ben valorades gràcies als seus retrats, cada cop més complexos, dels perdedors de la Guerra Civil espanyola, com a activista d’esquerres que era, combativa i de llengua esmolada, contra alguns, i, en canvi, amb una empatia espontània amb els seus lectors.
Va debutar el 1989, quan va guanyar el premi de novel·la eròtica La Sonrisa Vertical amb Las edades de Lulú, que només un any després va dur al cinema Bigas Luna. L’èxit de la novel·la, traduïda a vint idiomes i publicada per Tusquets, com la resta de la seva obra, li va permetre dedicar-se a allò que havia somiat des de petita: escriure novel·les.
Amb una cadència regular, va anar publicant títols com ara Te llamaré viernes, Malena es un nombre de tango, Atlas de geografía humana, Los aires difíciles, Castillos de cartón, El corazón helado, Los besos en el pan i volums de relats com ara Modelos de mujer i Estaciones de paso.
Cal destacar el projecte Episodios de una guerra interminable, amb què Grandes volia narrar amb sis novel·les independents moments significatius de la resistència antifranquista, entre el 1939 i el 1964, amb personatges de ficció barrejats amb d’altres de reals i en escenaris històrics. L’any passat va sortir el cinquè, La madre de Frankenstein, i encara no se sap si l’últim, Mariano en el Bidasoa, està prou avançat per publicar-lo a títol pòstum.
Grandes va debutar amb un premi, només seria el primer dels quinze que va guanyar en 30 anys, a més d’altres honors, com ara que una biblioteca i una escola infantil portin el seu nom.
