Animallibres publica ‘El joc del penjat’, la primera novel•la en vers de Josep Pedrals, una celebració de l’adolescència i l’art d’explicar històries.

No fa ni un mes que Animallibres ha publicat el desè títol de la col·lecció L’Arca, i el llibre de Josep Pedrals (Barcelona, 1979) ja ha causat rebombori, èxit, celebració. 

Per què? Per començar, perquè estèticament és una novel·la que fa goig: el cap d’un Pedrals rejovenit flota en un fons roig, observant-nos, i ens invita a entrar al llibre, a jugar a aquest joc del penjat.

Però no és només una atracció visual, sinó que, un cop hi entrem, el contingut també ens atrapa. Dins del llibre no hi ha paràgrafs, ni frases llargues i tedioses, sinó versos que s’estiren i arronsen a conveniència, que mantenen un ritme iàmbic i, alhora, corren lliures pel paper. I és que El joc del penjat, novel·la en vers, està escrita des de la consciència que tots hem sigut adolescents, que tots hem viscut (i seguim vivint) primeres vegades.

El llibre està farcit de personatges que s’enamoren i desenamoren de la ideologia oberta que tenim quan la cara se’ns omple de grans i ens comencen a sortir pèls. Ens fa veure que allò que ens fascina, quan som nens (si és que mai deixem de ser-ho) són les ganes de llibertat, de menjar-nos el món, de creure’ns rebels, diferents. I així com l’amor és un tema recurrent en aquesta història d’amics i de creixement, Pedrals s’ho manega per fer sortir també els primers petes, la descoberta del sexe, i el procés del dol, acompanyat d’aquella sorpresa de veure que, en el fons, fins i tot els més punkis de l’escola tenen empatia, ploren, són humans.

A mesura que avancem en la lectura del llibre, Josep Pedrals, les il·lustracions de David de las Heras (boscos que són personatges i, com ells, van evolucionant), la vida, els canvis, ens van encisant fins que, a l’últim vers, ja estem més penjats que una secallona o un fuet de casa de pagès i només podem desitjar que la història no acabi.

I és que El joc del penjat ho té tot, començant per aquesta manera d’entrar a la poesia tan diferent, tan necessària. Tots tenim aquell amic, amiga, fill, filla reticent a llegir versos, a dir-los. Que si no l’entendrà, que si això és molt complicat, que si una altra excusa barata. L’únic problema que hi ha és que els adolescents tenen poc accés a poemes que parlin d’ells, on s’hi vegin reflectits, i en Pedrals ho sap i comença a posar-hi remei.

Per això, també, aquesta novel·la en vers rimat. Perquè no n’hi ha prous, si és que n’hi ha alguna altra. Perquè la literatura infantil i juvenil ho mereix. Perquè en Jordi Martín, l’editor, li va encarregar. I quina sort!

A veure si, arran d’aquest llibre, la ciutat s’omple de rapsodes, de recitadors professionals com en Pedrals, i El joc del penjat passa a ser la primera de moltes futures novel·les versades que nens i nenes compartiran en rotllana mentre mengen l’entrepà de l’esmorzar o tenen les primeres cites. I a JUG_R, que només falta una A i el llibre les mereix totes.