ANTOLOGIA MÍNIMA   Des dels primers garigots de l’adolescència, abstraccions per a fugir de la monotonia escolar, fins abans d’ahir o avui mateix, no he deixat mai de manipular tintes i aquarel·les sobre els papers dúctils i sorruts com la pell del món.  Els meus dibuixos naixen en l’inconscient com una sismografia  de les convulsions anímiques que em commouen. És més tard, quan l’obra ja està gairebé acabada quan entra el conscient, el qual defineix i dóna intenció a aquell impuls primer. L’artista és el que pren consciència de l’obra i qui pren la decisió de donar-la per acabada. El dibuix és infinit. L’artista li posa un primer punt i final, però l’última paraula sempre la té l’espectador, perquè en ell s’acompleix el misteri de l’art.  Des que vaig prendre consciència, em vaig adonar que la meva obra anava agafant diferents arguments. Un dia vaig dibuixar una torre. Amb la voluntat i la inspiració trobada en el camí de l'anar fent, vaig fer-ne cinquanta. Això és un argument i una variació sobre el mateix tema.  Han passat els anys. Alguns d’aquells arguments els presento avui en aquesta ANTOLOGIA MÍNIMA.

Mínima pel petit format d’aquests dibuixos i perquè la mostra no podria abastar tots els motius que han anant sorgint al ritme misteriós de la creativitat. En aquesta mostra podem veure:  «Construccions, cases» que van donar suport al meu blog La casa del lenguaje.  «Lletres capitals», que són l’inici de l’escriptura. «Els òxids», metàfores d'una segona vida. «Horitzons», dibuixos enllaçats. «Paisatges».  «Bestioles».  Alfredo Gavín