Samuel Jean Pozzi, metge, cirurgià i mili­tar francès d’ori­gen italià, va des­ta­car durant la Belle Époque, un temps en què la soci­e­tat d’un país culte era un ample i bigar­rat con­junt d’indi­vi­dus i fets for­ni­dors d’abun­dant mate­rial per a la història, la lite­ra­tura, les arts, la mur­mu­ració, les cons­pi­ra­ci­ons, la coti­lla, l’escàndol i el xivarri, amb gran camp per recórrer en la feina de dis­tin­gir què és cul­tura autèntica i què autèntica por­que­ria, amb un resul­tat sem­pre dis­cu­ti­ble. Pozzi va ser pio­ner i va des­ta­car en el camp de l’antisèpsia hos­pi­talària i de la cirur­gia abdo­mi­nal i gine­cològica. Entre d’altres, va trac­tar Proust, Drey­fus, Cle­men­ceau, Mon­tes­quiou, Zola, Acker­mann, Bizet i Sarah Bern­hardt, de qui sem­bla que va ser amant. Va morir assas­si­nat a trets de pis­tola per un paci­ent a qui s’havia negat a tor­nar a ope­rar després que com a resul­tat d’una pri­mera inter­venció quedés impo­tent. John Sin­ger Sar­gent li va fer un retrat a l’oli por­tant una bata ver­me­lla, i el qua­dre ha estat recent­ment esquer d’un relat de Julien Bar­nes, L’home de la bata ver­me­lla, traduït al català.

Bar­nes s’ocupa àmpli­a­ment de curi­o­si­tats i xafar­de­ries del seu cer­cle d’amis­tats i de l’entorn social, i es limita a fer esment de l’existència de la filla, Cat­he­rine –ella i sa mare, la vídua del metge, quan aquest va morir eren a la Costa Blava i no van anar a l’enter­ra­ment–, sense mos­trar cap interès per la seva excep­ci­o­nal sin­gla­dura com a poeta i die­ta­rista.

L’entorn de la filla té ter­ri­tori comú amb el del pare. Es va fer amb Colette, Rilke, Jean Paul­han, el seu edi­tor. És difícil lle­gir sobre ella sense topar amb un generós esment de qui va ser amic, col·lega i amant, Paul Valéry, i sem­bla que amor impos­si­ble i apas­si­o­nat. Per al gust d’aquest cro­nista, amb només sis poe­mes se situa a la seva altura, i no seria cap dis­ba­rat dir que el supera. Va escriure die­ta­ris i una nar­ració, Agnès, va donar per bons sis poe­mes, i des­co­nec si va dei­xar ins­truc­ci­ons sobre d’altres, que figu­ren a les edi­ci­ons tot seguit d’aquests. Sis cris­talls per­fec­tes de la immen­si­tat del sen­ti­ment, entre medi­e­va­lit­zants i post­sim­bo­lis­tes –cal­drien mol­tes pàgines per glos­sar-los, sense garan­ties de des­pren­dre’s de la malen­co­nia de que­dar-se curt.

De Samuel Pozzi en que­den anècdo­tes, dades per a la història de la medi­cina, nostàlgies d’un pas­sat ele­gant i tur­bu­lent. De Cat­he­rine Pozzi, una obra literària quan­ti­ta­ti­va­ment precària, i única. No cal triar. Ni tan sols com­pa­rar-los.