Una de les grans dones de les lle­tres cata­la­nes, Mont­ser­rat Abelló i Soler, va morir avui fa 10 anys, a Bar­ce­lona. En tenia 96 i fins als seus dar­rers dies va par­ti­ci­par en la vida cul­tu­ral i artística cata­lana, sem­pre amb la defensa del país i la seva llen­gua com a ban­dera: “Avui, tor­nen a sonar fos­ques remors con­tra la nos­tra petita auto­no­mia i con­tra la nos­tra llen­gua, fos­ques remors que sem­pre venen d’allà mateix. Cal que retro­bem la força de la paraula, la nos­tra, i si cal, i cal, del nos­tre crit, que, si als anys setanta va ser el de “lli­ber­tat, amnis­tia, esta­tut d’auto­no­mia”, avui és el d’“inde­pendència”. Un crit des de sem­pre latent dins de nosal­tres.” (Pregó de Santa Tecla del 21 de setem­bre del 2011.)

Nas­cuda a la ciu­tat de Tar­ra­gona el 1918, el seu pare era engi­nyer naval, i per aquest motiu la seva infan­tesa es va moure a cavall de diver­sos indrets com ara Cadis, Lon­dres i Car­ta­gena. L’any 1935 es va esta­blir a la capi­tal cata­lana per estu­diar filo­lo­gia i lle­tres a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, on va conèixer el poeta Car­les Riba i va for­mar part del seu cer­cle d’alum­nes. Un any més tard, en escla­tar la Guerra Civil Espa­nyola, es va pre­sen­tar a les opo­si­ci­ons con­vo­ca­des per subs­ti­tuir els pro­fes­sors mobi­lit­zats i va obte­nir la pri­mera plaça per exer­cir de pro­fes­sora d’anglès en un ins­ti­tut públic de la mateixa ciu­tat. Aca­bada la guerra, va exi­liar-se pri­mer a França i després a Angla­terra, on va fer tas­ques d’ajut a refu­gi­ats de la II Guerra Mun­dial. Al cap de poc, el seu pare va ser con­trac­tat per reflo­tar un dic del port de Val­paraíso (Xile) i ella el va acom­pa­nyar. Allà va tre­ba­llar com a secretària de direcció en una ofi­cina i va conèixer qui seria després el seu marit, Joan Bofill.

És a par­tir dels anys cin­quanta quan Abelló va començar a dedi­car-se ple­na­ment a escriure i tra­duir, però no va publi­car res fins una dècada després. L’any 1963, ja de nou a Bar­ce­lona, va treure a la llum el seu pri­mer lli­bre de poe­mes, Vida diària, edi­tat per Joa­quim Horta i amb pròleg de Joan Oli­ver. Hi relata la quo­ti­di­a­ni­tat del seu dia a dia, des­taca la seva con­dició de dona, i fa esment de les experiències de guerra i d’exili. Altres lli­bres de poe­sia que més enda­vant va con­ce­bre són Parau­les no dites (1981); El blat del temps (1986); Foc a les mans (1990), amb pròleg de Maria Mercè Marçal; L’arrel de l’aigua (1995); Són màsca­res que m’emprovo (1995), i El cor de les parau­les (2002), en què reu­neix en un únic volum tota la seva obra poètica fins al moment i li ser­veix per ser guar­do­nada amb els pre­mis Cavall Verd-Josep Maria Llom­part al millor recull de poe­sia i el Lle­tra d’Or. A finals del segle XX, con­si­de­rada ja una de les poe­tes més relle­vants del moment, la seva obra era inclosa en nom­bro­ses anto­lo­gies, com ara Car­to­gra­fies del desig (1998), Pai­satge emer­gent: trenta poe­tes cata­la­nes del segle XX (1999), Con­tem­porànies. Anto­lo­gia de poe­tes dels Països Cata­lans (1999) i Memòria de l’aigua (1999).

A la dècada dels setanta, es va lli­cen­ciar en filo­lo­gia anglesa, espe­ci­a­lit­zada en l’estudi com­pa­rat de la fonètica anglesa i cata­lana, i en les pos­si­bi­li­tats d’apli­cació a l’ense­nya­ment. Fruit d’aques­tes inves­ti­ga­ci­ons va escriure el seu manual Our english fri­ends, ela­bo­rat con­jun­ta­ment amb Josep M. Jaumà. És durant els anys vui­tanta que Abelló va esde­ve­nir en una refe­rent de la tra­ducció d’auto­res anglo­sa­xo­nes, espe­ci­al­ment de Syl­via Plath, de la qual va rebre una forta influència, però també va tra­duir tex­tos d’Agatha Chris­tie, Iris Mur­doch, E.M. Fors­ter, Adri­enne Rich, Anne Sex­ton, Denise Lever­tov, Mar­ga­ret Atwood i Anne Ste­ven­son. Per altra banda, va tra­duir a l’anglès les obres de clàssics cata­lans com ara Sal­va­dor Espriu, Mercè Rodo­reda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Olga Xiri­nacs. La majo­ria de les seves tra­duc­ci­ons van ser guar­do­na­des i pre­mi­a­des àmpli­a­ment.

Al llarg de la seva vida es va anar con­ver­tint també en un símbol femi­nista. Va coor­di­nar l’espai de poe­sia de la IV Fira Inter­na­ci­o­nal del Lli­bre Femi­nista, a Bar­ce­lona, i en el marc del Congrés Mun­dial del PEN va tra­duir a l’anglès i al català els tre­balls de tots els par­ti­ci­pants en el Fes­ti­val de Poe­sia i en el reci­tal Paraula de Dona. També va par­ti­ci­par des dels seus ini­cis en el Comitè d’Escrip­to­res del PEN Inter­na­ci­o­nal i en el seu cor­res­po­nent homònim a Cata­lu­nya.

L’any 1998 la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya va voler reconèixer la seva tra­jectòria i la seva obra fent-li entrega de la Creu de Sant Jordi. L’any 2008 va ser guar­do­nada amb el premi Jaume Fus­ter dels escrip­tors en llen­gua cata­lana, el Premi Naci­o­nal de cul­tura i el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes, en el qual va aca­bar el seu dis­curs denun­ci­ant les poques dones que havien rebut el guardó. També la van fer sòcia d’honor de l’Asso­ci­ació d’Escrip­tors en Llen­gua Cata­lana. Un any més tard, Jordi Vall li va dedi­car un estudi monogràfic i el 2012 es va publi­car l’obra Màsca­res i reclams. Vint dones poe­tes inter­pre­ten Mont­ser­rat Abelló, amb pròleg de Carme Riera. El seu últim lli­bre de poe­sia el va publi­car el mateix any que va morir, Enllà del par­lar concís, i de forma pòstuma, l’any 2015, van ser publi­ca­des les seves memòries: El mira­cle és viure. L’any 2018, es va com­me­mo­rar l’Any Mont­ser­rat Abelló, amb motiu del cen­te­nari del seu nai­xe­ment.