Molt es parla, potser massa, sobre poesia i poetes a Catalunya. I, conseqüentment, també s’escriu abastament sobre aquesta poesia i els seus poetes. La pregunta,però, tan capciosa com carregada de mala bava, és: se’n llegeix, però, tanta de poesia al nostre país? I si en llegim, quin sentit i profunditat li acabem donant? ¿La de quedar-nos amb el gaudi de la bellesa dels mots i de la seva ars cobinatoria o ens deixem emportar per la seva càrrega de profunditat i de saviesa? Vivint, com vivim, en l’imperi de la superficialitat i, malauradament, tan poc en el de la profunditat, no és d’estranyar que, cada dia més, s’hagi anat imposant un ordre poètic que tingui més a veure amb l’anomenada poesia de l’experiència, la que Joan Brossa (1919-1998) titllava «de confessionari» ,i poc amb la poesia que és recerca de l’enteniment o de la descoberta d’allò ocult. O el que és el mateix: d’allò que fins a la seva disposició amb paraules no en sabíem de la seva existència i/o presència.

 

I és que, tornant a la qüestió esmentada a la lectura de poesia, massa em temo que el problema és que, en general, llegim molt poc. És més. Som una societat que hem confós llegir en processar informació a través de l’exercici de la lectura mitjançant la pantalla del mòbil. Llegir,tots ho sabem, és i comporta haver de fer una altra cosa. És per això que filòsofs com Joan Carles Mèlich han parlat de la lectura com a pregària o, extenent-ho, i dient-ho amb mots del malaguanyat Àlex Susanna, de «passeig, mirall, ressò, recerca». Ras i curt: de diàleg meditat.

 

Un immens diàleg meditat és el que ens proposa el poeta,escriptor i traductor Valentí Gómez-Oliver (Barcelona, 1947) al seu llibre 100 Haikus (Lapislàtzuli Poesia, 2024). Es tracta d’un llibre que el proper dissabte, 21 de setembre es presentarà a l’escenari 3 de La Setmana del Llibre en Català (Passeig Lluís Companys, Barcelona) a partir de les 20 h amb presència de l’autor, de diferents recitadors i de música en directe. No és, però, la primera presentació que es fa d’aquest volum perquè amb la seva aparició, el passat mes de març, ja es va fer una presentació a L’Ateneu de Barcelona amb intervencions musicals de la pianista Barbara Granados.

 

Es tracta d’un llibre singular, començant pel fet que ha estat escrit en set idiomes (català, castellà, anglès, italià, francès, alemany i japonès) i que a més compta amb 100 il·lustracions, una per a cada Haiku, realitzades pel mateix poeta. Estem al davant d’un llibre d’una maduresa i saviesa insultants que ha de comprendre’s com a conseqüència de l’intens exercici d’escriptura de haikus, recordem aquella composició breu original de la literatura japonesa composta de tan sols tres versos i 17 síl·labes amb una estructura de 5/7/5, realitzat per l’autor. Com ell mateix explica en el Pròleg, durant trenta anys «he anat escrivint una mena de Diccionari d’Haikus fins arribar als MI Haikus (Mil i un). Tots els MI Haikus (més una coda de 14) estan encabits en XIV llibretes».

 

Ara ha decidit fer-ne una tria d’aquests, escrits en català i castellà, però afegint-hi la seva traducció en diverses llengües i que ha comptat amb la traducció de destacats referents com ho són Steve Clark (anglès), François-Michel Durazzo (francès), Claudia Kalász ( alemany), Daria Gomez Gante (italià) i Yoshiko Tazawa (japonès).

 

Moltes coses es poden dir d’un gènere que ha estat cultivat per nombroses tradicions literàries europees, incloent-hi la catalana amb poetes com, bé ens ha recordat Miquel de Palol, «Salvat-Papasseit, Rosa Leveroni, Llorenç Vidal, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Feliu Formosa i uns quants més que no esmento per no fer-ho massa llarg, i perquè la seva obra encara és en curs».

 

És evident que la manera de sentir i entendre el misteri de la vida és diferent entre un poeta japonès i un poeta català, cosa que no treu l’interès d’aquest darrer en el tractament d’una forma literària que, en la voluntat expressiva de Gómez-Oliver, l’acosta al món de l’aforisme, de la màxima i de la sentència per la seva claredat i lluminositat. Perquè com bé ha assenyalat el citat de Palol en la la seva crítica al llibre de Gómez-Oliver, aquest «dota de continguts argumentals narrativament explícits, personatges, peripècies describibles des d’una dimensió de la immediatesa no tant el·líptica com objectiva». Possiblement sigui per això que aquest cronista no ha pogut deixar de pensar en una ressonància amb el brillantíssim Miquel Bauçà (1940-2005), un destacat escriptor d’aforismes.No estic dient, és clar, que Gómez-Oliver no hagi escrit Haikus perquè la seva concentració i essència ens condueixen al bell mig de la poesia de veritat, aquella que ens interpel·la en assolir un estat del nostre ésser que desconeixíem abans de la seva lectura, però també ens trasllada a la contundència amb exemples com

 

defensa els pobres

i l’amor fraternal,

compten les obres

dret a la vida,

un món per a tots sens

mortal ferida

però també a realitat més mundanes com

 

petit geni

discret, precís, llunyà

rei del prosceni

 

gran capital

Rambles, Gaudí, la mar

del món global

 

Estem davant d’un gran llibre escrit per un savi on sembla acomplir-se aquella recomanació de Pier Paolo Pasolini: «per a ser poeta cal tenir molt de temps i molta solitud». No és d’estranyar que ens defineixi savi com

 

dins solitud

envoltat pel silenci

viu celsitud.

 

Un convit en tota regla al ressó i la recerca.