El primer que vaig llegir de Truman Capote va ser l’entrevista que Pati Hill va fer-li a The Paris Review, ara recollida en un estoig de dos meravellosos volums a l’editorial Acantilado. M’agrada la gent, sobretot si parlem d’artistes, que posen el treball al centre de la creació. Cap mandrós no triomfa, i si ho aconsegueix no arriba mai tan lluny com si hagués treballat. És una entrevista sincera en què trobes un humà, algú que diu que evidentment que recorda amb il·lusió el primer conte que li van acceptar i que valora el treball i el domini de la gent amb qui competeix. En aquesta entrevista, Capote fa una reflexió sobre la tècnica del conte que em va portar a començar just per aquí, pels contes: «Trobar la manera adequada per a la meua història és simplement adonar-te de si aquesta és la forma més natural de contar-la».

A Capote tothom el coneix per ser un dels pares del que anomenen nou periodisme, aquesta barreja de reportatge novel·lat que tanta fama va donar a Tom Wolfe. Una bona manera d’entrar-hi, si volem traçar un itinerari de lectura per celebrar el centenari del naixement de Capote, és amb Música per camaleons (Quaderns Crema). La barreja inicial, amb sis peces breus, la novel·leta Taüts tallats a mà i set converses i retrats, és obligatòria per entendre l’univers de l’autor. Malgrat que el contingut semble un calaix de sastre, són els fonaments que trobarem tant llegint els contes com les diferents novel·les i novel·letes: personatges magníficament documentats, com si hagués un exercici previ de parlar amb ells; retrats, tant de paisatges com de persones, i de paisatges que esdevenen persones, i, a l’últim, un punt de partida temàtic atractiu, com ara acompanyar una dona de fer feines durant un dia, una entrevista a un maníac reclòs a Sant Quintí, i una darrera peça solemne, un autoretrat cru del que ell es considerava: «Soc alcohòlic, soc drogoaddicte, soc homosexual. Soc un geni».

L’obra i la vida de Capote van de bracet, per això és molt complicat establir un límit entre el que entenia per reportatge i tot el pes autobiogràfic amb què carrega molts dels seus personatges. Que va ser un nen no desitjat és evident. Quan ha d’escriure sobre la seua infantesa, el lector pateix de pena, i cada relat queda empeltat d’una solitud que tot ho amara. En aquesta etapa inicial trobem el que per a mi és la millor peça, «Un record de Nadal», recollit amb «Un Nadal» i «El convidat del Dia d’Acció de Gràcies» a Tres contes (Anagrama). El joc de miralls entre Buddy —un nen— i una anciana —i millor amiga— amb evidents problemes mentals fa que la conversa esdevinga d’igual a igual. Hi ha a tot arreu la sensació de conformitat, de sentir-se afortunat malgrat no tenir res, i, alhora, el retrat de la persona que cerca el caliu per por a la desprotecció, siga del foc, siga dels braços d’un humà.

Capote posava paranys a les diferents entrevistes que va fer en vida. A Conversations with Capote hi ha respostes contradictòries a preguntes calcades, i la biografia en vida a càrrec de la seua tia no ajuda gaire: «That stupid book by my aunt», afirmava l’autor. L’altra biografia, la de Gerald Clarke, és la de referència, per si sou tafaners com jo i us agrada llegir sobre la vida dels escriptors que admireu.

Una de les contradiccions de l’autor és aquesta manca d’identificació amb el lloc de naixement. El Sud dels Estats Units esdevé un personatge més, i sovint exerceix d’opressor, de lloc que deixar enrere, com a «Cierra la última puerta» (Cuentos Completos, Anagrama), en què literalment el Sud exerceix de perseguidor. No defuig tampoc el conflicte racial que es vivia amb més intensitat a aquesta zona del país, i mitjançant personatges puntuals com Mr. Revercomb a «Profesor Miseria» o a «Un árbol de noche» (CC), fa un molt bon retrat de la situació dels negres. Hi ha alhora, però, una certa mirada de tendresa, segurament vinculada més a una època, la d’infantesa, que no pas a un paisatge. Altres veus, altres àmbits (Edicions 62) és la millor mostra d’aquesta nostàlgia, amb aquell jove —ell escriu aquesta obra als vint-i-quatre, i des del disset viu a Nova York— que torna a un poblet seduït pel futur que li espera, amb el pretext de fons de reunir-se amb el pare quan la mare mor.

Trobem, en aquest cas, restes de la marca surenya tan treballada per Faulkner, no solament vinculada a la terra per la qüestió dels paisatges, la sequedat, la calor, sinó per una idea fonamental: la del clan, de família, amb tot el que això comporta a nivell psicològic als personatges. Allò que Faulkner porta a l’extrem a Mentre em moria (Edicions 1984), Capote ho destil·la, ho aigualeix, com volent-se desmarcar, però alhora ho treballa, perquè és el que ell ha vist, i com a bon reporter, parla del que coneix. Un altre dels temes és la manera de tractar l’economia. A tots els relats del sud l’economia passa a un segon pla, i si apareix, és per remarcar-ne la mancança —vegeu «El convidat del dia d’Acció de Gràcies»—, mentre que al nord l’estatus fa la persona; fa el caràcter.

El volum Els primers contes (Anagrama) ens dona l’oportunitat de veure com l’escriptura de l’autor es fa més madura. Són unes peces molt prematures, un xic mediocres per al que trobarem posteriorment, amb unes espurnes que en aquella època no produïen encara cap flama. Això no obstant, a mesura que Capote evoluciona trobem tot un ventall de temes ben curiosos, ja que malgrat que el seu nom va associat al del crim, hi ha infantesa, adolescència, primers amors, primeres relacions humanes…

Tot canvia quan apareix Esmorzar a Tiffany’s (Proa), ara amb una nova —i necessària— traducció de Ferran Ràfols. És una novel·la que, com tota la resta, podria ser un reportatge, ja que el retrat social és d’una finesa excepcional. Hem de pensar que Capote neix als anys vint, una dècada de transformacions gegantines. El final de la IGM dona als EUA el tret de sortida quan a molts països donava el d’arribada. Època de vaques grosses, de malbaratament, de superficialitat, luxe i esnobisme, fins que l’avió que s’enlaira a còpia de vanitat s’estavella contra els edificis des dels quals tanta gent se suïcidarà amb el crack. Aquesta societat, tan ben representada per Fitzgerald a El gran Gatsby (Labreu), contrasta amb una època que viu també l’auge de la lluita racial. Són uns anys en què comencen a aparèixer les conseqüències de la guerra també en literatura —molts escriptors hi van participar: el cas més notable és Hemingway, però Faulkner s’hi va allistar malgrat que no l’agafaren. És el brou de cultiu del qual beu i aprèn Capote, que ja tenia referents com Dos Passos, a banda de la parella anteriorment citada, i, malgrat que no he llegit cap referència bèl·lica en Capote, moltes de les representacions i d’actituds que ell plasma en la societat novaiorquesa són conseqüència directa d’haver guanyat la guerra.

Jo havia vist la pel·lícula Esmorzar amb diamants, i diria que millor així. És un d’aquests casos en què si primer llegeixes, costa que t’agrade la pel·lícula:1 diferent model de dona, diferentíssim model d’home, diferent final, i l’afegitó que dona pes a la pel·lícula, que és Audrey Hepburn cantant Moon river, no apareix mai al llibre. En aquest, Holly Golightly esdevé el perfecte retrat de tota una generació de dones que en època benestant ofegaren totes les seues febleses en glamour, i posa de manifest fins a quin punt l’amoralitat arriba a ser gairebé un component obligatori per a un determinat tipus d’èxit. Malgrat que siga el títol emblemàtic de Capote, segurament molts altres treballs de l’autor passarien per davant, començant per la sensibilitat que demostra a Una guitarra de diamants i, sobretot, al ja esmentat Un record de Nadal. Tots ells, però, comparteixen un tret fonamental: la incapacitat social, psicològica o física dels protagonistes.

Si algú vol defugir per un moment de tants retrats i abandonar-se a la cosa lírica, L’arpa d’herba (Anagrama) segurament és el camí a triar. És deliciosa, amb situacions que et fan riure. Tot i que personalment jo preferisc els contes, perquè allà demostra que domina tant el llenguatge que es permet el luxe de fer-ho fàcil, a L’arpa d’herba trobem el vessant biogràfic que tant em va agradar a Tres contes. Si abans hi havia tendresa, ara hi ha humor, com aquell que dels complexos fa bandera. Trobem, també, més poesia, més musicalitat, frases més altisonants i ampul·loses, tot al voltant d’una sensació de circularitat representada per Collin Fenwick —protagonista— que, impotent per no poder canviar el curs del present, simplement s’abandona a l’anar fent.

Després de L’arpa d’herba passen set anys en què es permet el luxe de no publicar. La fama aconseguida l’hi permetia, i esprem la vida a Nova York. La ciutat ja apareix ben representada a relats d’abans de traslladar-s’hi, com a «Míriam», i resulta curiós veure com poble i ciutat comparteixen el tret de necessitar algú altre que t’integre en societat. El retrat de la ciutat és tan complet perquè com a persona la va conèixer des de la misèria i des del luxe. Des d’esmolar llapis i portar el correu a la redacció d’arts del New Yorker fins a poder viure de l’escriptura. És l’època en què la ciutat destaca més, amb aquella mena de bogeria innata tan ben representada a «El halcón decapitado». 

Per tancar el cercle que hem començat a l’inici, el periodisme i el reportatge són a tot arreu, però troben el millor dels resultats a A sang freda (Proa). Abans, però, ja en veiem la llavor amb Color local, un recull de cròniques pels diferents llocs on va viure en què destaca la figura del jove entusiasta que arriba a una gran ciutat.

A sang freda és el súmmum de tot plegat, i per a mi ha de ser l’últim llibre a llegir, per crear aquest in crescendo. Va estar sis anys per escriure-la —la tranquil·litat que donen els diners sempre ha estat el millor motor de pau— després que el cas d’assassinat de la família de Herb Clutter a un poblet de Kansas arribés fins a Nova York, segurament per fredor amb què Perry Edward Smith i Richard Eugene Hickok mentre estaven en llibertat condicional varen matar sense solta ni volta una família. Com Toni Sala fa a Persecució (L’Altra), hi ha un aprofundiment psicològic en els assassins d’un valor destacable. No n’hi ha prou amb tractar-los de bojos, sinó que rere un impuls com aquell ha d’haver-hi més raons que el simple atzar amb què tot ho lliguen els mandrosos.

No va ser fàcil, però, el procés de documentació. Pensem en un poble que de sobte pateix un brutal assassinat, i tot apuntava cap a algú conegut i proper. En mig de la incertesa, tot de gent de grans ciutats planen com voltors. De fet, segons s’explica a la biografia de Capote, gairebé ho deixa córrer. Quan el The New Yorker l’envia perquè en faça una crònica, mai no pensa en un llibre, però amb l’ajut de Harper Lee rep un tracte preferent per part d’alguns locals. Això no obstant, els entrebancs són evidents. No ajuda gaire, entre d’altres, portar l’ajudant del xèrif i la seua dona a un ambient obertament homosexual. A més, per la seua condició sexual, no van deixar que entrés a la presó per parlar amb els assassins. Les llargues estades a Palamós per escriure la novel·la segur que van suposar una distància i un contrast ben interessant.

El llibre, dedicat al seu amant Jack Dumphy i a l’escriptora Harper Lee, malgrat ser un reportatge, manté l’essencialitat de l’obra que hem anat resseguint. Fet i fet, als contes hi ha reportatges de la mateixa manera que als reportatges hi ha els contes. El preciosisme dels detalls sense la nosa de les floritures transporten l’escola periodística al món literari, de la mateixa manera que el treball de recerca per a una crònica evoluciona fins a l’aprofundiment en la psicologia dels personatges. Literatura i periodisme, com si calgués triar!

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l’oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l’Estat en diuen «cap enllà». Un centenar de quilòmetres a l’est de la frontera amb Colorado, la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l’aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l’Oest Mitjà. L’accent local, espinat pel deix de la prada, té un to nasal característic de les hisendes, i els homes —o molts d’ells— porten els estrets pantalons fronterers, barrets Stetson i botes de taló alt i punta afuada. La terra és plana, i el panorama corprèn per la seva gran extensió. Cavalls, ramats de bestiar boví i una’ munió de sitges blanques que s’eleven majestuoses com un temple grec són visibles ja molt abans que el viatger arribi al poble.

 

Ara mateu-me, però un altre cas és La Zona d’Interès (Anagrama) de Martin Amis. Visualment bellíssima, la figura de Szmul al llibre és obligatòria, qui representa tots els jueus que havien de treballar per als nazis, entre altres coses, recollint les dents dels gasejats. Al film, però, no es menciona ni el personatge ni aquesta figura. Szmul era el cap del Sonderkommando.