Teresa Costa-Gra­munt (Bar­ce­lona, 1951) és una escrip­tora poli­facètica (assa­gista, poeta, biògrafa, crítica literària...) i prolífica (ha publi­cat una cin­quan­tena de lli­bres i cen­te­nars d’arti­cles en mit­jans molt diver­sos) que ens ha sorprès gra­ta­ment amb un nou lli­bre, Cam­bres fos­ques (Trípode), en què com­bina l’assaig divul­ga­tiu (cent per cent rigorós, que quedi clar, que la divul­gació també ho pot ser, ho ha de ser, de rigo­rosa) amb la nar­ració literària.

L’obra, està estruc­tu­rada en nou parts (a més d’un pròleg, un epíleg i nom­bro­sos para­tex­tos, entre els quals des­ta­quen una vin­tena de cita­ci­ons d’autors molt diver­sos, inclosa la mateixa Teresa Costa-Gra­munt en dues oca­si­ons), cadas­cuna de les quals consta d’una “Reflexió”, en què l’autora refle­xi­ona, si em per­me­teu la redundància, sobre algun aspecte del mal (cau­ses, mani­fes­ta­ci­ons, graus, refe­rents lite­ra­ris i reli­gi­o­sos...), i d’una nar­ració que l’exem­pli­fica, perquè, com diu la mateixa Teresa en més d’una ocasió: “És en els fets con­crets i en les seves con­seqüències on es veu l’obra del mal” (pl. 174). I ho rebla amb parau­les de la filòsofa i psi­co­a­na­lista búlgara Julia Kris­teva: “Ano­me­nar el mal per­met fer [escriure] històries del mal, per no sucum­bir al mal” (pl. 220). Aquesta rea­fir­mació, podríem dir, de les idees de l’autora en cita­ci­ons i obres de grans pen­sa­dors (filòsofs, antropòlegs, sociòlegs, escrip­tors, artis­tes...) és una cons­tant de l’obra, i del con­junt dels seus assaigs gosa­ria dir, que l’enri­queix, no cal dir-ho, alhora que ens mos­tra la vasta for­mació humanística de la Teresa.

Les nou nar­ra­ci­ons que exem­pli­fi­quen les nou refle­xi­ons són breus històries de per­so­nat­ges molt diver­sos, i majo­ritària­ment feme­nins, en els quals veiem reflec­tida alguna mal­dat, sigui perquè en són la causa (l’Antònia, la mare pos­ses­siva de la pri­mera reflexió, o l’Elvira, de la ter­cera, ingrata fins a fer mal, en poden ser bons exem­ples), sigui perquè la patei­xen (la Lluïsa, assal­tada sexu­al­ment per en Ramon amb només 12 anys, de la segona reflexió, o la Lídia, de la sisena, el marit de la qual no en suporta els èxits, ho il·lus­tren per­fec­ta­ment).

Totes les històries són de base rea­lista (alguna pot­ser auto­bi­ogràfica i tot) i estan escri­tes amb riquesa de llen­gua (només ens hi ha gri­nyo­lat l’abús de pos­ses­sius en massa frag­ments de l’obra) i de recur­sos lite­ra­ris (metàfores, imat­ges, com­pa­ra­ci­ons...) que mos­tren el ves­sant més poètic de l’autora. Només un parell d’exem­ples, perquè l’espai de què dis­poso no me’n per­met més: “Veure’ns en un mirall que no ens fa gua­pos no agrada, si bé és a través del mirall que ens posem al davant que tenim l’opor­tu­ni­tat d’anar extra­ient el millor de nosal­tres” (pl. 129-130) o “Les dues dones ves­ti­des de negre i la dona ves­tida de verd la mira­ven fixa­ment amb els ulls ver­mells de ponx. Amb aquells ulls envi­nats llançaven dards de befa a la Maria, amb ges­tos gro­llers l’escar­nien, reien amb grans cle­ques car­na­va­les­ques” (pl. 169).

Un lli­bre per lle­gir amb calma, per pair-ne les grans refle­xi­ons i les peti­tes, un lli­bre que ens pot aju­dar a gau­dir “d’una vida huma­nit­zada a través de la consciència, és a dir: una vida amb sen­tit, amb ànima” (pl. 219), per dir-ho amb parau­les de la mateixa Teresa Costa-Gra­munt.