Francesc Cornadó ens presenta ''Jardí ardent'' la seva última creació. Una sèrie de poemes on el denominador comú és la bellesa. Tenir domini de l'idioma és difícil. Expressar els sentiments amb brillantor, encara ho és més.
acec24/7/2018
(Foto:)
| |
Escrit en una llengua que domina a la perfecció, i que utilitza per a l'expressió poètica, el català, uneix les paraules convertint-les en art. El que s'ha dit, un goig.
Entre parterres i sota les pèrgoles, el caminant passeja per aquest Jardí ardent i, a l’ombra dels salzes i les acàcies, reflexiona sobre els jardins de l’home i sobre l’art i la raó. En aquest jardí res és superflu, no hi ha cap concessió a l’ambigüitat ni a les veritats absolutes. Només hi trobarem una recerca obstinada de la bellesa que s’oculta entre les flors i els esbarzers. En els versos del Jardí ardent no hi ha cap arravatament ni cessió romàntica, tot al contrari, hi ha un exercici de racionalitat extrema, i d’això en prenem consciència quan el passejant del jardí afirma que “la natura no persegueix cap objectiu i no té cap finalitat. La naturalesa no és sàvia ni és res”.
Ho prologa Pura Salceda.
Ho edita SD-Edicions. De la col·lecció Mundo Roto
Francesc Cornadó Estradé. L'Hospitalet de Llobregat, 1949. Arquitecte que ha exercit la docència a l'Escola de Màsters de La Salle (Universitat Ramon Llull). Autor de poesia, prosa poètica i narrativa breu i de textos sobre art i especulació estètica. Ha publicat diversos títols de poesia: Doble tall (2009), Els quatre miralls quadràtics de Quadreny (2010) i Odis, venjances i altres traçats geomètrics (2014). I de narrativa: El caminant i la garsa (2010) i Sa Ximbomba (2015). Ha escrit diàlegs per a cinema, presentacions i pròlegs per a publicacions d'art i poesia.
|
|
|
|
|
