Maria Isern Ordeig va néixer a Vic el novembre de 1994. Des que en té memòria va viure creient que l’os del canell era un bony que aniria creixent fins a matar-la. Als set anys li van dir que d’allò no es moriria, tot i que encara ara té la necessitat de trobar bonys arreu. Tot i que volia ser pianista, de més gran fa Estudis Literaris i un màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals, entre Barcelona i Roma. Durant aquest temps descobreix Foster Wallace, Gilles Deleuze i Max Ernst. Amb ells i d’altres gesta Sostre de Carn (premi Francesc Garriga 2017), que és el fruit d’explorar, amb un peu dins i fora l’acadèmia, la fantasia de l’expansió infinita d’un cos i els plaers de frustrar l’experiment.

Enamorament II

Tantes mans que ens descordaven i encara
dos cossos suporant en bonys d’encaix.
El zigot ample encobert de mans aràcnides,
insuficient per jurar-nos l’estreta corba
al llit. I així creixent, el sol al fons,
entotsolat: un pou d’encaix siamès
dins tot de pous d’amples fònics.

Raquel Santanera Vila. Neix el setembre preolímpic de 1991 a Manlleu (Osona). A la plana hi creix. Aquest indret li fa bé però no li desaccentua les obsessions pels ovnis, el Triangle de les Bermudes i els llibres. Aquesta darrera fal·lera la porta anys més tard a Barcelona per estudiar el grau d’Estudis Literaris. No en té prou i continua amb el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. Les avantguardes, la teoria feminista o Amélie Nothomb són les principals coordenades des d’on escriu Teologia poètica d’un sol ús, premi de poesia Martí Dot (2014, Viena Edicions). Amb aquest primer poemari inaugura el Babaisme, un esforç per forjar una nova mitologia del jo poètic que continua en el segon poemari, De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, premi de poesia de Pollença (2017), on la maquinària es subordina a uns alquimistes de bata blanca. I on les lectures de Isaac Asimov, Donna Haraway, Rosi Braidotti o Palau i Fabre ressonen per tot. Actualment, també és coordinadora i programadora a l’Horiginal, mític obrador de recitacions i noves actituds literàries a Barcelona. I del cicle de poesia a la comarca d’Osona, Els Vespres Malgastats.

La santa negra

Fa una plujeta d’estiu cridanera. De les teulades en cauen escurçons que fan molt de soroll. Un clec, clec que et fa aixecar el cap. I tu tota beneita mires cap amunt i deixes que t’entrin dins els ulls. Obres la boca i te’ls empasses. Camines aguantant aquesta posició. Aquesta processó.     Cap enlaire, boca oberta i ulls molt negres. Al final del carrer uns nens xisclen en veure’t:
T’has tornat ben fosca!
T’has empassat tota la pluja!
Tots els escurçons volen mal i ara dins teu hi neix alguna cosa.
Posseïda per la plaga en seràs la solució.