Rere la història de la llibreria Canuda, que comença el 1947 i acaba el 2013, s’hi amaga tot un món, el de l’esplendor i decadència del negoci del llibre vell. S’hi aproxima, amb una gran quantitat d’històries, curiositats i personatges, un volum de converses entre el filòleg Manuel Llanas i Santi Mallafré, últim propietari de l’establiment barceloní

Tothom que va tenir l’oportunitat de tafanejar, amb més o menys intenció, pels passadissos estrets de la Canuda, envoltat de desenes de milers de llibres -en prestatgeries, en taules o apilats en un desordre escrupolós-, sap que era un lloc especial. Estrictament es tractava d’un negoci gegantí dedicat a la compravenda de llibre vell ubicat a pocs metres de les Rambles, al costat de l’Ateneu barcelonès. Era el més conegut d’una constel·lació de locals escampats pel Raval, el Gòtic i els voltants de plaça Universitat. Però els seus visitants sabien que allà dins hi podien trobar tresors impresos, d’editorials desaparegudes i de temps remots, a l’abast de totes les butxaques.

La Canuda, que va abaixar la persiana per última vegada el 23 de novembre del 2013, després de 66 anys d’història, a causa d’un augment desproporcionat del preu del lloguer, reviu ara gràcies a les pàgines lluminoses, precises i amb la dosi justa de nostàlgia d’un petit volum editat per Comanegra i signat per Manuel Llanas, filòleg i estudiós de la història de l’edició a Catalunya. “ La Canuda i el comerç del llibre vell ha sigut un projecte que em vaig trobar fa poc més d’un any -explica-. Un diumenge d’hivern vaig coincidir en una fira de brocanters d’Arenys de Mar amb en Santi Mallafré, últim dels propietaris de la llibreria”. Els dos malalts del paper van parlar de la Canuda una bona estona, i quan Llanas va dir al llibreter que estaria molt bé que escrigués els records d’aquells anys al capdavant de l’establiment, Mallafré s’hi va avenir, però amb una condició: “Em va proposar que féssim unes sessions de conversa en què jo li aniria fent preguntes a partir del que ell em deia i completaria el material amb la documentació que tinc del sector”.

Llanas no només ha sigut estudiós del llibre de vell, sinó “un pelegrí” que, durant anys, ha passat “tardes senceres” visitant les llibreries de carrers com el dels Banys Nous (Rodés), de la Palla (Àngel Batlle), de Llibreteria (Novecientos), de Tallers i de Canuda (a més de la que portava el nom del carrer, també hi havia la del Sol i la Lluna i la dels Siete Sabios). “Als anys 60, a Barcelona hi havia una seixantena de llibreries de vell. A la Canuda hi havia comprat centenars d’exemplars solts -admet-. També hi vaig adquirir la col·lecció sencera de la Biblioteca Popular de l’Avenç i una edició del segle XVII del diccionari llatí-castellà de Nebrija a la qual hi havien afegit el català. Em va costar 40.000 pessetes del moment, una xifra que no era un dineral però que no estava malament”. D’entre totes les llibreries de vell “barcelonines i catalanes”, per a Manuel Llanas la Canuda era “la més popular” per “la quantitat i diversitat de clients que atreia”, ja fos “presencialment” o a través d’encàrrecs que es feien a partir “dels catàlegs que editaven, dels quals en les millors èpoques van arribar a fer tirades de gairebé 3.000 exemplars”.

“EL CALÉ HA DE CÓRRER”

La llibreria Canuda va començar el seu periple comercial el 1947. El seu fundador va ser Ramon Mallafré Conill (1904-1992), conegut com el Xiribindis, perquè “era un belluguet crònic, incapaç d’estar amb els braços plegats ni un moment”. Quan, encara d’adolescent -als anys 20- es va adonar que “el comerç del llibre produïa un cert rendiment”, Mallafré Conill va instal·lar-se al mercat dominical del Paral·lel, i poc després va obrir parada al mercat de Santa Madrona, a tocar de les Drassanes. “Al pare l’hi dec tot, tot”, diu Santi Mallafré, recordant aquell emprenedor que va arrendar a principis de la dècada dels 30 la llibreria Cervantes del carrer dels Tallers al llibreter navarrès Ciganda. “Es desconeix la data de naixement de la Cervantes, però en un anunci a La Vanguardia de 1964 Ramon Mallafré es refereix al seu centenari, fet que, si fos cert, ens duria fins al 1864”, explica Manuel Llanas. Situada molt a prop de plaça Universitat, la Cervantes combinava la venda de llibre nou i vell, però ben aviat va quedar petita al seu fundador, Ramon Mallafré.

“Una de les seves frases preferides era «El calé ha de córrer»”, llegim a La Canuda i el comerç del llibre vell. El 1947, “satisfent un traspàs de cent mil pessetes, Ramon Mallafré va llogar el local de la llibreria Canuda, sempre centrada exclusivament en el llibre usat, vell i d’ocasió”. Abans de la guerra, al número 4 del carrer Canuda hi havia hagut “un híbrid singular”, el bar, llibreria i sala d’exposicions Oasi, reconvertit durant la postguerra en una cava de jazz, “freqüentada per fabricants de Sabadell i Terrassa, que hi duien les querides ”.

Santi Mallafré es va incorporar al negoci familiar a través de la llibreria Cervantes, on va conèixer col·leccions com “l’Austral, de més de mil cinc-cents títols de tots els gèneres literaris, des de les epopeies gregues i romanes i les medievals fins a les generacions del 98 i dels 27, passant per la literatura castellana de l’anomenat Segle d’Or”. També els clàssics de Castalia i els llibres de butxaca d’Alianza, “la millor col·lecció”, reconeix: allà va llegir traduccions castellanes de La transformació, de Kafka, i El llop estepari, de Herman Hesse, que el van impressionar. Santi Mallafré va completar la formació de llibreter de nou a través d’editorials com Plaza & Janés, Aguilar i la Fundació Bernat Metge. A partir del 1973 es va instal·lar a la Canuda.

UNA OFERTA DESBORDANT

“El que més cridava l’atenció de la Canuda és l’oferta desbordant en tots els gèneres -recorda Manuel Llanas-. Era una llibreria única en el seu gènere per l’amplitud d’espai i pels centenars de milers d’exemplars que hi havia”. Llanas remarca que “els preus mòdics i ajustats permetien anar-hi sense desdinerar-se”. Al cap dels anys, tenint en compte la gran afluència de visitants, la galeria “de personatges pintorescos” que hi anaven a comprar -o a pispar, tal com s’explica en un capítol del llibre-, va anar creixent. “Com a client jo no me n’havia adonat, però parlant amb en Santi Mallafré, em va fer notar algunes conductes extravagants -explica Llanas-. Hi havia un client, per exemple, que només comprava els llibres publicats els anys que havien nascut els seus fills. Un altre col·leccionava llibres de format inferior a dotze centímetres. Un es passejava proclamant la fi del món, que segons ell teníem a tocar”. Mallafré diu: “La quantitat de llaunes que he hagut d’aguantar d’alguns clients habituals no tenen ni fi ni compte. Estic viu de miracle”.

El volum detalla també les estratègies “sofisticades” d’alguns pispes. “El més corrent és amagar-te un o més llibres sota l’abric”, diu Manuel Llanas. Però més enllà del “lladre comú” hi ha algun cas singular, com el dels que entraven a vendre llibres que havien acabat de robar a l’Ateneu o el de l’home que es va emportar diversos llibres d’art amb l’excusa que els volia regalar a algú que es casava: en principi havia de tornar els que no es quedés després de triar-ne un amb el propietari d’una papereria propera, però no li van veure més el pèl. Almenys fins al cap d’uns anys: l’home va tornar a aparèixer i va posar en pràctica -amb èxit- la mateixa estafa.

UN MÓN DESAPAREGUT

La Canuda i el comerç del llibre vell també és “una mena d’elegia al món dels bibliòfils perduts”. A més del mapa de llibreries -la majoria d’elles desaparegudes- que permet dibuixar mentalment, el volum és un homenatge a alguns dels companys de negoci barcelonins, com els Millà -que van tenir una llibreria especialitzada en teatre al carrer Sant Pau entre el 1900 i el 2015-, Josep Porter -llibreter, primer a Sants, més tard al mateix carrer Canuda, a la cantonada amb Portal de l’Àngel- i, sobretot, Antoni Palau Dulcet (1867-1954), que Santi Mallafré descriu com “el millor”, autor de l’obra magna, en 28 volums, Manual del librero hispano-americano. “Per a un llibreter de vell és, encara ara, una referència indispensable -comenta Manuel Llanas-. No només descriu centenars de milers de volums, sinó que en dona el valor comercial aproximat”.

La Canuda, que en els anys d’esplendor va funcionar també com a sala d’art, on se subhastaven uns 150 quadres cada setmana, va obrir per última vegada el 23 de novembre del 2013. “Mallafré va liquidar totes les existències, primer amb grans descomptes a la llibreria i, després del tancament, va vendre 100.000 títols a El Siglo, de Sant Cugat del Vallès -diu Llanas-. Al cap d’uns mesos hi va haver un incendi i es van cremar uns 7.000 llibres de l’antiga Canuda”. La resta del fons va anar a parar a dues llibreries obertes per dos empleats de la Canuda, l’Aquitània, de Pere Antoni Torres, i la Kepos-Canuda, de Xavier Ciordia. Santi Mallafré en va conservar 4.000 per fer negoci a través de l’Antigua Librería Canuda, radicada a Arenys de Munt i exclusivament online. “En Santi diu que internet ha enfonsat el negoci que ell coneixia: des de fa uns anys es venen menys llibres i el llibre de vell s’ha desvaloritzat -comenta Llanas-. De les 440 llibreries de vell censades a Espanya, només el 20% mantenen un local obert al públic. La resta venen per internet”.

Santi Mallafré recorda una visita que va fer a casa d’una senyora que es volia vendre els llibres del marit: “La urgència” que tenia “no li permetia esperar el desenllaç fatal”. El llibreter va anar inspeccionant els llibres de cada habitació fins que es va trobar amb una porta tancada. Allà dins hi havia una altra part de la biblioteca. I també el marit agònic.

“El furt de llibres no ha estat, ni està encara, socialment mal vist”, recorda Llanas. El 1965 va entrar a la Canuda “un senyor amb un paquetet de llibres per vendre”: n’hi van pagar 125 pessetes i li van fer un xec perquè formava part d’una societat mercantil que no li permetia acceptar diners en efectiu. Amb un procediment químic, l’home va afegir tres zeros i va cobrar 125.000 pessetes al banc.

Una de les operacions de compra “més atzaroses” de la Canuda va tenir lloc el 2005. Era una edició dels Anales de la corona de Aragón, de Jerónimo Zurita, impresa a Saragossa el 1669. Després de vendre-la a la Universitat de València, Mallafré va rebre un ofici firmat pel rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, en què es reclamava l’obra, que “els havia estat sostreta feia anys”. El llibreter va oferir gratuïtament l’obra al rector, però mai ningú de la universitat va passar a recollir-la. Finalment es va vendre a València.

Una de les adquisicions més “sonades” va ser una biblioteca al carrer d’Urgell per cinc milions de pessetes. Estava en un cinquè pis sense ascensor, “cosa que va obligar a fer una cadena humana per anar baixant els llibres”. “Cap llibreter no hauria pagat tant com ell [Mallafré] per aquella biblioteca ni l’hauria revenuda a un preu més baix”, li va dir un dels clients, el senyor Amposta.

Són molts els personatges excèntrics que han freqüentat la llibreria Canuda. Un dels més singulars va ser el Jordiet, “un estudiant que cada cop que hi ha anava, i ho feia sovint, advertia tothom de la data pròxima i assegurada -basada, segons deia, en proves irrefutables- de la fi del món”. A partir del dia de l’apocalipsi, el Jordiet no va tornar més a la Canuda.

Jordi Nopca 
ARA