Martes, 26 de noviembre de  2024



Català  


Entre els insectes i la ficció. Julià Guillamon presenta ‘Les cuques’ i ‘Vi i benzina’, volums de relats on barreja els seus temes favorits, com la natura i l’autobiografia
acec13/7/2020



(Foto:)
 

L’incan­sa­ble Julià Gui­lla­mon (Bar­ce­lona, 1962) torna al conte biogràfic amb dos nous volums: Les cuques (Ana­grama) i Vi i ben­zinaQua­tre històries apòcri­fes de Joan Perucho (Vibop). Comis­sari de l’Any Perucho, crític des de la joven­tut i orga­nit­za­dor d’infi­ni­tat d’expo­si­ci­ons literàries, Gui­lla­mon ha estat en la dar­rera dècada un dels autors més pro­li­xos de la lite­ra­tura cata­lana i, fins i tot, ha rees­crit alguns dels seus pri­mers lli­bres, en què ja inci­dia en aspec­tes com la natura amenaçada, la vida a les bar­ri­a­des popu­lars de Bar­ce­lona, l’auto­bi­o­gra­fia i els seus escrip­tors de referència, com Perucho i Palau i Fabre.


Com pas­sava en alguns dels seus lli­bres ante­ri­ors, amb referències viven­ci­als i la presència de la natura, Les cuques i Vi i ben­zina man­te­nen aques­tes cons­tants. Gui­lla­mon ho matisa dient: “El que escric tracta del temps. Els per­so­nat­ges que apa­rei­xen en dife­rents eta­pes de la vida són agents i vícti­mes del temps. El nar­ra­dor és un nen petit, un ado­les­cent, un jove, té xicota, se separa, té un fill, té una amant, és un home madur... No necessària­ment en aquest ordre: els temps es bar­re­gen. I amb tots els altres per­so­nat­ges passa si fa no fa. Ara tenen qua­ranta anys, ara setanta, ara són morts... Hi ha molta presència de la mort a Les cuques, pot­ser perquè ens va pas­sar molt arran. Jo tinc dos mons: el món indus­trial i postin­dus­trial i la mun­ta­nya. Hi ha una alter­nança de tots dos. Alguns dels tex­tos de Les cuques que més m’agra­den trac­ten de la relació d’una pare­lla jove. A La fàbrica de gel [es ree­di­tarà ampliat el 2021] és el tema prin­ci­pal.”


Quan el vaig conèixer, a començament dels vui­tanta, Gui­lla­mon sen­tia pre­di­lecció pels insec­tes i les plan­tes. Recordo les con­ver­ses ina­ca­ba­bles que tenia amb el poeta Genís Cano sobre el tema. Les cuques podria ser la desem­bo­ca­dura de les vivències després de Tra­ves­sar la riera i El sifón de can Sitra, per posar-ne dos exem­ples recents: “Sí, el Genís, que s’ha con­ver­tit en un per­so­natge dels meus lli­bres, s’interes­sava molt per les plan­tes i coin­cidíem. Jo ho havia vis­cut des de petit. Sem­pre anava dar­rere de la gent gran, dels bos­que­rols, que sabien mol­tes coses de la mun­ta­nya. Cal dir que els per­so­nat­ges que sur­ten als lli­bres no som nosal­tres. En Genís no és en Genís, és un per­so­natge que fa de Genís. Hi ha uns actors que fan de nosal­tres. Vaig començar a par­lar de les coses que vivia al bosc en alguns arti­cles i em vaig ado­nar que a la gent li agra­dava lle­gir-los. Això em va ani­mar a apro­fun­dir-hi. Sem­pre bar­re­jant-ho amb altres coses. A Les cuques és la pri­mera vegada que parlo només de natura. I encara amb el con­trapès del Poble­nou i de Coll­se­rola: el món modern que viu d’esquena al món natu­ral.”


A  Les cuques recu­pe­res la residència d’Arbúcies, l’hos­tal de la seva mare, que sor­tia en alguns lli­bres biogràfics ante­ri­ors. Quan li pre­gunto què suposa el Mont­seny en aquest ima­gi­nari, no dubta: “A Les cuques hi ha Bar­ce­lona, el Mont­seny i les Albe­res. El món que viu d’esquena a la natura, el bosc humit i el bosc sec. Arbúcies, Vila­drau, Santa Fe, Sant Hilari, són parau­les màgiques que apa­rei­xen en el text i que per­me­ten als per­so­nat­ges, que han estat radi­cal­ment sepa­rats del bosc a causa de la malal­tia de la dona, retor­nar als llocs on van ser feliços. El mateix passa amb la Font Jor­dana o amb les Ore­lles de la Mula, una mun­ta­nya de les Albe­res que per­met ori­en­tar-se als pes­ca­dors a la badia de Llançà. Hi ha un equi­li­bri, sobre aquests tres peus. Són tres mons simbòlics i tres eta­pes de la vida.”


Dins l’edu­cació literària, les figu­res del natu­ra­lista Gerald Dur­rell i de l’entomòleg Nabòkov són ine­vi­ta­bles; Gui­lla­mon, no obs­tant, pre­fe­reix en la con­versa afir­mar que els seus refe­rents direc­tes a Les cuques són Joa­quim Ruyra i Sal­va­dor Espriu: “De Ruyra en trec la pre­cisió, la fili­grana ver­bal a par­tir del conei­xe­ment deta­llat dels ani­mals i les plan­tes. A Espriu li va pas­sar el mateix que als pro­ta­go­nis­tes de Les cuques: quan el pare notari va morir no va tor­nar mai a Vila­drau, on havia estat feliç. Va ser un exi­liat de la mun­ta­nya, com els pro­ta­go­nis­tes de Les cuques. D’Espriu he aga­fat la idea del micro­mon: la pla­ceta de l’hos­tal, amb la per­ru­que­ria de l’Ange­lina, la font de la bomba, can Salau, can Soms, ca la Son, can Tor­rent... És l’espai comu­ni­tari i de xoc entre rea­li­tats diver­ses: gent del poble, gent de l’Eixam­ple que esti­ueja a l’hos­tal, els parents del pue­blo que aju­den la mare a la cuina... La font de la bomba és un rellotge de pèndol que compta el temps que fuig. Com el rellotge de sol de Ronda de mort a Sinera: Vul­ne­rant omnes, ultima necat. M’estimo molt l’Espriu.”


Les cuques ha coin­ci­dit amb una altra nove­tat, Vi i ben­zina, un home­natge explícit a Joan Perucho en forma d’uns relats fas­ci­nants: “Cada cop tinc més ganes d’escriure cre­ació i m’agrada jugar. Vaig fer uns fal­sos con­tes de Perucho plens de coses que m’interes­sen a mi. Amb l’apa­rença de con­tes de Perucho de dife­rents èpoques, però amb un con­tin­gut ben dife­rent. En el dar­rer conte, Amb la tècnica de Love­craft de Joan Perucho, per exem­ple, parlo de la decadència del món dels hotels i dels hos­tals de mun­ta­nya. Però la idea de fons és del Joan: el temps ho des­tru­eix tot. En això coin­ci­dim. M’agrada molt el gènere del pas­titx, la imi­tació humorística que, en aquest cas, oscil·la entre l’humor i el drama. En tot el que escric hi ha aquesta ambi­valència, també a Tra­ves­sar la riera o a Les cuques. Drama i ten­dresa, des­trucció i humor.” Dins aquests con­tes sur­ten des dels escrip­tors Alfonso Reyes i Fran­cisco Casa­ve­lla i el cine­asta Fellini fins a les aven­tu­res del pilot Tazio Nuvo­lari al cir­cuit Ter­ra­mar, que encara es con­serva: “L’espe­rit és peruchià, però els temes no gaire. Totes les referències als cot­xes són perquè a mi m’agra­den. A La fàbrica de fred (1991), que és la pri­mera versió de La fàbrica de gel, que sor­tirà el 2021, hi ha tex­tos sobre els acci­dents que van cos­tar la vida a Henri Toi­vo­nen i a Ron­nie Peter­son, al ral·li de Còrsega i al cir­cuit de Monza. I Fellini i Bar­bara Ste­ele també són temes meus. Tinc la idea d’escriure una novel·la sobre Nuvo­lari a Bar­ce­lona. És un altre dels meus temes: les il·lusi­ons falli­des, el fracàs de les uto­pies. Serà una novel·la moderna, a la manera de Piran­de­llo, Bon­tem­pe­lli i Tra­bal. A veure si aviat podem tor­nar a viat­jar, que he d’anar a aca­bar-me de docu­men­tar al Museo Tazio Nuvo­lari de Man­tova.” Gui­lla­mon nodreix aquests mons de la mateixa vida.



David Castillo
El Punt Avui





   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2