Jordi Amat: “He fet algunes biografies de personatges exemplars i el cas d’Alfons Quintà és d’algú execrable”
El filòleg i periodista Jordi Amat ha escrit les biografies de “persones exemplars” com ell mateix les ha descrit com Josep Benet o Josep Maria Vilaseca.
No obstant això, ara publica la biografia d’un persona que ha definit com “execrable”, la del periodista Alfons Quintà (Figueres 1943-Barcelona 2016), que va ser advocat i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça.
Així, remarca que és “un personatge malalt, desagradable i amb la plena consciència d’exercir el poder d’una manera despòtica”. El fill del xofer arriba a les llibreries aquest dimecres en català publicat per Edicions 62 i en castellà, per Tusquets Editores.
Crescut a l’ombra de Josep Pla, Quintà va ser el primer delegat a Catalunya del diari El País, des d’on va destapar el cas Banca Catalana, desafiant Jordi Pujol i va ser el primer director de TV3, nomenat, segons ell mateix va confessar, per tot el que sabia i callava de la rebotiga del poder. Va exercir de jutge suplent, i va acabar els seus dies al Diari de Girona.
Amat explica que en un primer moment tenia “una idea vaga” de qui era Quintà, però coneixia que existia el misteri de com algú que destapa el cas Banca Catalana als 80, és escollit dos anys després director de TV3.
Amat destaca que, un mes després de la mort de Quintà, va publicar un article a La Vanguardia que es deia el fill del xofer. Remarca que la figura del xofer és de la màxima confiança i el pare de Quintà era el xofer de Josep Pla.
“És gràcies a aquesta relació del pare, a qui el fill odiava a mort, que ell té un background sobre quin és el poder català durant el franquisme que cap altra periodista de la seva generació té”.
L’autor indica que Quintà va començar a fer periodisme sabent unes coses que ningú sabia i és perquè havia crescut veient la gent que havia vist Josep Pla, intel·lectuals, banquers, empreses i polítics.
“Ell té un coneixement que li permet jugar amb la informació i des de molt d’hora sap que la informació és poder i llavors comença a fer-la servir d’aquesta manera i des de molt aviat amb certes manifestacions clares de psicopatia”.
Amat assegura que el mal és “fascinant” i el poder també. “I només pots tenir una relació adulta amb la veritat si t’encares a la cara fosca i clara del poder i del mal, i ell ho permetia amb la particularitat que el mal que em permetia veure era el seu i el del meu país”.
Creu que hi ha bastants pocs personatges com ell que van des de la cultura de la transició fins que mor Quintà, l’any 2016, que permetin “accedir al món de la cloaca perquè ell portava la cloaca dins i estava habituat a viure-hi.
Això el feia fascinant en el pitjor sentit de la paraula, però necessari per saber quina és la nostra veritat i aquest és el motor que fa el personatge fascinant, que és el seu mal i el nostre mal”.
Entre altres exemples, l’autor narra que Quintà va ser una persona que se sap que l’estiu de 1968 persegueix a la seva parella amb una pistola per l’Avinguda Meridiana; és “algú que mercadeja amb la informació per ocupar posicions de poder i que assetja sempre que pot a dones que treballen a les seves ordres. M’ha estat molt difícil trobar perfils positius del personatge”.
En aquest sentit, remarca que és “un personatge malalt, desagradable i amb la plena consciència d’exercir el poder d’una manera despòtica”.
Amat afirma que Quintà és algú que “vol tenir el màxim poder perquè és així com pot fer mal. La pregunta és: per què vol fer mal?”
L’autor explica que gent que el va conèixer parlava de l’odi obsessiu que sentia vers el seu pare per “maltractes severs i perquè el seu pare sembla que tenia una doble vida”.
Explica que un dels grans reptes d’escriure biografies és com abordar els personatges malignes i quin sentit té mostrar el mal. “La quartada moral de fer un exercici indigne de rehabilitar discursivament un ésser sinistre és que si no som conscients d’aquesta dimensió en la nostra vida i societat som més vulnerables”.
L’autor explica que ha intentat que no hi haguessin adjectius qualificatius al llibre i quants “més fets com fos possible entenent que era la descripció de situacions on es valorava al personatge. M’agrada dir que és una novel·la de fets reals. Vaig pensar que el text tenia més veritat humana quan no hi havia un judici permanent per part de narrador”.
Règim del 78
“Moltes vegades hem pensat que el règim del 78 no anava amb els catalans i em sembla que el llibre explica que el pujolisme va ser la versió catalana del règim del 78 i no és menor el paper que en la resolució de Banca Catalana té el rei”.
Amat recorda que aquesta es va convertir en una qüestió d’estat i quan El País va deixar d’informar de Banca Catalana és perquè era una qüestió d’estat.
El fill del xofer, Edicions 62 Traducció de Ricard Vela
El hijo del chófer. Tusquets Editores
