Explicava Lawrence Ferlinghetti que el títol del seu poemari més conegut, Un Coney Island de la ment, estava inspirat en la cèlebre novel·la Primavera negra, de Henry Miller. Disposat a entrar en situació de spleen o en qualsevol altre estat alterat, com ara les il·luminacions de Rimbaud o els satoris budistes sota els auspicis del seu amic Jack Kerouac, el llibre va ser un dels grans mites de la poesia beatnik, tot i que el nostre poeta es va mostrar menys estrella del rock que Allen Ginsberg i l’esmentat Kerouac, o poc maleït si el comparem amb Neal Cassady o Gregory Corso, poetes del carrer.
Editor i llibreter d’un dels grans punts àlgids de la poesia nord-americana, la llibreria i editorial The City Lights i la revista City Lights Magazine, Ferlinghetti va ser també periodista de la influent revista Time i mil coses més dins una biografia de somnis escapada dels seus poemes testimonials i directes, càlids i bojos, intimistes i socials. Les bromes del destí han fet que el poeta instal·lat a San Francisco hagi mort a punt de fer els 102 anys després d’una vacuna de coronavirus. Encara més dins una generació, la beat, en què els excessos eren una de les característiques primordials per destacar. També és un miracle perquè el nostre home va participar com a oficial en la terrorífica batalla de Normandia, de la qual no volia ni parlar. França ja el coneixia perquè havia estudiat a la Sorbona i la seva mare era originària d’allà. De fet, Ferlinghetti no va conèixer el seu pare perquè va morir abans del seu naixement, i la seva mare va perdre el cap quan ell era poc més que un nadó. De nen va viure amb la seva tieta a França i després en un orfenat a Manhattan mentre els seus pares adoptius intentaven trobar feina a Nova York, la seva ciutat natal. L’aspecte tranquil del nostre home contrastava amb un món en perill permanent. No hem d’oblidar com recitava el seu parenostre en la llegendària pel·lícula L’últim vals, de Martin Scorsese, en què músics i poetes es van unir per acomiadar el grup The Band.
El vaig conèixer, no podria ser d’una altra manera, gràcies a les antologies de poesia nord-americana d’Agustí Bartra. En català, a Eumo Reduccions i en castellà, a Plaza y Janés. Després el poemari esmentat va sortir a la modèlica i semidesapareguda Hiperión, en traducció militant de Carlos Bauer i Julián Marcos.
Ferlinghetti va venir a Barcelona en diferents ocasions. El 1991, amb el Pep Blay, el vam capturar a la plaça Reial, on va preferir instal·lar-se en comptes de l’hotel de cinc estrelles que li oferia l’organització que l’havia convidat per recitar. En aquella entrevista, el mestre es va alliberar de la càrrega beatnik, que ell mateix havia propagat, però de la qual se sentia en alguns moment marginat: “Per començar, vull aclarir que la meva poesia no té res a veure amb la d’Allen Ginsberg, perquè suposo que es refereix a la poesia que va seguir l’escola de Ginsberg, que estava basada en el record de la Beat Generation. Ell va ensenyar poesia a Colorado, en un institut on va trobar l’escola de Jack Kerouac de poetes desinhibits. La poesia que es desenvolupava allà sortia de les teories de Ginsberg, de la seva estètica, que no tenia res a veure amb la meva. Ell no estava obsessionat per la qualitat estètica de cara a aconseguir la bellesa escrivint poesia.” Era un matís important davant de la militància desaforada i les causes perdudes de Ginsberg.
En aquella ocasió, Lawrence Ferlinghetti ens va cedir un poema en què evocava els anarquistes que va veure en la mateixa plaça Reial el 1977, que el Pep va traduir amb força: “La vella plaça un altre cop / els coloms sota les palmeres / els bancs del parc les fonts / les taules dels cafès sota les columnates / Estem capturats en una vella fotografia / feta temps ençà / O en un vell No-Do aturat / en un cert fotograma / i de sobte la pel·lícula / comença a girar una altra vegada / El sol surt després de Franco / rostres i figures / brollen a la vida un altre cop / boques obertes / i esclata la cançó / Ocells que caminen aixequen el vol / giravoltant per entre les palmeres / de la plaça / El temps de l’exili silent i / de la malícia s’ha acabat / Els ocells voletegen / com poetes lliures / a l’aire lliure / de les seves vides / I la gent a la plaça / aixeca el cap bocabadant / esperant sentir a la fi / alguna gran i nova cançó extàtica / d’amor i revolució.” T’enyorarem sempre.
