Hi ha diver­ses mane­res de fer-nos pren­dre consciència dels perills que repre­senta per a la natura la vida que por­tem la majo­ria d’humans. Una és a través de la bellesa, l’ame­ni­tat i la intel·ligència emo­ci­o­nal, com podem com­pro­var a Ani­mals invi­si­bles. Mite, vida i extinció, un lli­bre en for­mat de luxe publi­cat per Nórdica Libros i Capitán Swing, amb text uni­fi­cat de Gabi Martínez i Jordi Ser­ra­longa, il·lus­tra­ci­ons de Joana San­ta­mans, pròleg de Viggo Mor­ten­sen i tra­ducció d’Oriol Sánchez Vaqué.

L’obra és la nar­ració en píndo­les de les explo­ra­ci­ons per tot del món dels dos autors per loca­lit­zar ani­mals invi­si­bles, tant del món ima­gi­nari –uni­corn, ieti, kraken...– com del real: tritó del Mont­seny, mamut lla­nut, llop, binobo, kiwi, dodo... Fins a 51 ani­mals que costa de veure en el seu hàbitat –quan encara en tenen, perquè alguns estan extin­gits o en perill– que l’artista Joana San­ta­mans fa visi­bles i bells.

L’escrip­tor, viat­ger i acti­vista Gabi Martínez (Bar­ce­lona, 1971) i l’arqueòleg, natu­ra­lista, explo­ra­dor i divul­ga­dor Jordi Ser­ra­llonga (Bar­ce­lona, 1969) ofe­rei­xen una sei­xan­tena de tex­tos breus amb dades acadèmiques rela­ci­o­na­des amb les ciències natu­rals, amb un fons lite­rari i una ame­ni­tat impe­ca­bles. Un dels atrac­tius són les mol­tes, moltíssi­mes anècdo­tes i curi­o­si­tats del món natu­ral, en molts casos fruit de l’experiència per­so­nal durat els viat­ges, que sem­blen extre­tes de lli­bres d’aven­tu­res de Verne, Sal­gari, Ste­ven­son, Lon­don...

Un pro­jecte així, amb tants autors i la qua­li­tat de paper amb què està edi­tat, exi­gia un mece­nes que, de manera cohe­rent, va dema­nar ser invi­si­ble. “Vaig conèixer el mece­nes en una de les expe­di­ci­ons de recerca d’un dels ani­mals invi­si­bles, i li va fas­ci­nar que, mal­grat no tro­bar-lo, el resul­tat de l’expe­dició científica fos un èxit. Per què? Perquè va com­pro­var que el més impor­tant no era veure’l, sinó el pri­vi­legi de gau­dir de les històries que ens expli­cava la tra­dició oral de la gent local”, comenta Ser­ra­llonga. “Li vaig expli­car que, amb l’amic Gabi, havíem acu­mu­lat dades de dese­nes d’ani­mals invi­si­bles per arreu del pla­neta. «Això ho ha de conèixer el món!», va dir. Però tots dos feia anys que picàvem pedra, tru­cant a mol­tes por­tes i rebent mol­tes decep­ci­ons”, hi afe­geix.

I com va anar l’apor­tació d’un famós com Mor­ten­sen? “En Viggo forma part d’aquest Pro­jecte Ani­mals Invi­si­bles de ple dret. La història ve de lluny, de fa set anys, quan un exa­lumne meu, Raf­fel Plana, em va ense­nyar un lli­bre mera­vellós: Hijos de la selva, publi­cat per l’edi­to­rial de Mor­ten­sen, Per­ce­val Press. M’hi vaig interes­sar i vam començar una relació epis­to­lar”, con­ti­nua Ser­ra­llonga.

Final­ment, es van conèixer a Bar­ce­lona. A l’actor l’apas­si­o­nen els explo­ra­dors, els científics i la natura. I li van pro­po­sar escriure el pròleg. “Sem­pre modest, ens va res­pon­dre que no és científic ni expert en el tema, però, en rea­li­tat, és una mena de Leo­nardo da Vinci: viat­ger, actor, direc­tor, escrip­tor, poeta, músic, pin­tor, fotògraf, edi­tor...”

Gabi Martínez comenta com van fer la tria de 51 ani­mals. “Té molt a veure amb els llocs que hem visi­tat el Jordi i jo. Algun dels ani­mals no l’hem anat a bus­car expres­sa­ment, pot­ser, però sí que ja estava en la història d’alguns dels ani­mals que sí que vam anar a bus­car. Per tant, hi ha hagut una qüestió de pro­xi­mi­tat física clara. Com que el Jordi i jo hem viat­jat força, però cadascú per geo­gra­fies dife­rents, teníem un mapa del món força ben repar­tit”, deta­lla Martínez.

“No volíem un lli­bre massa volu­minós, per la nos­tra part cre­a­tiva, perquè no pre­teníem un lli­bre enci­clopèdic. A més, hem vol­gut dei­xar una porta oberta perquè, no només nosal­tres, sinó tot­hom que ho vul­gui, faci una recerca d’ani­mals invi­si­bles”, hi afe­geix.

Tre­ba­llar a qua­tre mans no sol ser sen­zill i acon­se­guir un to interes­sant sense ser alliçona­dor, equi­li­brar els con­tin­guts i rit­mes, ho com­plica més. “Hem man­tin­gut una lli­ber­tat per poder ata­car els tex­tos, tant el Jordi com jo, des de qual­se­vol punt de vista. No hem estat metòdics, per evi­tar que quan el lec­tor entrés en el text sabés què es tro­ba­ria. Per això hem poten­ciat uns tex­tos amb un com­po­nent esmu­nyedís, que pen­sem que els fa més atrac­tius. Una manera de tre­ba­llar molt orgànica i fle­xi­ble”, exposa Martínez.

Un pes molt impor­tant de l’obra són les pin­tu­res dels ani­mals amb què està il·lus­trat, de Joana San­ta­mans. “Coneixíem els seus lli­bres i ens agra­dava molt la seva feina. Vam coin­ci­dir en un fes­ti­val Liter­na­tura i, per la idea que teníem de pro­jecte, ens interes­sava, perquè no fa el retrat d’un ani­mal i prou, hi aporta alguna cosa més íntima que atorga per­so­na­li­tat a cada obra. Volíem això, que fos rea­lista, però que també afa­vorís ima­gi­nar coses més enllà”, afirma Martínez. I San­ta­mans, que també és una amant i defen­sora de la flora i la fauna, com ha demos­trat en els seus espec­ta­cu­lars volums de Vida, va accep­tar. “Li va encan­tar el pro­jecte. Vam tenir sin­to­nia i tot va ser molt fàcil”, con­clou Martínez.

Com en el cas de Martínez i Ser­ra­llonga, el que explica Joana San­ta­mans és interes­sant, extens i amb molta impli­cació emo­ci­o­nal, tot i que aquí només en podrem sin­te­tit­zar algu­nes coses. Per exem­ple, amb què tre­ba­lla. “Aqua­rel·les i, a sobre, oli. Tot damunt paper. És una tècnica que vaig des­co­brir fent els lli­bres de Vida. De l’aqua­rel·la en trec la fluïdesa, l’espon­taneïtat i la trans­parència, i amb l’oli inten­si­fico colors. Amb l’oli pots jugar molt amb els cro­ma­tis­mes i la tex­tura.” També uti­litza lla­pis, acrílic, pas­tel, pin­tura metal·lit­zada...

Els ori­gi­nals, que està pre­vist que s’expo­sin, són de 50 x 40 centímetres, un for­mat més petit del que sol fer. “Em sento molt incòmoda amb mides peti­tes, i per això sem­pre tre­ba­llo en for­mats grans. Com a mínim, 120 x 120 centímetres”, deta­lla l’artista, que va dedi­car entre cinc i quinze hores a cada ani­mal; en total, uns set mesos de feina. No tenia calen­dari, “els dies comp­ta­ven per ani­mal fet”.

És dis­se­nya­dora gràfica de for­mació i con­trola tota mena de tècni­ques, però pre­fe­reix fer les obres arte­sa­nal­ment. “M’agrada recu­pe­rar l’ofici de pin­tora. Soc molt més feliç quan uti­litzo els pin­zells que la pan­ta­lla de l’ordi­na­dor. I m’agrada molt obser­var, perquè, al final, el fet de pin­tar és com ser un canal, un viatge a través de for­mes, color, llum, com­po­sició... M’agrada recrear-me en la pin­ze­llada i que puguis tro­bar una obra abs­tracta dins d’una obra rea­lista”, defi­neix.

San­ta­mans, com els seus com­panys de pro­jecte, està molt impli­cada en la pre­ser­vació del medi natu­ral. “És un lli­bre poètic i bonic, però amb un com­po­nent fort de denúncia”, con­creta l’artista.