Els fills, les incom­pren­si­ons amb la pare­lla, els divor­cis, el der­matòleg i altres neu­ro­sis de la vida quo­ti­di­ana con­for­men alguns dels eixos de Coper­nic (Proa), la set­zena novel·la de Miquel de Palol, un dels autors de la lite­ra­tura cata­lana més reco­ne­guts inter­na­ci­o­nal­ment. L’obra novel·lística de Palol alterna grans edi­fi­cis lite­ra­ris, cate­drals de les idees com El jardí dels set cre­pus­cles, El Tro­ia­cord o Ígur Neblí, amb nar­ra­tiva breu com la nou­ve­lle o el conte, tot amb la pre­cisió de la casa. Copèrnic podria sem­blar una obra menor, però no és així perquè l’autor s’inter­roga sobre els nau­fra­gis de la vida i les tor­tu­res que ens per­se­guei­xen amb un sen­tit de l’humor i una pers­picàcia que sovint ens fa viure prop de l’afo­risme i la sentència, gèneres que el poeta també ha con­reat. I més quan incor­pora un ésser estrany que es va apo­de­rant del cos del pro­ta­go­nista. Antoni Radi­guet pateix una mena d’alienígena que el devora a par­tir d’un gra. El pro­ta­go­nista es troba en diàleg amb un ele­ment del seu cos que difu­mina el seu jo, cosa que ens fa pen­sar en la importància que l’excrescència ha adqui­rit en la seva vida, con­ver­tida “en la presó d’una vida petada”.

Par­lem amb ell en una roda de premsa telemàtica sobre els ets i uts d’una faula per a públic intel·ligent, des del més refi­nat i siba­rita fins al que uti­litza la novel·la per lle­gir al metro. Els per­so­nat­ges de Palol ens par­len de “la neces­si­tat de por­tar-te mala­ment”. Escriu que “la res­pon­sa­bi­li­tat és un joc que es juga en camp con­trari”. O fa dir a Copèrnic que “no té ni sen­tit estar dis­cu­tint amb una ano­ma­lia biològica” men­tre ho fa. Copèrnic és un relat sobre el can­sa­ment, sobre el que implica dur sem­pre patins sense frens a la vida con­ven­ci­o­nal. Té un efecte de mirall impor­tant.

Palol va situar la novel·la en “l’his­to­rial que faig” i va des­car­tar con­si­de­rar-la, per l’extensió de 250 pàgines, una obra menor. La va defi­nir com una intros­pecció, “una sàtira amb la intenció de fer riure, amb qüesti­ons que tenen a veure amb la natu­ra­lesa humana”. També va refle­xi­o­nar sobre el des­do­bla­ment entre allò que un creu ser, sobre el que creu pen­sar i el que és i pensa de debò. L’escrip­tor va mati­sar que els pen­sa­ments pro­pis “són pen­sa­ments pro­pis entre el cons­ci­ent i l’incons­ci­ent i les capes intermèdies”. En defi­ni­tiva, el lec­tor tindrà una inter­pre­tació pròpia, tot i que l’autor es reserva de quina de les veus se sent més pròxim: “Intento fer rea­lisme. La vida real es basa en coses que es com­por­ten d’una manera que bar­reja pen­sa­ment, acció, sen­su­a­li­tat entre el simul­tani i el tran­si­ta­ble. M’agrada la idea que la bar­reja d’ele­ments de la vida quo­ti­di­ana amb el pen­sa­ment o la música és un reflex de la vida real. Pots ser tu o no ser-ho. M’iden­ti­fico amb tots els per­so­nat­ges, sobre­tot amb els que man­te­nen el dubte inte­rior. No m’amago de la majo­ria de les idees, en espe­cial de les no massa aco­mo­datícies o ico­no­clas­tes.”

Redac­tada abans del con­fi­na­ment, Palol va fer broma: “L’epidèmia m’ha robat alguns dels meus temes.”