Abans de l’estiu, arran de l’aparició de la novel·la de Miquel de Palol a les Edicions Proa, hi va haver uns quants espectecs de polèmica, al voltant del paper que ocupen els sèniors en un clima literari cada cop més dominat per les novetats, les primeres novel·les, les revelacions, els descobriments i una idea dels llibres i els autors com bolets que surten a la primera ruixada. La reacció de Palol, que no se sent reconegut ni seguit (i té raó de no sentir-se’n prou), va més enllà d’una qüestió personal. Fa rumiar sobre com es construeix la cultura, com s’encavallen les generacions i com es fan els clàssics.

El que se’n va dir la generació dels setanta, que era una bestiola amb diversos caps, ha quedat arraconada, postergada. De vegades molt injustament. Els dietaris de Francesc Parcerisas (l’extraordinari Un estiu), els llibres de poemes de Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Antoni Marí o Joan Navarro, les novel·les de Julià de Jòdar, La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal, Ígur Neblí de Miquel de Palol, Aquell gust agre de l’estel de Robert Saladrigas, els llibres experimentals de Jordi Coca i les novel·les existencialistes que va escriure als anys noranta, la gent ho sap, que són els clàssics de la darrera meitat del segle XX i de començaments del XXI? Els autors nous els llegeixen?

En els darrers anys s’ha fet una feina importantíssima de relectura de la tradició que ha fet emergir autors i autores deixats de la mà de Déu: de Joan Oller i Rabassa a Juli Vallmitjana i d’ Eduard Girbal Jaume a Rosa Maria Arquimbau. Però no ha tingut continuïtat amb els llibres i els autors que ara tenen al voltant dels setanta anys. Són massa propers? Parlen d’un món que ha quedat enrere? No connecten amb la sensibilitat d’avui? Hi ha cap problema de llengua?

En el cas de Porcel, per exemple, he trobat lectors que els sembla difícil, perquè no n’entenen algunes paraules. Tenim massa clàssics en potència per al nostres volum de lectors? Ha canviat la manera de llegir literatura, fins al punt que la idea de clàssic contemporani ha esdevingut un anacronisme? Totes aquestes preguntes són en l’aire, ara mateix.

El grup del Mall en la rebotiga de Pitarra del restaurant Sogas: Susanna, Palol, Pont, Alzueta, Tarrida, Marçal, Bru de Sala i Pinyol  Arxiu

Quan va morir Robert Saladrigas, el 2018,en una nota que va llegir a l’enterrament, Sergio Vila-Sanjuán va fer notar que feia anys que en Robert no publicava cap novel·la. Sis anys! Aquesta temporada, arran d’un article a la premsa, hi va haver un cert enrenou al voltant del silenci de Quim Monzó que va publicar un dels seus llibre més importants, potser el més important, El millor dels mons, el 2001.

Després han sortit algunes caps i puntes, però cap llibre nou. Una amiga em burxa sovint amb aquest tema: com pot ser que l’escriptor català contemporani més destacat deixi de publicar i no sigui un tema d’interès nacional? Hi ha autors, com Jaume Cabré, Maria Barbal o Carme Riera, que a causa de l’èxit comercial o personal estan au dessus-de-la melée, però són l’ excepció.

La qüestió és: quins mecanismes hi ha perquè els llibres i els autors facin el pas de la novetat a la duració. Les reedicions! Alguns d’aquests llibres fets per durar es reediten, són a les llibreries en noves edicions, en col·leccions de butxaca, però això no acaba de fer desaparèixer el problema. 

Quan els Parcersias, Comadiras, Marçals i Palols eren joves de llargues cabelleres arrissades, el món literari era molt diferent. Ho havia uns autors, entre els sèniors, que seguien. Foix, Manent, Brossa, Calders, Vinyoli, Palau i Fabre, Fuster, eren llegits i se sentien valorats: no com una cosa arqueològica, sinó com a mestres i amics.

Aquesta relació no s’ha produït amb les generacions posteriors. La col·lecció Cara i Creu d’ Edicions 62 o les col·lec­cions de poesia de Llibres del Mall , Quaderns Crema o Columna, de l’època d’Àlex Susanna, combinaven clàssics i moderns. El cas de la col·lecció Cara i Creu, que va publicar la poesia completa de Comadira o Gimferrer, quan encara no tenien quaranta anys, és ben representativa d’una idea de la cultura basada en la continuïtat i en l’existència d’un projecte comú.

Després hi ha hagut diferents iniciatives (recordo una Biblioteca Robert Saladrigas i una Biblioteca Jordi Coca, a Edicions Proa i les Obres Completes de Porcel) però no van tenir repercussió entre el públic ni han tingut continuïtat.

Els joves de les editorials Labreu i de Males Herbes, han triat els seus referents (Francesc Garriga, Màrius Sampere, Jordi Cussà, Miquel Creus l’autor d’Òpera àcid, una novel·la dels anys vuitanta que havia passat desapercebuda i que està molt bé). Ara hi ha alguns projectes que apunten en una altra direcció, com la ­recuperació de Miquel Àngel Riera, a Edicions de 1984. Però hi ha molt per dir i molt per fer en el camp dels estudis, les edicions i el debat cultural, per rellegir la tradició més recent, fer-la viva, útil i estimada.