La nova novel·la de Tina Vallès et fa millor persona. És un llibre tan reflexiu que te l’has d’empassar a glops, és cert, però quan arribes a l’última pàgina només et ve de gust baixar al carrer, guaitar l’ambient i, de cop i volta, somriure a tothom. I això passa perquè la ciutat on vius -en aquest cas, Barcelona- es mostra davant teu com un lloc sobtadament lluminós. Sí, això és el que ha fet l'autora: tornar a il·luminar la capital.

El senyor Palomar és bàsicament un home que camina. Un flâneurque, el cel sigui lloat!, no té un pensament erràtic, ni una forma enrevessada de mirar el món, ni tampoc una manera d’expressar-se carregosa, que és el que solen tenir els passejants de la literatura occidental. No, el senyor Palomar és un caminant que mira la ciutat una mica com ho fan els nens: amb curiositat i sense prejudicis. Es muda a Barcelona l’agost de 2019 i es dona tot un any (fins al juliol del 2020) per captar l’essència -i la bellesa- de la ciutat. Visita els monuments emblemàtics, segueix la gent que es manifesta pels carrers, es tanca a casa durant el confinament... En realitat, sembla un jubilat -passeja amb les mans a l’esquena, no parla amb ningú, s’atura enmig de les places-, però és un jubilat amb un objectiu: fer-se seva la ciutat. I, ja de pas, tornar a ensenyar-nos-la a nosaltres.

Així doncs, El senyor Palomar a Barcelona és una novel·la que ens recorda que Barcelona és una ciutat viva amb una sorprenent capacitat per absorbir els esdeveniments sense definir-se a través d’ells. La capital està per sobre de la política, però no per sobre de la seva gent. De fet, el protagonista percebrà la ràbia que vibra als carrers després de la sentència del 14 d’octubre del 2019 i també s’esgarrifarà amb els plors que provoquen els desnonaments, però no participarà d’una forma activa en cap d’aquests fets, sinó que els observarà tractant de comprendre com redefineixen la ciutat. En aquest sentit, podem dir que Tina Vallès ha escrit la primera novel·la on es parla del present col·lectiu -i fins i tot ideològic- sense posicionaments ni estridències. Perquè el senyor Palomar no té una opinió formada sobre allò que veu. I és això el que el fa gran: no ens explica com serà la Barcelona post-Procés, postconfinament o posthabitable, però no deixa de preguntar-s’ho. I tots sabem que les bones novel·les són les que fan preguntes, no les que donen respostes.

A l’última part del llibre, Tina Vallès escriu una mena d'epíleg que, bàsicament, està pensat per fer que els periodistes puguem donar-nos-les de llestos als nostres articles. L’autora explica l’origen de la novel·la i la situa en una tradició narrativa, estalviant d’aquesta manera molta feina als analistes literaris. I, ostres!, s’agraeix. Explica que El senyor Palomar a Barcelona neix a partir de l’admiració a una obra poc coneguda d’Italo Calvino: Palomar (1983). El que Tina Vallès ha fet, doncs, és rescatar aquest personatge i, donant-li una nova personalitat, portar-lo a Barcelona. Però és evident que la novel·la té més influències, algunes assenyalades per l’autora i d’altres no: els senyors de Gonçalo Tavares, el monsieur Teste de Paul Valéry, les passejades de Robert Walser, les observacions de Josep Maria Espinàs, l’escriptura secreta dels urbanites de Paul Auster, les obres de Perec, Queneau i Oliver... En fi, moltes referències que, afortunadament, no es perceben en un primer nivell de lectura. I això és d’agrair. Perquè el que aquí tenim és una novel·la que no pretén demostrar com és de llesta l’autora, sinó que només ens vol convidar a obrir els ulls i redescobrir el lloc on vivim. Com diu el senyor Palomar: "No entenc la gent que viu a ciutat i no la trepitja".