Nua. Teniu a les mans un poemari escrit des del desconsol. El de l’autora i el de tots els que hem perdut un ésser estimat. Pel camí del temps, els versos recorren les turbulències viscudes o imaginades. Un llenguatge poètic que ens acosta i ens uneix en el reconeixement de les emocions. Perquè som poesia. 

“En aquesta època nostra en què la raó s’ha convertit en ídol invisible, i venint d’una persona de formació científica com la Mireia, la via de la paraula encantada i del temps capgirat es torna més valuosa que mai. I pot córrer molta tinta sobre el procés del dol, però nosaltres, i vosaltres, els que hem acomiadat algú per sempre, sabem que la pena transcorre paral·lela a la felicitat dels moments viscuts, que la buidor conviu amb la plenitud del present en les seves dues accepcions, l’ara, la presència.”

     

(del pròleg d’Àngels Diemand-Hartz)