Valentín Roma comissaria una exposició a la Virreina Centre de la Imatge que abasta les diverses facetes creatives i l’activisme polític de l’escriptora i cineasta.      

La mostra posa a l’abast unes 300 hores de material audiovisual subtitulat al català

Unes hores abans de la inau­gu­ració de l’expo­sició sobre Mar­gue­rite Duras (Gia Dhin, 1914-París 1996) a la Vir­reina, el direc­tor d’aquest cen­tre de la imatge de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, Valentín Roma, estava exul­tant. La seva emoció no era ali­ena al fet que l’escrip­tura de Duras és una de les tres (les altres dues cor­res­po­nen a Nata­lia Ginz­burg i Juan Car­los Onetti) que, de jove, van cau­sar-li un ter­ratrèmol. Però allò fona­men­tal és que, sent-ne ell mateix el comis­sari, aquesta expo­sició és la pri­mera dedi­cada a Mar­gue­rite Duras a l’Estat espa­nyol sense que, a més, abans hi hagi hagut enlloc cap altra retros­pec­tiva de caràcter muse­ogràfic que recorri el con­junt de la seva obra literària, fílmica i tele­vi­siva fent a la vegada pre­sent l’his­to­rial del seu acti­visme polític.

El con­cepte expo­si­tiu ha exi­git una exhaus­tiva recerca de docu­men­tació i posa a l’abast un mate­rial audi­o­vi­sual d’unes 300 hores de durada sub­ti­tu­lat al català. Havent-se creat fins i tot una petita sala de cinema, no només hi ha la pos­si­bi­li­tat de veure diver­ses pel·lícules diri­gi­des per Duras (una pro­posta com­ple­men­tada amb la el cicle que n’ha pro­gra­mat la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya durant aquest mes de març) amb aquell estil en què el text dia­loga amb les imat­ges sovint sense sin­cro­nia, de manera que, havent-hi a la vegada tants de silen­cis i tanta sen­sació d’absència, la dis­cor­dança entre la banda visual i la sonora obre les por­tes de la ima­gi­nació i de la memòria.

Valentín Roma està espe­ci­al­ment satis­fet de mos­trar diver­ses col·labo­ra­ci­ons, entre l’any 1965 i el 1967, de Duras en el maga­zine tele­vi­siu Dim Dam Dom: “Hi van par­ti­ci­par mol­tes dones, sobre­tot actrius i can­tants fran­ce­ses, però ella hi va tenir una secció fixa en què va fer entre­vis­tes a una diver­si­tat de per­so­nes, de què mol­tes igno­ra­des a la tele­visió i en altres mit­jans de comu­ni­cació.” Roma, que rela­ci­ona aquesta acti­vi­tat tele­vi­siva amb els arti­cles periodístics de Duras, con­creta: “Entre les entre­vis­tes, n’hi ha a una jove strip­per [Lolo Piga­lle] i una a la pri­mera dona que va diri­gir una presó a l’Estat francès. N’hi ha de fetes amb com­pli­ci­tat, com ara a l’actriu grega Melina Mer­couri, però sovint Duras adopta una posició inter­ro­ga­tiva que posa en qüestió a qui entre­vista, com en el cas del cui­da­dor d’un zoològic que asse­gura que són feliços els ani­mals al seu càrrec o en el d’un mul­ti­mi­li­o­nari que es per­met decla­rar la seva estima pels pobres i l’admi­ració per Sta­lin.” 

Hi ha altres docu­ments audi­o­vi­su­als impa­ga­bles, com ara una con­versa entre Godard i Duras que es va enre­gis­trar el 2 de desem­bre del 1987 i es va eme­tre en el pro­grama tele­vi­siu Océani­ques, i un debat entre ella, Chan­tal Aker­man, Lili­ane de Ker­ma­dec i l’actriu Delp­hine Sey­rig (les tres pri­me­res havien diri­git l’última en les seves dar­re­res pel·lícules res­pec­ti­ves), cele­brat el 19 d’abril del 1975 en el con­text del fes­ti­val de cinema de dones Gau­mont Rive Gauche: “C’est quoi, un cinéma au féminin?” Duras ho tenia clar: “El cinema fet per dones forma part d’un cinema dife­rent i aquest, per defi­nició, és polític. Els mit­jans finan­cers de què dis­po­sen les dones que fan cinema fan que els seus films ja siguin polítics.” Dit de pas­sada, el car­tell de l’expo­sició repro­du­eix una pre­ci­osa foto de Duras i Sey­rig durant el rodatge de la fas­ci­nant India Song.

Com es reflec­teix en l’expo­sició, Roma té pre­sent la consciència i el com­promís polític de Duras, que va néixer al Viet­nam i, for­mant part d’una família colo­nial fran­cesa, hi va pas­sar la infància i l’ado­lescència. Una consciència amb les seves con­tra­dic­ci­ons o, posem-hi, limi­ta­ci­ons: “És cert que a Un dic con­tra el Pacífic denun­cia el vam­pi­risme colo­nial, però, men­tre que els per­so­nat­ges occi­den­tals tenen una psi­co­lo­gia com­plexa, la visió dels habi­tants autòctons és molt uni­forme”, apunta Roma.

Va ser l’any 1950, en què es va publi­car aquesta novel·la, quan el Par­tit Comu­nista Francès (PCF) va expul­sar-la per, lite­ral­ment, “nimfòmana, arro­gant i de moral lleu­gera”. No va ser per aquests motius –no és per res que ho fos­sin en relació amb una dona que, ai, “anava sola als bars de nit”, comenta Roma– que el PCF també va expul­sar diver­sos homes rela­ci­o­nats amb Duras, entre què Robert Antelme (el seu exma­rit, retor­nat del camp de Dac­hau), Dionys Mas­colo (amant seu i amb qui va tenir un fill) i Edgar Morin. “El cas és que, un cop fora del Par­tit Comu­nista, es van plan­te­jar què és allò comú i com crear la idea de comu­ni­tat i així inter­ve­nir política­ment. Em sem­bla molt vigent, com hem comen­tat sovint amb la meva amiga Marina Garcés”, explica Roma.

Duras va pro­nun­ciar-se en con­tra de la guerra d’Algèria, va impli­car-se en el Maig del 68 i, entre tan­tes altres coses en part rela­ci­o­na­des amb el femi­nisme, va sig­nar el mani­fest de les 343 que, l’any 1971, van vin­di­car el dret a l’avor­ta­ment.

Tot això es fa pre­sent en l’expo­sició, que no oblida la lite­ra­tura i el tea­tre de Duras, el seu procés d’escrip­tura i les seves refle­xi­ons sobre el fet d’escriure. L’expo­sició dura fins a l’octu­bre, afor­tu­na­da­ment, perquè, amb tant de mate­rial, con­vida a visi­tar-la diver­ses vega­des.