La trajectòria literària de David Castillo (Barcelona, 1960) va començar fa trenta anys amb La muntanya russa (Pagès Editors, 1992), i d’ençà de llavors ha anat construint la seva obra amb un ull posat en la contracultura i l’altre en la ciutat de Barcelona. Entremig, l’amor. Entre d’altres premis va guanyar el premi Carles Riba amb Game Over (Proa, 1997). Ara publica una antologia, L’amor com a pena capital (Pagès Editors), en la qual fa un repàs pels llibres anteriors i alhora hi inclou poemes nous, a més d’altres que havia publicat en revistes i llibres dispersos. A més, ha treballat la novel·la, àmbit en què va començar amb El cel de l’infern (premi Joan Crexells, Proa, 1999), la biografia (Bob Dylan, Edicions 62, 1992, reeditada i ampliada el 2016 després que el cantautor guanyés el premi Nobel) i especialment el periodisme, amb una llarga carrera al diari Avui, on va portar durant molts anys el suplement cultural.

Jo sempre publico els poemes entre vuit i deu anys després d’escriure’ls. Tenia prevista una antologia, de tres llibres, que són poemes de començament de segle, que potser surt l’any que ve. També hi ha poemes del confinament, dormia, em despertava i em venien moltes visions del passat i era molt interessant... També vaig fer alguns poemes que es van emetre en vídeo, llavors, El poeta de guàrdia, perquè la poesia també és un mitjà de comunicació. A L’amor com a pena capital també hi ha molts poemes que havia publicat en llibres que no eren meus, en una antologia de poemes de Barcelona, o un llibre de fotografies del port... També n’hi ha d’una antologia de quan era adolescent, quan escrivia en castellà.

Sí, i tenien aquest lament beatnik, de rock’n’roll, que contrasta amb el que hi ha aquí, o molt rimaires o molt filològics, que fan coses més formals.

És que ens han pagat per això, no? He llegit molt per feina, això és així. 

És que Dylan sense les biblioteques no existeix, ell era arriba a una casa i quedar-se amorrat davant dels llibres i anar-ne traient, com algú que va a munyir una vaca. Si em preguntes quin és el meu compositor et diré que Mahler, o què voldria que se sentís al meu funeral, doncs Bach. Hem tingut aquesta proximitat amb la cultura popular, però entre Kerouac, Burroughs o Proust, escullo Marcel Proust, que m’agrada més tot i que potser m’interessa més allò altre, ho trobo més factible.

Sí, o Peter Handke, que ha fet tantes coses tot i que al final s’ha tornat erràtic, comparat amb les lectures. O Thomas Bernhard, tots aquests escriptors extraordinaris la majoria dels quals he tingut la sort de conèixer i entrevistar. Per no parlar dels catalans, que amb el suplement els havia tingut a tots: Pere Calders, Joan Perucho, Josep Palau i Fabre, Joan Triadú, Víctor Alba...

I a més, llavors, els articles els havies d’anar a buscar a casa seva, era com una ruta. Anava a casa seva, m’explicaven què estaven fent... Això ja no passa. Era molt entranyable. O que l’Arnau Puig t’expliqués la sensació que va tenir quan va conèixer Ortega y Gasset o Eugeni d’Ors i les coses que li va dir. O un que et parlava de Salvat Papasseit. Això amb la literatura catalana hem tingut la sort de tenir-ho, inclosos els que escrivien en castellà.

Ara és diferent. Tot és més hermètic, fins i tot a les presentacions de llibres. Quan vaig fer les primeres novel·les venien el Paco Candel, Giménez Frontín, Carlos Barral... i havies d’estar una estona xerrant amb ells... Ara tothom parla de les seves coses i va poc a les coses dels altres.

L’amor és el combustible. Això ho deia Rafael Alberti: el poeta que no està enamorat és un cubell d’escombraries. I l’amor amb el temps també canvia, perquè amb algú de qui havies estat enamorat després pots haver tingut un desencontre molt gruixut, et distancies i tota aquesta idealització que et va portar a fer uns poemes ja no saps on para.

Sí, i hi ha una certa unitat, però són sentiments que tens i que no necessàriament són recíprocs. I després de la mateixa manera no recordo molts d’aquests poemes d’amor a qui estan adreçats, però en definitiva aquests poemes són històries. A mi m’agrada fer poemes diguin coses. Tant autors molt de la forma com Joseph Brodsky o els beatniks, Corso, Ginsberg, Ferlinghetti, sempre expliquen una vivència. Si no tinc res a dir, callo, ja he publicat prou llibres, perquè hi ha molta gent que sap escriure molt bé, però alhora n’hi ha molts que no tenen res a dir.

Sí, la poesia és una recerca de la bellesa, del sentiment, perquè si no t’entra pel sentiment no xuta. I és un mitjà de comunicació claríssim.

Sí, no sé per què però no hi ha res que m’agradi més que escriure sobre la ciutat i llegir els diaris de la ciutat, això no em passa quan vaig a fora. Hi tinc aquesta vinculació. Hi ha un poema de Robert Desnos que deia que la maduixa era empaitada bosc endins, i jo tinc aquesta sensació, com la ciutat em xuclés.

Potser quan escric estic en aquest estadi. Els poemes que surten bé deuen estar protagonitzats per aquesta mena d’alter ego depressiu, però jo no soc pas així.

A començaments dels anys vuitanta i finals dels setanta, va haver-hi l’oportunitat de treballar, perquè van sortir nous mitjans en català, i si escrivies en català tenies més possibilitats de feina, tot i que alhora també vaig escriure a moltes revistes i diaris en castellà, Quimera, Ínsula, Urogallo, també vaig col·laborar a El País i a La Vanguardia...

Sí, però no sé per què va ser així. Del meu entorn hi havia el Casasses que ja era un fenomen de la natura però no es menjava res, escriptors en català que tampoc no eren coneguts com el Jaume Sisterna o l’Àngel Carmona, Joan Vinuesa... Hi havia un esclat, i tots estàvem vinculats d’alguna manera al moviment llibertari, des de l’heterodòxia. Suposo que conduït pel periodisme vaig anar esmolant la llengua literària, vaig anar abandonant la publicació en revistes en castellà. El primer que vaig publicar de fet va ser una antologia que recollia la gent interessant d’aquells anys...

Sí, i eren poetes molt pròxims, i molt bons, com l’Andreu Vidal. Crec que era més fàcil llavors i ara publicar en català que en castellà, i per això crec que sobretot en poesia caldria ser més selectius.

Sí, perquè els poetes també havien de cobrar, com els titellaires, els nostres companys de les arts marginades. Havíem vist que això funcionava a Nova York, com posar poemes al metro. M’hauria agradat que aquells adhesius haguessin estat permanents, però aquí tot és un gran desplegament i una gran despesa que després queda en no res. Això es va poder fer perquè Gabriel Planella i Ferran Mascarell hi estaven predisposats, i jo sabia quins poetes estaven fent coses interessants, que no tothom sap recitar.

Perquè eren molt bons, molt preparats i sense fer escènica. De fet, amb Pedrals fem poesia pels instituts, molt sovint. Primer va ser fonamental Jordi Coca, per organitzar les biblioteques, i després Mascarell, que quan hi era ell la Rambla bullia, i li proposaves una cosa i te la multiplicava per deu. Pasqual Maragall, per exemple, després dels Jocs Florals ens duia al despatx i ens preguntava per les coses que es feien.

Sí, però no és tan obert. Per exemple, sempre deixaven un espai perquè tothom que volgués pujar a l’escenari i recitar ho pogués fer lliurement, i si algú té molt d’interès a recitar ho ha de poder fer, perquè és un projecte públic. Creava un clima favorable. Després va venir l’Horiginal i altres iniciatives i sembla una cosa normal, però no ho era.

Havia d’estar al museu, i tant. I l’esperit era que tothom era artista. Aquestes coses globals d’aconseguir una societat cultural és el que li falta al país. Ara les institucions són més receptives, però no ho acaben d’entendre.